Fent una extensió del concepte, podríem dir que al llarg dels darrers decennis ens hem hibridat amb la tecnologia. Probablement, en la biologia d’un ésser de fa dos-cents anys i en la nostra no hi deu haver unes diferències substancials, però és innegable que un nen de pocs anys d’ara i un d’aleshores són completament diferents, si més no en el món occidental. No es tracta, de moment, d’una hibridació física, però sí d’una profunda hibridació intel·lectual.
No crec que una ciutat de dimensió mitjana pogués sobreviure si de cop i volta desaparegués l’electricitat, si no existissin els plàstics ni les silicones, si ens deixes d’arribar el gas, etc. No només per la manca d’alguns serveis bàsics, sinó també perquè el cervell dels més joves s’ha adaptat a uns processos de raonament i actuació que tenen poc a veure amb els de fa dècades.
Aquests canvis tecnològics i els avenços de la ciència han fet augmentar molt l’esperança de vida i, en conseqüència, també la població. Al mateix temps, han provocat un consum de recursos naturals enormes i un grau de deteriorament del medi, probablement, irreversible. Hem après a transformar les primeres matèries en nous materials de diferents característiques i hem convertit aquests materials en imprescindibles.
Els canvis tecnològics i els avenços de la ciència han provocat un consum de recursos naturals enormes i un grau de deteriorament del medi, probablement, irreversible
Un dels resultats més espectaculars de la “civilització” són els residus plàstics, que ocupen mars i oceans i que han contaminat la terra i els organismes vius. El plàstic, els diminuts nanomicroplàstics, formen part dels teixits humans. També, mentre escric això, estic respirant alguns nanoplàstics. Fa una estona n’he ingerit uns quants.
Els plàstics són polímers orgànics que no es degradaran durant segles. Només es trenquen, de manera que les diminutes partícules resultants es poden difondre arreu amb una contaminació irreversible. Penetren als pulmons i al sistema digestiu, els trobem al torrent circulatori i a l’orina. No hi ha òrgan que se n’escapi. Ajuden a créixer els ateromes i contribueixen a les malalties cardiovasculars. No només això: els plàstics alliberen substàncies tòxiques que afecten el cervell, algunes de les quals poden actuar com a disruptors endocrins. Un exemple és l’obesitat provocada per algunes d’aquestes substàncies.
Els plàstics són polímers orgànics que només es trenquen, de manera que les diminutes partícules resultants es poden difondre arreu
Per a molts usos, una alternativa no biodegradable als plàstics són les silicones. Hi ha molts materials d’ús diari elaborats amb aquest material. A diferència del plàstic, quan els estris o recipients de silicona que estan en contacte amb els aliments són de bona qualitat, no representen cap problema i els podem fer servir sense por. Amb tot, és convenient rentar-los bé i, si el seu destí és un forn, escalfar-los primer a la màxima temperatura a què s’han de fer servir i rentar-los abans d’utilitzar-los per primera vegada. Així s’eliminaran possibles contaminants. No estaria de més, però, que l’administració s’ocupés de marcar uns criteris de qualitat i un segell de garantia. Ens envaeixen productes de dubtosa fiabilitat i, per tant, que comporten un cert risc.
Un dubte que sorgeix és si les silicones són o no contaminants quan la seva vida útil acaba. La silicona és un material que no es pot reciclar; tanmateix, no és contaminant. No és un plàstic i no s’ha de llençar mai al contenidor groc. Quan es llença a les escombraries, es va trencant en petites partícules, que a l’aigua o als sòls acaben hidrolitzant-se i finalment es descomponen i donen CO2 i silicats, que es combinen i integren amb els sòls.
Així com podríem acabar sent persones plastificades, no hi ha cap risc que siguem persones siliconades.
El Dr. Enric I. Canela és Catedràtic Emèrit de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de Barcelona.
Deixa un comentari