Jordi Martorell i Noemí Balà:“A Aortyx fem innovació real i responsable, escoltant el pacient i el metge ”

Com neix Aortyx?

Jordi: El 2014 vaig muntar el laboratori d’enginyeria vascular a l’Institut Químic de Sarrià (IQS), on investigava malalties cardiovasculars. Allà vaig entrar en contacte primer amb els aneurismes de l’aorta i després, específicament, amb la dissecció aòrtica. És aquí quan em salta la “bombolleta” d’enginyer i em pregunto com pot ser que s’estigui tractant tan malament un forat a la nostra artèria més important. A partir d’aquí començo a plantejar posar-hi un “pegat”. En aquest moment, la Noemí comença el treball final de màster (TFM) sota la meva supervisió amb l’objectiu de desenvolupar aquest “pegat”. També treballàvem amb el cap d’Enginyeria de Materials d’aleshores, el doctor Salvador Borrós. Vam obtenir bons resultats; la Noemí va continuar amb la recerca, va defensar la seva tesi doctoral també amb bons resultats i vam decidir muntar la companyia juntament amb el doctor Vicenç Riambau, cap de cirurgia vascular del Clínic, per continuar avançant amb aquesta recerca.

Parleu del pegat. Què és el que pretén solucionar aquest “pegat” en les disseccions aòrtiques?

Jordi: Volem taponar les disseccions aòrtiques. La dissecció aòrtica és una malaltia en què la paret de l’aorta se separa i es crea un trau. Aquest trau s’ha de taponar. Avui dia les solucions per fer-ho són tres.

Quines?

Jordi: La primera és trencar-te l’estèrnum, obrir-ho tot, tallar les canonades i reemplaçar la canonada sencera. És una cirurgia amb una mortalitat alta i amb una recuperació molt llarga. A més, no tots els pacients són elegibles perquè potser no podrien sobreviure a la cirurgia. L’altra solució és no fer res, és a dir, cap cirurgia. Aquests són aproximadament el 25% dels casos i només es donen fàrmacs per reduir la pressió.

Noemí: La tercera aproximació actualment és la cirurgia endovascular, que es practica aproximadament al 15% dels pacients. Consisteix a posar una canonada dins de la canonada: es puja un estent recobert i es col·loca sobre la ferida. Es fa en pocs casos perquè en moltes parts de l’aorta és impossible implantar-lo per diverses raons i, a més, a llarg termini falla i requereix reintervencions. Al cap d’un, dos o cinc anys, per aquestes raons o per altres comorbiditats, poden aparèixer problemes als ronyons, al cervell, etcètera.

Què aporta la vostra tecnologia?

Jordi: La nostra solució és un “pegat” que s’integra perfectament al teixit de l’aorta, té les mateixes propietats mecàniques i, a més, el teixit l’acaba reabsorbint i integrant-se perfectament, cosa que permet taponar el forat.

En quina fase esteu ara?

Noemí: Ara mateix tenim tots els components del producte tancats, el disseny també, i ens falta un component que estem acabant de millorar. Ja l’hem provat amb animals i preveiem que en un any i mig podrem començar els primers assajos amb humans.

Jordi, com un enginyer químic troba interès en la malaltia cardiovascular?

Els vasos sanguinis, al final, no són més que canonades, i a mi m’interessava la mecànica de fluids des de la carrera. Vaig poder anar al MIT a estudiar fluido-dinàmica d’artèries i és aquí on realment comença l’interès i el projecte.

Us heu posicionat a la llista de les 50 startups més innovadores d’Espanya 2025, situant-vos entre les cinc primeres del sector salut per la revista Emprendedores. Recentment, heu rebut el Premi Catalonia.Health 2026. Quines són les claus de l’èxit?

Noemí: Constància i resiliència, per sobre de tot. I, per mi, tenir un equip de persones molt bones en tot el que fan, d’altes capacitats diria [riu]. Al final som un equip de persones constants i resilients que, amb bon coneixement científic, a poc a poc, hem anat superant tots els problemes que hem tingut. Desenvolupar solucions és molt difícil perquè, com deia el Jordi, estem parlant de la canonada més important del nostre cos. Per tant, hi ha molta complexitat.

Expliqueu-nos com ha estat el procés.

Noemí: El primer any va ser el meu TFM, que va acabar sent el primer “pegat”. Després, amb el doctorat, vam fer la transició d’una cosa molt de laboratori cap a una tecnologia ja amb unes característiques molt determinades. Vam estar treballant molt en una tècnica que permetés fer el “pegat” tal com nosaltres volíem i sempre igual. L’any següent, quan vam fundar l’empresa, vam anar-lo matisant més.

Com porteu aquest “pegat” al lloc que toca?

Noemí: Vam dissenyar un desplegador i després també vam haver de decidir com s’enganxava. Per tant, vam haver de dissenyar l’adhesiu i tots els catèters.

Parlàveu abans de la complexitat del procés i de què una de les claus de l’èxit és l’equip. Com és el vostre equip?

Jordi: Un dels problemes que teníem al principi és que ens faltava un punt de “biodiversitat”. Érem sobretot enginyers industrials i ens vam quedar com a químics la Noemí i jo.

Noemí: És a dir, érem molt R+D, amb perfils científics de diferents rangs. Ara estem passant d’una empresa centrada en la recerca a una empresa que cada cop més fa un producte.

Com ho esteu integrant?

Noemí: Per fer un producte comercial has de complir amb qualitat, amb normes regulatòries i després l’has de fabricar. Per tant, cada vegada estem afegint més capes de gent especialista en regulatori, clínic i qualitat. La qualitat és molt important perquè, quan fabriques un dispositiu, si tens el certificat adequat ja tens el teu segell i et facilita aprovacions posteriors. Pel que fa a la fabricació, vam començar fent-ho al laboratori amb una maquineta en una sala blanca, en un ambient controlat. Ara ja no ho fabriquem nosaltres: ho fabriquen externs, i així amb cada component, que en tenim bastants.

Jordi: Estem passant de científics a industrials, i fent-ho tot sota qualitat, que és extremadament difícil.

Entrem en la creació de la empresa emergent. Com ha estat la interacció entre la recerca bàsica i la transferència tecnològica?

Noemí: Jo personalment vaig decidir fer el doctorat amb la idea que la recerca que fes arribés als pacients. Fer recerca només per fer recerca em desmotivava. Des del minut zero, tothom aquí té la missió és transformar ciència en tecnologia.

Què es necessita per fer això?

Jordi: El primer que has de tenir clar és que hi hagi una necessitat clínica no coberta real, perquè sovint els enginyers i els científics ens inventem problemes que no són els reals. Després cal que hi hagi un mercat que doni suport a aquesta idea, perquè la nostra història no costarà globalment menys de 50 o 60 milions d’euros fins a la comercialització. Si no té sentit comercial, oblida’t de poder tirar-ho endavant.

Per passar d’un projecte de recerca a una empresa necessites diners. Va molt lligat que es materialitzi o no el procés amb els fons que pots aconseguir?

Jordi: Sí. Tens una sèrie de fons públics per a grups de recerca que són projectes de 50.000, 100.000 o 150.000 euros. Hi ha un moment en què has de convertir això en inversió: invertir en mi perquè jo et retornaré aquesta inversió amb més diners. El que et dona el sector públic és el que és i arriba un moment que has d’anar al privat. I al privat només hi vas si hi ha sentit d’inversió i una estratègia comercial.

Has de ser valent?

Jordi: I tant. Has de tenir la valentia de voler saltar al camp. El camp científic és ràpid i còmode, perquè la teva producció està validada per peers (altres investigadors del camp) i, mentre produeixis, entres a la roda i ja està. Una empresa emergent ha d’anar als pacients i, per tant, industrialitzar el procés. Has de tenir molt clar que vols seguir aquest camí. Si no, no ho facis.

Noemí: En el meu cas també volia fer un doctorat que arribés als pacients. La idea es va començar a materialitzar gràcies a les ajudes que vam anar obtenint. Un projecte pot ser el més brillant de la història, però si no té finançament es quedarà allà. En aquell moment vam veure que necessitàvem més finançament i vam pensar que, si fundàvem una empresa, podríem tenir les dues vessants: la d’empresa i la de grup de recerca i ens permetria arribar a pensar a comercialitzar el “pegat”.

Creieu que es dona prou suport a la transferència tecnològica?

Jordi: Hi ha molts programes, però el que ens ha anat millor és el de CaixaImpulse, i no és per propaganda [riu]. A més, jo soc professor del programa i l’he pogut comparar amb el temps. De totes maneres, hi ha bastants ajuts per a la transferència tecnològica.

Quines són les claus de l’èxit?

Jordi: Explicar com aquest projecte científic es convertirà en un producte que guanyarà diners i generarà beneficis per als pacients, els hospitals i el sistema sanitari públic. Ho expliquem molt bé. Hi ha una feina molt important darrere d’entendre-ho i no autoenganyar-te. Quan presentes això a una convocatòria, guanyes. Això no ho fa la IA, ho fa l’equip. S’ha de preparar i tenir una estratègia claríssima de com finançaràs la teva innovació. La innovació és impossible sense finançament i s’ha de lluitar.

Noemí: En aquesta primera fase, des de la recerca fins a l’empresa, hi ha moltes ajudes públiques, però en volums petits. Programes que t’ensenyin a fer el salt quan ja ets empresa n’hi ha pocs. Hi ha molt pocs fons especialitzats a invertir en empreses com la nostra. A Catalunya es funda una empresa a la setmana i només es tanquen com a molt deu sèries de finançament l’any. Hi ha un embut claríssim. A més, per a la inversió estrangera sempre necessites algú local; si no, l’inversor francès, britànic, americà o xinès no s’ho creu.

Jordi: A més, el nostre és un projecte molt complex perquè tractem l’aorta, l’artèria principal. Cremem molts diners. Tenim set components i tres són molt nous. És una batalla.

Com us agradaria veure l’empresa en el futur?

Jordi: Pel que fa a companyia, estem invertits per capital risc, i el capital risc només té una sortida. L’única opció real d’èxit de retorn als inversors és vendre la companyia, a trossos o sencera.

Noemí: Ara estem on volem estar i lluitant perquè això sigui el tractament estàndard de la dissecció aòrtica en un mínim de deu anys. Aquesta és la nostra lluita, el que necessiti el producte.

Hi ha possibilitats d’aplicar-ho a altres malalties?

Noemí: Sí. El “pegat” funcionarà per a disseccions, però també existeixen altres malalties on podria ser útil: aneurismes abdominals viscerals, problemes cardíacs, vàlvules del cor…

Com va ser la recepció inicial de la tecnologia per part dels metges?

Jordi: Al principi alguns deien: “Esteu bojos, això no funcionarà mai”. Però altres, com el doctor Vicenç Riambau, van dir: “Això mola, provem-ho”. Nosaltres sempre hem anat als metges amb transparència, explicant què funcionava i què no. Moltes decisions, com l’adhesiu o la forma d’aplicar-lo, les hem canviat gràcies a les seves impressions.

Noemí: Cada cop més gent s’ho va creient, i crec que també ajuda molt el fet d’ensenyar i ser transparents: dir “hem evolucionat, hem tingut aquests problemes…”.