Un estudi global publicat a Science alerta que els ecosistemes de matollar i pastura, especialment en zones àrides i mediterrànies, perden gran part de la seva capacitat de produir biomassa i fixar carboni quan les sequeres són extremes i prolongades.
Les sequeres extremes i prolongades, cada vegada més freqüents a causa del canvi climàtic, podrien alterar profundament el paper dels matollars i pastures com a grans embornals de carboni del planeta. Així ho demostra un estudi internacional publicat recentment a la revista Science, liderat per la Universitat Estatal de Colorado, amb la participació de més de 120 institucions d’arreu del món, entre elles el CREAF, el CSIC i l’Institut de Recerca en Canvi Global de la Universitat Rey Juan Carlos (IICG-URJC).
Els investigadors han analitzat dades experimentals de 74 ecosistemes de praderies i matollars de sis continents. Les conclusions són clares: després de quatre anys de sequera extrema, la pèrdua mitjana de productivitat vegetal es duplica respecte a les sequeres moderades. Això implica que aquests ecosistemes podrien perdre gran part de la seva capacitat d’absorbir diòxid de carboni i emmagatzemar-lo en la seva biomassa i al sòl.
Segons Josep Peñuelas, investigador del CSIC al CREAF i coautor de l’estudi, “aquest tipus de sequeres, històricament excepcionals i que es produïen una vegada cada cent anys, podrien arribar a repetir-se molt més sovint i durant períodes més llargs a mesura que avança el canvi climàtic”.
El Mediterrani, entre les regions més vulnerables
Les zones àrides i semiàrides, com la regió Mediterrània, el sud-oest dels Estats Units, l’Àfrica austral o l’Àsia central, són les més vulnerables als efectes de les sequeres extremes. En aquests ecosistemes, la manca d’aigua pot interrompre la regeneració de les plantes i reduir-ne dràsticament la fecunditat, posant en risc la supervivència de les espècies més sensibles. Això pot tenir conseqüències directes sobre activitats essencials com l’agricultura i la ramaderia, que depenen de la productivitat dels pasturatges.
Per contra, els ecosistemes més humits —com els del nord d’Europa o el centre-nord dels Estats Units— mostren una major resistència a les sequeres moderades gràcies a la seva diversitat biològica i disponibilitat d’aigua. Tot i això, quan els episodis extrems es repeteixen any rere any, fins i tot aquests sistemes perden la seva capacitat de recuperació i la seva productivitat pot caure fins a un 160% més que en condicions moderades.
Dècades d’experiments per entendre les conseqüències de la sequera
La recerca s’emmarca en la xarxa global International Drought Experiment (IDE), la més gran dedicada a estudiar els efectes de la sequera. El disseny experimental, replicat en 74 punts del planeta, permet comparar els resultats entre regions amb condicions molt diferents de sòl, clima i biodiversitat.
A Catalunya, el CREAF segueix des de finals dels anys noranta un dels experiments de sequera més antics del món, situat al massís del Garraf. Segons Romà Ogaya, investigador del centre i coautor de l’estudi, “aquestes parcel·les ens han proporcionat dades molt valuoses que han permès comprendre millor com els ecosistemes mediterranis responen a la manca d’aigua a llarg termini”.
Des del sud-est de Madrid, l’IICG-URJC també aporta una dècada de dades experimentals obtingudes a la finca d’El Espartal (Ciempozuelos). Per a Ana M. Sánchez, investigadora del centre, “els resultats mostren la importància de mantenir experiments de llarga durada per captar els efectes acumulatius de les sequeres”.
Al Pirineu aragonès, l’Institut Pirinenc d’Ecologia (IPE-CSIC) ha monitoritzat la productivitat vegetal de pastures subalpines durant cinc anys. “Les nostres dades indiquen que aquestes zones, amb més humitat, resisteixen millor les sequeres curtes, però són igualment vulnerables si els episodis extrems s’allarguen”, explica la científica titular Yolanda Pueyo.
Un estudi clau per al futur dels ecosistemes
Per al científic Gustavo Saiz, investigador de l’INIA-CSIC en declaracions al Science Media Center, aquest és “un estudi rigorós que integra una base de dades àmplia i anàlisis robustes”. Saiz destaca que “durant el primer any de sequera la productivitat ja disminueix, però els ecosistemes poden aclimatar-se si les condicions no empitjoren. Tanmateix, un augment de la severitat fins a nivells històricament extrems provoca pèrdues acumulatives amb el temps”.
L’expert adverteix, però, que el treball no inclou zones crítiques com el Sahel o grans regions d’Àsia Central, amb sòls molt degradats, ni experiments amb manipulació de temperatura. “Aquest factor és clau, perquè la sequera acostuma a anar acompanyada d’un augment de temperatura i dèficit de pressió de vapor, que poden reduir encara més la fotosíntesi i la productivitat vegetal”, subratlla.
Les conclusions de l’estudi apunten que, en un futur marcat per l’increment de les sequeres extremes, la pèrdua de productivitat vegetal podria derivar en una major mortalitat de plantes, una degradació dels sòls i una reducció significativa dels serveis ecosistèmics que aquests sistemes ofereixen: emmagatzematge de carboni, control de l’erosió i manteniment de la biodiversitat.
“Aquest esforç global de recerca és un exemple de treball en xarxa i ens permet quantificar com podrien evolucionar els impactes de les sequeres intensificades”, conclou Melinda D. Smith, investigadora de la Universitat Estatal de Colorado i coautora principal de l’estudi.
Dra. Núria Coll Bonfill, divulgadora científica i directora de 7Ciències
Deixa un comentari