L’any 1961, durant un sopar d’estat a la Casa Blanca, el president John Kennedy va anunciar la creació del Comitè de Cooperació Científica entre els Estats Units i el Japó, el primer d’aquest tipus, com a part d’un esforç dels dos països per a recuperar el diàleg entre les comunitats científiques i intel·lectuals després de la Segona Guerra Mundial. Des d’aleshores, la Fundació Nacional de Ciència americana s’ha encarregat d’implementar aquest programa científic cooperatiu que ha enfortit i beneficiat la col·laboració científica i d’innovació entre els Estats Units i el Japó durant més de 50 anys.
Aquest és tan sols un dels esdeveniments històrics que, vist en perspectiva, exemplifica què és la diplomàcia científica. La bossa d’exemples és ampla i inclou, entre d’altres, tractats internacionals per al desarmament nuclear i la cooperació entre els Estats Units i l’URSS durant la Guerra Freda, així com tractats sobre la governança de zones no habitades com els oceans o l’espai.
La diplomàcia científica inclou tractats internacionals per al desarmament nuclear i la cooperació entre els Estats Units i l’URSS durant la Guerra Freda, així com tractats sobre la governança d’oceans o l’espai
Tot i que la diplomàcia científica ha estat un pilar important de la política exterior dels Estats Units, també ha tingut i continua tenint un impacte significatiu a Europa. Aquest impacte es deu tant al desig de pau després de la Segona Guerra Mundial com a la necessitat de progrés científic. Un dels resultats més destacats d’aquest esperit de col·laboració va ser la creació de l’Organització Europea per a la Recerca Nuclear, coneguda com a CERN (per l’acrònim en francès) i també com a Laboratori Europeu de Física de Partícules. És possible que el nom CERN no us cridi gaire l’atenció, però el CERN és, avui en dia, un centre científic global que ha aconseguit descobriments com el bosó de Higgs. Europa també ha vist com aquesta col·laboració científica entre països ha donat pas a altres iniciatives d’èxit com l’Agència Espacial Europea. Més enllà d’Europa, el potencial de la diplomàcia científica per a construir ponts entre nacions també es pot observar en iniciatives com el projecte SESAME, un laboratori independent situat a Jordània que compta amb el suport de la UNESCO i que té com a objectiu promoure la pau a l’Orient Mitjà.
Europa també ha vist com aquesta col·laboració científica entre països ha donat pas a altres iniciatives d’èxit com l’Agència Espacial Europea
Però, què és exactament la diplomàcia científica? Qui és i què fa un diplomàtic científic? La veritat és que no tenim una definició específica, però, en general, la considerem com el procés que informa o influencia les relacions internacionals entre nacions en temes relacionats amb la ciència i la tecnologia per a abordar problemes globals, reptes com el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat i les pandèmies. Hem de remuntar-nos al 2010 per entendre per què el terme rep una atenció internacional. En un document conjunt, la Royal Society i l’Associació Americana per a l’Avenç de la Ciència van establir un marc per a la diplomàcia científica amb tres pilars: ciència en diplomàcia (utilitzar evidència científica per informar la política exterior); diplomàcia per a la ciència (utilitzar la diplomàcia per donar suport a la col·laboració científica internacional), i ciència per a la diplomàcia (la ciència com a eina de poder transversal per millorar les relacions internacionals).
La diplomàcia científica pot ajudar també a anticipar-se en aquells reptes que vindran en un futur com ara l’edició de gens, nous materials per descarbonitzar l’economia, o prevenció de noves epidèmies
Si pensem en els reptes que tenim avui en dia, tant el canvi climàtic com la regulació de la intel·ligència artificial, o l’escassetat d’aliments i d’aigua, tots ells tenen en comú un component de ciència i tecnologia i la necessitat de l’efectiva cooperació entre països i nacions per posar-hi remei. La diplomàcia científica pot ajudar també a anticipar-se en aquells reptes que vindran en un futur com ara l’edició de gens, nous materials per descarbonitzar l’economia, o prevenció de noves epidèmies. El moment global en el qual ens trobem, tant d’erosió de les institucions democràtiques i polarització, com de pèrdua de confiança en la ciència després de la pandèmia de la covid-19, la diplomàcia científica pren encara una importància més gran a l’hora de crear espais de col·laboració, tant bilaterals com multilaterals.
Això requereix la implicació de molts actors, tant científics com diplomàtics i càrrecs polítics; però també condicions com una confiança mútua i creure en el valor de la ciència oberta, que necessiten temps i esforç per crear-se. En aquest context, seran importants, d’una banda, científics i/o investigadors que assumeixin responsabilitats com a assessors o fins i tot diplomàtics per potenciar relacions internacionals i influir o representar l’interès del seu país (el científic diplomàtic); de l’altra hi ha els diplomàtics que s’han especialitzat en afers de ciència, tecnologia i innovació (el diplomàtic científic); però també funcionaris, delegats, i altre personal responsable de mediar entre la ciència i la diplomàcia. També serà important on treballin – ambaixades, ministeris, centres d’investigació, universitats, i organitzacions internacionals – per entendre des d’on exerciran la mediació entre aquests dos àmbits, ciència i diplomàcia, cada cop menys aïllats.
Així doncs, en un món cada cop més interconnectat i globalitzat, és crucial preservar una ciència oberta per a tothom. El poder de la ciència és que no coneix fronteres ni divisions polítiques; és una força unificadora que pot trencar murs. Ara més que mai, és essencial mantenir la col·laboració entre països per abordar els grans desafiaments que ens esperen.
El Dr. Bernat Navarro-Serer és Program Officer de l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units.
Deixa un comentari