De vegades ens trobem amb conclusions científiques inconsistents. Això passa especialment quan aquestes conclusions no es basen en dades objectives obtingudes en condicions de laboratori, sinó que deriven d’observacions generals, no de comportaments controlats experimentalment.
Sovint, aquestes conclusions inconsistents, i en molts casos errònies, tenen un origen comú: no tenir en compte la causalitat inversa. La correlació no implica causalitat. Dos successos poden produir-se de manera simultània i mostrar una correlació clara, però això no ens diu res, per si sol, sobre quina n’és la causa. Cal esbrinar si el fenomen A provoca el fenomen B o, al contrari, si és el fenomen B el que provoca el fenomen A, i evitar acceptar a priori una de les dues opcions.
Un exemple, si més no parcial, és l’intent de relacionar el consum de dolços o sucres amb canvis en el comportament, especialment en infants.
Vegem algunes dades objectives.
La correlació no implica causalitat
Des d’un punt de vista evolutiu, prendre dolços era la manera més ràpida i efectiva d’obtenir energia a la natura, amb poc perill. Els humans hem evolucionat de manera que el consum de sucre activi el sistema de recompensa del cervell: s’allibera dopamina, es produeix plaer i es consolida l’aprenentatge de la cerca d’aquesta font energètica.
Al mateix temps, com que el sucre produeix plaer, en situacions d’estrès, tristesa o ansietat, el seu consum pot pal·liar parcialment aquests estats negatius. En aquest sentit, els dolços poden actuar com a reguladors emocionals.
Quan parlem d’infants, de manera natural, la gran majoria, si en tenen l’oportunitat, cerquen el dolç com a font de plaer. Però quan acostumen a obtenir dolços? Sovint en moments de lleure, de festa, quan juguen o celebren un aniversari. Això ens porta a una pregunta clau: juguen i riuen perquè han pres sucre, o bé obtenen dolços perquè és un moment de joc, celebració i activitat?
Fins ara, els estudis controlats no han mostrat un efecte causal clar que indiqui que el consum de sucre provoqui un augment de l’activitat infantil. El que sí que podem fer és formular una hipòtesi alternativa sobre la recerca de dolços.
Hem de tenir en compte que els sistemes de recompensa no són iguals per a tothom. Alguns infants i adults presenten sistemes de recompensa més intensos o hipersensibles, és a dir, amb una activació exagerada davant estímuls gratificants, mentre que altres són hiposensibles, amb una resposta menor del que seria esperable. Aquestes diferències poden influir en la recerca d’estímuls que proporcionin una recompensa ràpida, com jocs, dolços o altres activitats altament gratificants.
Els nens amb Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH), per exemple, poden tenir un sistema de recompensa hiposensible, i la recerca de dolços o d’altres estímuls pot ser una manera de compensar aquest dèficit funcional.
Tot plegat indica que hi ha infants amb una regulació del sistema de recompensa que els porta a una cerca més gran d’estímuls, sigui per hiposensibilitat, sigui per hipersensibilitat, sense que això impliqui necessàriament cap patologia.
Podríem concloure, doncs, que el sucre no crea hiperactivitat. Més aviat, són els infants, i també els adults, amb sistemes de recompensa hiposensibles, que cerquen compensació, o hipersensibles, que busquen un reforç immediat intens, els qui tendeixen a buscar el dolç. En cap dels dos casos, el sucre sembla ser la causa primària del patró conductual observat.
El Dr. Enric I. Canela és Catedràtic Emèrit de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de Barcelona.
Deixa un comentari