Un nou informe de l’ONU alerta que ja no vivim una crisi puntual de l’aigua, sinó una situació estructural i, en molts casos, irreversible.
Durant dècades hem parlat d’“estrès hídric” o de “crisi de l’aigua” com si es tractés d’episodis temporals, solucionables amb més eficiència, tecnologia o infraestructures. Però aquesta manera d’entendre el problema ha quedat obsoleta. Segons un nou informe de l’Institut d’Aigua, Medi Ambient i Salut de la Universitat de les Nacions Unides (UNU-INWEH), el planeta ha entrat en una nova etapa: una fallida hídrica global.
El concepte no és només retòric. Fa referència a una realitat cada cop més avalada per l’evidència científica: molts sistemes hídrics del món han superat límits biofísics crítics i han consumit el seu “capital natural” —rius, aqüífers, humerals, sòls o glaceres— fins a un punt que ja no permet tornar a les condicions del passat. No és una amenaça futura, sinó un diagnòstic del present.
Viure per sobre dels ingressos hídrics
L’analogia amb una fallida financera ajuda a entendre la magnitud del problema. “Hem viscut durant dècades per sobre dels nostres ingressos hídrics”, explica Ana Allende, professora d’investigació del CSIC en declaracions a Science Media Center i experta en seguretat alimentària i qualitat de l’aigua. En lloc de gestionar l’aigua com un recurs amb límits, l’hem tractat com si fos inesgotable, consumint reserves acumulades durant milers d’anys.
El resultat és visible arreu del món: esgotament d’aqüífers, degradació d’ecosistemes aquàtics, deteriorament de la qualitat de l’aigua i sequeres cada cop més intenses, sovint amplificades per l’acció humana. El canvi climàtic actua com a accelerador d’un problema que ja venia de lluny.
L’informe és clar: no totes les conques ni tots els aqüífers estan en situació de fallida. Però n’hi ha prou que molts sistemes clau hagin passat aquests llindars perquè el risc sigui global i sistèmic. En un món interconnectat pel comerç, la migració i la geopolítica, els col·lapses locals no queden confinats al seu territori. Un dels punts més crítics és la situació dels aqüífers. Molts es troben tan explotats que la seva recuperació seria inviable, tant pel cost socioeconòmic com perquè els ecosistemes associats van desaparèixer fa dècades. A això s’hi suma un problema sovint encara més greu: la contaminació, especialment per nitrats d’origen agrari, que afecta grans masses d’aigua subterrània sense que hi hagi evidències clares de recuperació, malgrat les enormes inversions.
El cas d’Europa
Sovint es tendeix a situar els grans problemes de l’aigua en “punts calents” del Sud global. Però l’informe adverteix que Europa no està al marge. La diferència és que aquí la infraestructura i la governança han esmorteït els impactes més visibles.
Leticia Baena, investigadora de l’IGME-CSIC, parla d’una “bancarrota silenciosa”: sobreexplotació crònica d’aqüífers al Mediterrani, intrusió salina a les costes, contaminació difusa, subsidència del terreny i una dependència creixent de l’aigua subterrània durant les sequeres. El balanç, en molts casos, continua sent negatiu. La Directiva Marc de l’Aigua estableix com a objectiu legal assolir el bon estat de les masses d’aigua, amb un horitzó que finalitza el 2027 després de diverses pròrrogues.
Per a Jordi Catalán, investigador del CSIC del CREAF en declaracions a Science Media Center, el gran valor de l’informe és l’esforç per fer arribar la gravetat del problema als centres de decisió. Les evidències científiques fa temps que són clares; el repte és traduir-les en polítiques efectives. Parlar de “fallida hídrica” implica reconèixer que hem traspassat límits de seguretat i que, a partir d’aquí, la imprevisibilitat augmenta. Això no significa resignació, sinó la necessitat d’una acció més decidida: controlar la demanda en termes absoluts, revisar models productius, replantejar usos del sòl i acceptar que no tots els drets històrics ni tots els usos són compatibles amb la disponibilitat real d’aigua. Tecnologies com la reutilització, la recàrrega gestionada o la dessalinització poden ajudar, però no solucionen una fallida si la despesa estructural continua superant els ingressos.
La conclusió és incòmoda, però inevitable: en alguns llocs ja s’ha arribat a punts de no retorn. La clau és identificar, prioritzar i actuar amb honestedat, assumint els límits del sistema. En un món profundament interconnectat, la bancarrota de l’aigua no és només un problema ambiental, sinó també econòmic, social i polític.
Dra. Núria Coll Bonfill, divulgadora científica i directora de 7Ciències
Deixa un comentari