La presidència de James Garfield (1831-1881), investit el 4 de març de 1881 com a primer mandatari dels Estats Units, va ser efímera: sis mesos i quinze dies. De fet, la durada del mandat i la mort de diferents presidents dels Estats Units han estat sovint objecte d’estudi i controvèrsia. William Henry Harrison va tenir el mandat més breu, va morir trenta dies després de la seva investidura, i James A. Garfield va ser el segon president assassinat, després d’Abraham Lincoln.
La mort de Lincoln ha estat recentment reanalitzada i publicada a The American Journal of Forensic Medicine and Pathology amb tècniques forenses modernes, confirmant la correcció de l’autòpsia original malgrat els dubtes sobre la trajectòria de la bala. En el cas de Harrison, tradicionalment atribuïda a una pneumònia, estudis posteriors i publicats a Clinical Infectious Diseases, apunten a una febre entèrica causada per la insalubritat de l’aigua a Washington, un problema que també hauria afectat altres presidents com James K. Polk i Zachary Taylor, aquest últim fins i tot sospitós d’enverinament.
Amb aquest context, el cas de James A. Garfield destaca especialment i mereix una anàlisi pròpia. El seu cas s’ha fet popular gràcies a la sèrie de Netflix “Death by lightning”. El títol es deu a una frase del mateix Garfield. Quan li varen recordar la mort de Lincoln va dir que ser assassinat era com morir per un llamp: no es podia preveure i no calia preocupar-se’n.
Previsible o no, el 2 de juliol de 1841 un home anomenat Charles Guiteau li va disparar. La mort no li va arribar de seguida ni pels trets, sinó després d’una dolorosa i llarga agonia de setanta-nou dies. De fet, la mort li va arribar a causa de la sèpsia provocada pels metges que furgaren en el seu cos per intentar trobar i extreure una de les bales. Per això, Guiteau va dir “Jo he disparat al president, però l’han mort els seus metges”.
La mort li va arribar a causa de la sèpsia provocada pels metges que furgaren en el seu cos per extreure una de les bales
Va ser, doncs, incompetència dels metges? No ben bé, perquè varen actuar segons els protocols de l’època. Tal com explicaven el 2018 a The American Surgeon els cirurgians John D. Ehrhardt Jr., Patrick O’Leary i Don K. Nakayama, buscar la bala ficant un dit a la ferida era una pràctica usual. En aquell temps molts cirurgians americans no havien acceptat la validesa de treballs previs: per una banda, els consells del cirurgià anglès Joseph Lister (1827-1912), que va promoure l’esterilització amb fenol -aleshores anomenat àcid carbòlic- per reduir les infeccions i gangrenes i, per tant, les amputacions. Per l’altra i anant més enrere, podem recordar al metge hongarès Ignaz Semmelweis (1818-1865), que quan investigava les diferències entre morts per febre puerperal a dues sales de la Maternitat de Viena va concloure que la causa principal era la manca d’higiene de les mans d’un dels grups d’estudiants.
Fins i tot podem sortir de la medicina i referir-nos a l’escocès Alexander Graham Bell (1847-1922). L’inventor del telèfon va pensar que fent servir una balança d’inducció podria determinar en quin punt del cos la bala interrompia el pas de corrent. Però els senyals que va obtenir eren massa febles per oferir una conclusió definitiva. Després en va redactar un extens informe. La història es relata amb detall a The History Blog. De fet, Bell buscava la bala on els metges creien que estava. Però l’autòpsia va revelar que no estava a la pelvis, sinó que havia destrossat la primera vèrtebra lumbar.
Continuant amb l’altre protagonista de la història, l’autor dels trets, Charles Guiteau. Ell havia nascut a Illinois el 1841 i la seva trajectòria va ser una col·lecció de fracassos. Tenia idees delirants i això el va dur a creure que havia tingut un paper essencial en la victòria de Garfield. Tot això, potenciat amb la campanya que certs lobbies feien contra Garfield, el va dur a cometre el magnicidi. En el judici es va debatre si estava mentalment sa, però finalment va ser condemnat a mort.
Després de l’execució de Charles J. Guiteau, els metges li van practicar l’autòpsia amb l’esperança de trobar signes de demència. En aquell moment es va especular que podia haver patit sífilis, ja que en fases avançades pot afectar el cervell; el fet que la duramàter fos més prima del normal semblava compatible amb una possible neurosífilis. Aquesta interpretació reflectia els coneixements mèdics de l’època. Tanmateix, el 2006, Georges Paulson, de la Universitat Estatal d’Ohio, va proposar una lectura diferent: considerava més plausible que Guiteau patís esquizofrènia, combinada amb un narcisisme extrem, segons un estudi publicat al Journal of the History of the Neurosciences.
El cervell de Guiteau es conserva actualment al Museu Mütter del Col·legi de Metges de Filadèlfia, dins d’un pot, amb l’esperança que futures investigacions puguin aclarir si l’origen del seu comportament s’amaga en les circumvolucions del seu cervell.
En Xavier Duran és químic i divulgador científic.
Deixa un comentari