Psiconeuroimmunologia és una paraula que genera controvèrsia. He escrit expressament paraula perquè vull diferenciar entre l’accepció que defineix una teràpia i l’accepció científica del terme. Crec que no hi hauria d’haver discussió sobre els resultats que demostren la relació entre les respostes immunitàries i els fenòmens cerebrals i psicològics. Tampoc sobre les interrelacions entre els sistemes nerviós i immunitari. Són correlacions científiques exhaustivament demostrades.
La psiconeuroimmunologia descriu les interaccions entre l’estat emocional, la funció del sistema nerviós i el sistema immunitari. Hi ha molts grups de recerca dedicats a estudiar com el sistema immunitari té un paper fonamental en el desenvolupament i el funcionament del sistema nerviós central amb efectes profunds en l’emoció, la cognició i el comportament al llarg de la vida.
Sabem bé que els senyals bioquímics produïts per les infeccions o altres lesions, així com l’estrès posttraumàtic, provoquen alteracions en l’estat d’ànim i el comportament i una baixada de les defenses de l’organisme. Probablement, tots hem patit algun tipus de patologia derivada d’una situació d’estrès. Per exemple, un disgust ens pot haver ocasionat problemes digestius. També sovint les malalties autoimmunes s’exacerben en estats depressius: problemes capil·lars o dermatològics, etc. Segur que deveu haver observat com l’acne, la psoriasi o el virus d’Epstein-Barr es reactiven en situacions d’estrès.
Mirem-ho ara en sentit contrari. La meditació pot ajudar a la recuperació de malalts? La meditació o el ioga provoquen l’alliberament de neurotransmissors? Ja està demostrat que sí. I pel que fa a la música, actua la malaltia? Així és: avui coneixem dels efectes de la música sobre el sistema digestiu. També sabem de l’efecte positiu que tenen les aromes.
Podem correlacionar causes i efectes, però ens manca saber els camins
A banda d’aquestes tècniques, també cal considerar l’efecte dels falsos medicaments. L’efecte placebo. Es pot definir com la millora dels símptomes en un pacient després de l’administració d’una substància innòcua en un context que indueix expectatives respecte als seus efectes. Avui ja sabem que no només actua sobre el dolor, sinó que també ho fa sobre el sistema immunitari i el sistema endocrí.
La hipòtesi que la suggestió provoca l’alliberament d’alguns neurotransmissors sembla completament demostrada, tot i que ens manca molt per conèixer. Des del meu punt de vista, manca molta recerca per poder disposar d’un mapa que defineixi totes les interrelacions i els mediadors. Podríem dir que bé podem correlacionar causes i efectes, però el que ens manca és saber els camins. Possiblement hi ha una baula que ho lliga tot: el microbioma. S’especula que podria ser un concentrador de senyals, però encara estem descobrint el seu abecedari.
Fa més de cinquanta anys que tenim una paraula que intenta definir totes aquestes interrelacions. Un ampli camp de recerca. És la psiconeuroimmunologia.
De tot això es pot inferir alguna teràpia reglada? Evidentment, no. De moment és un enorme àmbit de recerca. Hem de descartar teràpies que considerin els aspectes coneguts de les relacions entre la psicologia, la neuroquímica, el sistema endocrí i el sistema immunitari? Seria absurd fer-ho. Existeix alguna formació sistemàtica i basada en l’evidència que permeti preparar professionals terapeutes que ofereixen garanties? Jo crec que ara no. Amb tot, la bona nutrició i els tractaments “pacificadors” de la vida ens poden ser de gran utilitat.
Escrivia Thomas Mann que “la part positiva de l’escèptic és que tot ho considera possible”.
És bo ser escèptic, però no ho és caure en mans de xarlatans.
El Dr. Enric I. Canela és Catedràtic Emèrit de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de Barcelona.
Deixa un comentari