Els investigadors apunten que aquests canvis van afectar, d’una banda, la formació del cartílag i, de l’altra, el procés de formació òssia.
Un estudi publicat a la revista Nature acaba d’aportar noves pistes sobre un dels grans misteris de l’evolució humana: com vam aprendre a caminar drets. La recerca identifica dos canvis fonamentals a la part superior de la pelvis, l’ili, que haurien estat determinants per a l’aparició del bipedisme.
Els investigadors apunten que aquests canvis van afectar, d’una banda, la formació del cartílag i, de l’altra, el procés de formació òssia. La manera en què les cèl·lules òssies es dipositen sobre el cartílag a l’ili humà és diferent de la que s’observa en altres primats i fins i tot als ossos llargs dels humans. Aquest mecanisme evolutiu podria haver estat la clau per a transformar-nos en caminants bípeds.“Es tracta d’un article d’una enorme qualitat i rellevància”, afirma el professor titular del departament de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat de Granada, Juan Manuel Jiménez Arenas a Science media Centre (SMC). “Tot i que el bipedisme s’ha considerat des de sempre una característica essencial de la nostra història evolutiva, molts dels mecanismes que l’expliquen romanien ocults. Estudis com aquest ens permeten entendre millor la complexitat de la nostra locomoció particular”.
El desenvolupament embrionari també ens pot oferir claus per comprendre la morfologia dels ossos adults
Un dels aspectes més innovadors del treball és que no cal estudiar fòssils per avançar en el coneixement de l’evolució anatòmica. Segons Jiménez Arenas, “el desenvolupament embrionari ens ofereix claus per comprendre la morfologia dels ossos adults. I la recerca amb modificacions genètiques en altres animals, com els ratolins, és una eina fonamental per entendre les especificitats humanes”. Així mateix, els autors assenyalen que determinats trastorns genètics, que reprodueixen característiques ancestrals, poden ajudar a reconstruir el nostre passat biològic.
Un debat obert sobre l’origen del bipedisme
El nou estudi també es confronta amb les hipòtesis clàssiques sobre l’origen del bipedisme. Fins ara, s’havia vinculat a factors ambientals —com l’aridificació a l’est d’Àfrica o l’estalvi energètic en la locomoció—, dins del marc de la coneguda East Side Story. Però avui guanya força una idea alternativa: que el bipedisme té arrels més antigues, derivades d’una locomoció suspensora i vertical en els arbres, similar a la dels orangutans. “Aquest treball posa de manifest que hi ha diferències morfològiques i genètiques significatives entre la pelvis humana i la d’altres primats”, explica Jiménez Arenas. “El pas d’un ús predominant dels braços a una locomoció basada en les cames va requerir novetats profundes”.
Tot i el seu impacte, la recerca presenta límits importants. La manca de fòssils de pelvis d’homínids i la dificultat de fer-hi anàlisis genètiques o histològiques fa que la hipòtesi relacionada amb la formació de l’ili i el temps d’ossificació sigui difícil de verificar. A més, entre fa cinc i dos milions d’anys van coexistir diferents maneres de caminar drets, com mostren les diferències entre els peus d’Ardipithecus ramidus i Australopithecus sediba.
Més enllà de la discussió científica, les implicacions són profundes. “L’evolució humana importa perquè ens ajuda a construir la nostra identitat col·lectiva”, conclou Jiménez Arenas. “És un camp on hi ha més buits que certeses, i això manté viva una característica molt humana: la curiositat”. Amb aquest estudi, la ciència fa un pas més per resoldre una de les grans preguntes sobre qui som i d’on venim: com, fa milions d’anys, uns primats van alçar-se i van començar a caminar amb dues cames.
Dra. Núria Coll Bonfill, divulgadora científica i directora de 7Ciències
Deixa un comentari