Quan pensem en l’oxigen de la Terra, gairebé sempre ens ve al cap la fotosíntesi: plantes, algues i cianobacteris que, gràcies a la llum del Sol, produeixen l’oxigen que respirem. Però què passaria si l’oxigen també es pogués generar en la foscor absoluta, a milers de metres sota el mar? Aquesta és la pregunta que ha sacsejat la comunitat científica amb el descobriment de què ja es coneix com a oxigen “negre”.
Una descoberta a 4.000 metres de profunditat
L’any 2024, un equip internacional de científics va publicar a Nature Geoscience una troballa sorprenent: grans quantitats d’oxigen molecular detectades a uns 4.000 metres de profunditat a l’oceà Pacífic, en una zona on no arriba cap raig de llum solar. El descobriment es va fer a la zona Clarion–Clipperton, una vasta regió entre Hawaii i Mèxic coneguda per la presència de nòduls polimetàl·lics.
Aquesta observació desafia una idea bàsica de la biologia: sense llum, no hi ha fotosíntesi… i, per tant, no hi hauria d’haver oxigen. Però les dades indicaven el contrari. Els científics exploren dues grans hipòtesis:
- Oxigen provinent de reaccions electroquímiques: els nòduls polimetàl·lics —petites “pedres” arrodonides riques en manganès, cobalt i altres metalls— podrien actuar com a catalitzadors, afavorint reaccions químiques capaces de separar les molècules d’aigua (H₂O) en hidrogen i oxigen. Seria un procés similar al que s’utilitza en algunes tecnologies per produir hidrogen verd, però de manera natural i sota pressions extremes.
- Oxigen provinent de l’activitat biològica microscòpica: una altra possibilitat és que certs microorganismes del fons marí produeixin oxigen mitjançant processos metabòlics encara poc coneguts. Alguns científics sospiten fins i tot que la biologia i l’electroquímica podrien treballar conjuntament.
Una nova expedició per confirmar-ho
Per resoldre el misteri, l’equip liderat per l’ecòleg marí Andrew Sweetman ha posat en marxa una nova fase d’investigació, finançada amb 5,2 milions de dòlars per la Fundació Nippon. A bord del vaixell oceanogràfic Nautilus, els investigadors tornaran a la zona Clarion–Clipperton amb instruments dissenyats específicament per estudiar la producció d’oxigen.
Entre aquests dispositius hi ha sondes capaces de mesurar el pH de l’aigua marina. Canvis en el pH podrien indicar que les molècules d’aigua s’estan trencant, un senyal clau de producció d’oxigen. També es faran experiments en laboratoris que reprodueixen les condicions extremes del fons marí, amb pressions de fins a 400 atmosferes.
Si finalment es confirma, l’existència de l’oxigen “negre” podria tenir implicacions molt profundes: d’una banda, obligaria a replantejar la història de l’oxigen a la Terra, especialment en etapes primitives anteriors a l’aparició de la fotosíntesi; de l’altra, canviaria la nostra visió dels ecosistemes marins profunds, que passarien de considerar-se espais gairebé inerts a sistemes químicament i biològicament actius. A més, aquest descobriment podria influir directament en el debat sobre la mineria submarina, ja que els nòduls polimetàl·lics podrien tenir un paper ecològic clau que encara no comprenem del tot i que caldria protegir.
De moment, l’oxigen “negre” continua sent un enigma pendent de resoldre. El que és clar és que el fons oceànic, lluny de ser un món inert i silenciós, amaga processos capaços de sorprendre fins i tot les bases més sòlides de la ciència moderna. Com sovint passa, com més profund mirem… més preguntes apareixen.
Dra. Núria Coll Bonfill, divulgadora científica i directora de 7Ciències
Deixa un comentari