Cori Calero: “El 90% de les polítiques climàtiques efectives es fan a escala local”

Com va néixer el teu interès pel periodisme ambiental?

Que fos periodista va ser molt una sèrie de concatenacions de circumstàncies [riu].  Jo soc d’una família que està molt arrelada a tot el que és activitat i coneixement de la natura. Tinc uns pares d’aquests típics que saben com es diu cada planta, cada ocell i cada arbre. Quan les meves amigues anaven de viatge a Egipte o a la platja, nosaltres anàvem a buscar ocells i a tot aquest tipus d’activitats.

T’agradava?

Sí, sempre m’ha agradat.

Així doncs, com és que no vas estudiar alguna carrera relacionada amb ciències?

Jo crec que la societat obliga els nens a decidir molt de pressa, quan encara s’estan formant i al mateix temps han de decidir cap a on es formaran. En aquell moment havies de triar durant el BUP i COU, o ciències o lletres mixtes. Els meus profes de ciències que hi havia en aquell moment a mi no m’agradaven, jo no entenia ni com m’explicaven les matemàtiques, ni entenia com parlaven, ni res de res. Així que vaig decidir anar al Saló de l’ensenyament.

I et va ajudar?

Primer volia fer veterinària. Allà no m’ensenyaven res sobre ecologia de les espècies, ni la conservació de les espècies, tot estava molt enfocat, en aquell moment, que era l’any 90, a la ramaderia o a la cura d’animals domèstics. Però no al que jo volia, que era conservació o investigació sobre moltes espècies de les quals no en sabem moltes coses, o fins i tot etologia. Vaig descartar-ho, llavors vaig anar a Biologia a veure si podia estudiar allò.

Què et vas trobar?

Que no hi havia cap assignatura en el món exterior! Tot era interior, tot era molt laboratori, a mi això no m’interessava gens. En aquell moment, per desgràcia, no existia una carrera, que ara sí que existeix, que és Ciències Ambientals, i crec que fins i tot avui en dia n’hi ha alguna altra que potser s’adheriria més al que jo buscava. Per tant, vaig pensar que el millor que podria fer és dedicar-me a parlar d’aquests problemes ambientals que a mi em corroïen per dins i que penso que hem de fer públics, perquè a més eren inquietuds que als meus amics no els interessaven, el més absolut, i jo pensava això: hem de fer que interessi a la gent, no? I així va ser.

Et va costar dedicar-te i especialitzar-te en periodisme ambiental?

Al principi de fer periodisme em va costar molt que em deixessin fer periodisme ambiental. Perquè tampoc era una cosa per la qual s’apostés. A la majoria dels mitjans, el primer que passa per allà i no té tema és el que li cau el tema ambiental del dia. Va ser una lluita llarga que al final va donar els seus fruits i, per fortuna, ja porto crec que fa uns vint anys que estic dedicada a això.

Tens algun referent o algú que t’hagi influenciat o de qui hagis après molt durant la teva carrera en temes de periodisme ambiental?

Cap periodista. Jo de molt petita el que admirava eren els programes que feia Félix Rodríguez de la Fuente, salvant les excepcions de les pràctiques que et poden incomodar més o menys, però feia molts bons programes de divulgació ambiental. Totes les meves influències, sempre ho he dit, són els mateixos científics, els mateixos conservadors que conec o tinc la sort de conèixer quan gravo els temes. Com que tots els que ens dediquem a això som una rara avis dintre del nostre sector particular, al final hem entramat relacions, fins i tot d’amistat. Són totes aquestes persones les que al final m’inspiren.

Creus que en un context com el que vivim, la crisi climàtica, que ens està impactant a tot el món globalment, quin paper creus que hauríem de jugar el periodisme ambiental per entendre realment què està passant i com enfoquem el nostre futur?

No diré ni que s’està fent bé ni malament perquè sempre penso que sempre es pot millorar. Ara bé, jo crec que més que una crisi climàtica, crec que tenim una crisi ecològica, però bé, com que ara ven més periodísticament parlar de crisi climàtica… Però això és la meva teoria, i ben poc  acceptada dintre de l’establishment. Això és un exemple què tractar tota aquesta complexitat, és molt difícil amb la simplicitat dels mitjans generalistes.

Per què?

Perquè tu al final tens un Telenotícies, per exemple, o el portal de notícies de 3Cat. En un portal de notícies escrites potser és més fàcil tractar més a fons una notícia. En un TN tens notícies amb un plantejament, un titular, una mica de desenvolupament i un testimoni. Això, en el periodisme ambiental, és impossible. Primer, perquè com ja no és notícia del dia, és una cosa molt perenne, que no passa un dia i demà canvia, com passa en la política. Tu pots estar parlant de crisi climàtica des de fa vint anys i en continuarem parlant mentre duri la humanitat. Per tant, és molt complex.

Algun exemple d’aquesta complexitat?

Quan es parla de crisi ecològica moltes vegades es diuen barbaritats per desconeixement. Per exemple, es diu que si tens molta vegetació al voltant dels rius, quan hi ha una riuada és més perillós perquè arrenca aquest material i és material que pot “taponar” el riu. És al revés, restaurar els boscos de ribera és una eina per prevenir inundacions! A vegades, és tan complex i abraça tants punts que és complicat fer-ho bé.

I quins són aquests reptes per fer-ho bé?

Primer, que qui en parli estigui format en això. Així i tot se li escaparan coses, igual que de vegades jo entrevisto algun científic molt format en un punt que se li escapen altres coses i és poc exacte, perquè és molt complex. Però és bàsic tenir periodistes formats en això. De fet, jo reivindico estudis lligats a periodisme i que siguin per formació en medi ambient. I dos, que després hi hagi els espais per donar-li veu. Ara mateix, per exemple, aquí a la Corpo, a 3Cat, no tenim espais. Cap en graella, hi ha alguna cosa només a la plataforma. Per tant, les dues coses farien falta. També crec que un dels factors és explicar les coses de manera rigorosa però comprensible pel públic en general.

Quin és el secret?

Jo crec que no hi ha un secret. Faltaria una cosa de fons més complicada que no tenim: una mínima formació científica, interès, divulgació, que s’hagi instal·lat la llavor de l’estima per aquest tipus d’informació, per la ciència en general. Això ja no hi és, perquè la nostra societat durant anys ha pecat d’això. Si em preguntes què faig jo: documentar-me moltíssim, moltíssim, moltíssim, tenir aquesta base al cap i intentar desfer-ho per tornar-ho a fer d’una altra manera. No tinc una altra fórmula.

Tu has vist canvis des que comences a dedicar-te al periodisme ambiental, d’interès en el públic pels temes ambientals? 

Jo crec que sempre han interessat però per motius diferents. Per exemple, ara interessen molt com a boniquisme: tothom va a la muntanya, li agrada veure unes imatges espectaculars de la muntanya, “l’ocellet aquest que bonic és”. El canvi climàtic, per exemple, ha fet bé i ha fet mal en aquest interès, perquè també se n’ha parlat tant i de manera tan superficial, amb el titular pescaclics, que la gent ja no vol sentir més notícies de canvi climàtic. Fins i tot, notícies que són de canvi climàtic, com poden ser els últims temporals atiats pel canvi climàtic: si dius que han estat atiats pel canvi climàtic ja creen un rebuig, però si dius que han causat tants danys i tants morts generen clics. Jo crec que continuen agradant les notícies amables del medi ambient. De la ciència en general, si afecten directament la nostra salut, per exemple si que interessen, perquè tothom té un parent, un amic, pensa que pot tenir aquella malaltia. Jo crec que no ha canviat.

Creus que els mitjans de comunicació estan donant prou espai i profunditat al medi ambient?

No, cap.

En què creus que fallen? 
Jo, quan vaig començar en el periodisme fa quasi trenta anys, me’n recordo que hi havia moltes èpoques que no teníem notícies i tots, per exemple, al juny ens dedicàvem a gravar coses per tenir al juliol i a l’agost coses. Ara això és impensable. Hi ha tantes notícies cada dia. hi ha molta inestabilitat política, molts problemes socials per un augment i complexitat de la població a cada societat. A tot Europa diria que estem igual. En l’àmbit ambiental també tot s’ha tornat més complicat. Hi ha tantes, tantes, tantes notícies en general que evidentment les que no són polítiques o econòmiques es releguen.

Tot i que al final el medi ambient ens impacta també en el nostre dia a dia.

Però la gent no és conscient d’això. Un exemple molt planer i molt del nostre dia a dia d’una àrea d’informatius: tu pots fer una notícia superimpactant de si eliminéssim aquest compost de l’aire que generem amb els cotxes, estalviaríem no sé quantes morts a Barcelona, milers i milers de morts. Aquesta notícia és superimpactant, ens afecta a tots, és molt important, però no és d’avui. És avui, ahir, demà i demà passat. Com que no és d’avui, avui entra el que és d’avui: que Trump ha dit la bestiesa més gran del món, o que per desgràcia ha caigut un míssil a no sé on, però avui.

Potser el que es necessiten són espais, programes a part, no només informatius. O sigui, més reportatge, més programes de divulgació que es parli de temes.

Totalment d’acord. Si pogués canviar alguna cosa amb la manera com els mitjans tracten la informació ambiental, seria tenir espais que no siguin tant la notícia diària. Això, per una banda. En el meu cas anar a buscar la notícia diària a vegades és simplement el recurs perquè em posin el meu vídeo avui i no estigui tres mesos guardat. Necessitem aquests espais. Hi ha d’haver més espais, més programes. Per què un programa d’entreteniment no pot ser de ciència? Podríem donar altres exemples. Hi havia Espai Terra, hi havia El Medi Ambient. En el seu moment hi havia Més enllà del 2000, que era més tecnològic, però també tenia la seva gràcia i de vegades feia coses científiques. Sí, sí, hi havia més espais on es compartia la ciència en graella diària. Ara tenim un programa, que és Natura Sàvia, que barrejar humor amb divulgació del medi ambient. També és una manera. Per tant, són mostres que es pot fer.

Tu creus que no hi ha interès de la societat per la ciència ben explicada?

Es complicat. Les notícies que es destaquen solen estar de les més llegides. Si s’ha d’anar a buscar, és una altra història…

Creus que les històries més locals poden ajudar a “vendre” el periodisme ambiental? 

Penso que ha de ser un equilibri i que les dues coses són importants. De fet, jo vaig començar parlant d’històries locals i al final he acabat fent les dues coses. Jo m’ho passo millor fent històries properes perquè acostumen a ser més humanes, les veiem més a prop, les veiem més relacionades amb nosaltres. Acostumen a tenir, en l’àmbit de reporterisme, més interès per a mi. Però s’han de fer les dues coses perquè van molt lligades. Un exemple: el 90% de les polítiques climàtiques efectives es fan a escala local. Tenen una relació molt important. Ha de ser un equilibri.

Què t’agradaria veure d’aquí a deu anys en el periodisme ambiental, en la relació entre ciència, mitjans i societat?

Més periodistes formats i que vulguin fer-ho. Però també una societat que busqui aquests continguts i que els interessin. I també espais on hi hagi això: més programes i una formació pels periodistes en aquest àmbit.