Qui ha “eliminat” el càncer de pàncrees? El paper de les dones en la recerca biomèdica

En els darrers dies, nombrosos mitjans de comunicació s’han fet ressò d’una notícia científica rellevant: un equip de recerca ha aconseguit eliminar completament tumors de pàncrees en ratolins, mitjançant una nova estratègia terapèutica. L’estudi, liderat des del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO), representa un avenç molt important en un dels càncers amb pitjor pronòstic de l’oncologia.

Tanmateix, molts titulars han presentat aquest avenç com l’èxit d’un únic investigador, sovint destacant exclusivament el nom de Mariano Barbacid. Aquest tipus de relat, encara molt habitual en el periodisme científic, simplifica massa la realitat i invisibilitza el funcionament de la recerca biomèdica actual. 

Resultats prometedors en ratolins

Per una banda, és fonamental introduir un primer matís clau que sovint es passa de puntetes en la seva difusió pels mitjans de comunicació: aquest resultat s’ha obtingut en models animals. Encara no s’ha provat en humans i, com passa sovint en recerca biomèdica, no se sap si aquesta estratègia funcionarà de la mateixa manera en pacients. 

La història de la ciència està plena de tractaments prometedors en ratolins que no han superat les fases clíniques. Tot i això, el valor de la troballa és indiscutible: és un enfocament que no s’havia aconseguit fins ara en càncer de pàncrees i obre una via nova que pot marcar el camí de futures investigacions.

Què diu realment l’article científic?

Si es consulta l’article original, la imatge és força diferent dels titulars. Les primeres autores de l’estudi, és a dir, les investigadores que han executat la major part del treball experimental, són dues dones: Vasiliki Liaki i Sara Barrambana.

Com a últims signants hi apareixen Mariano Barbacid i Carmen Guerra, en qualitat de caps de grup. Aquest detall tampoc és menor: també aquí trobem una dona en una posició de lideratge científic que ha quedat fora del relat mediàtic.

En els articles científics, l’ordre dels autors no és arbitrari, sinó que reflecteix el tipus de contribució:

• Primera autoria: persona que ha realitzat la major part del treball experimental i la redacció de l’estudi.
• Autories intermèdies: membres de l’equip que han contribuït de manera significativa a la recerca.
• Última autoria: cap o caps del grup, responsables de la direcció científica i del finançament del projecte.
• Autoria compartida: indica contribucions equivalents.

Entendre aquest sistema ajuda a reconèixer correctament el caràcter col·lectiu de qualsevol avenç científic.

De fet, la nota de premsa original del CNIO reflectia força fidelment aquesta dimensió, parlant del “grupo de Barbacid en el CNIO”. Ha estat sobretot en adaptacions posteriors als mitjans, probablement per aconseguir titulars més impactants, on el relat s’ha personalitzat fins a l’extrem.

Del mite del geni solitari a la ciència del segle XXI

Estem molt acostumats, mediàticament i culturalment, a engrandir la figura del científic com a geni solitari que formula teories trencadores. Aquest relat podia tenir cert sentit en alguns moments històrics amb figures com Einstein, o en disciplines molt teòriques. Però aquesta imatge no s’ajusta a la realitat de la recerca biomèdica del segle XXI. 

Avui, especialment en camps que requereixen un fort component experimental, tecnologies complexes, col·laboracions entre diferents disciplines, validacions múltiples, etc., el treball en equip no és una opció: és una necessitat. Cap persona, per brillant que sigui, pot dur a terme sola un projecte d’aquesta magnitud.

Darrere de qualsevol avenç hi ha equips sencers formats per investigadors predoctorals, postdoctorals, tècnics de laboratori, personal de suport i administració. Són aquestes persones les que sostenen el dia a dia de la recerca. Hores i caps de setmana al laboratori, experiments que es repeteixen, protocols que s’ajusten, dades que s’analitzen i obstacles que se solucionen i que fan possible cada resultat.

En paral·lel, els caps de grup dediquen una part molt important del seu temps a aconseguir finançament mitjançant convocatòries competitives, una tasca imprescindible, però que limita el seguiment directe del treball experimental. Aquest esforç recau, majoritàriament, en els investigadors en etapes inicials de la carrera científica, que assumeixen la part més indispensable del treball quotidià al laboratori i que, paradoxalment, sovint ho fan en condicions laborals més precàries. Sense el seu compromís sostingut, aquests resultats simplement no existirien.

Dones en recerca biomèdica: majoria als laboratoris, minoria als titulars

Aquest cas també posa de manifest una realitat sovint oblidada: en les ciències de la salut, els equips de recerca estan formats majoritàriament per dones. Segons l’informe Científicas en Cifras 2025 del Ministeri de Ciència i Innovació, la presència femenina és especialment elevada en l’àmbit biomèdic, tot i que el reconeixement públic i les posicions de responsabilitat continuen sent desiguals. Quan els mitjans atribueixen un avenç complex a una sola figura masculina, no només simplifiquen la ciència, sinó que contribueixen a perpetuar la invisibilització del treball femení, tant en posicions primerenques de la carrera professional, com en rols de lideratge.

Per un periodisme científic responsable

Explicar la ciència com una tasca col·lectiva, i explicar també amb rigor en quin punt real es troba una recerca, no és només una qüestió de justícia professional, sinó una responsabilitat divulgativa. Ajudar a entendre millor com avança el coneixement, a evitar falses expectatives i a construir una imatge més realista, honesta i inclusiva de la recerca científica. Darrere de cada gran titular no hi ha un sol nom, ni una cura miraculosa immediata, sinó anys de feina d’un equip sencer. Explicar-ho bé també és fer ciència.

Mireia Pons és graduada en Biologia Humana i tècnica de comunicació a l’Àrea de Comunicació de l’Hospital Clínic de Barcelona.