Emilia Redolar i Ripoll té un doctorat en Neurociència i una àmplia formació en universitats prestigioses, com la McGill University al Canadà o la Harvard Medical School als Estats Units. Compagina la seva tasca assistencial amb la docència com a professora titular, directora del grau en Psicologia de la Universitat Oberta de Catalunya i com a directora del Cognitive Neurolab de la mateixa universitat. Té una àmplia experiència investigadora en l’àmbit de les neurociències, específicament en l’estudi de les funcions cognitives mitjançant tècniques d’estimulació no invasiva. A 7ciències hi parlem per descobrir com la neurociència ens ajuda a entendre l’impacte de les pantalles i els videojocs en la salut i moltes coses més.
Què la va motivar inicialment a dedicar-se a la neurociència?
Jo vaig estudiar biologia i psicologia i vaig veure que ni una ni l’alta m’agradaven prou.
I què va fer, aleshores?
Finalment, vaig descobrir la Neurociència. En el meu cas, m’interessava entendre el funcionament del sistema nerviós, però no només des d’una perspectiva anatòmica, sinó anar més enllà i comprendre la cognició. Volia entendre processos com la memòria, l’atenció o la consciència. Comprendre com, a través d’un conjunt de neurones, podem generar una conducta, com ara la identitat personal o les emocions.
Què són les emocions des del punt de vista de la neurociència?
Les emocions són una resposta davant d’un estímul de l’entorn que comporta canvis en la conducta. Per exemple, si ens trobem amb un estímul negatiu, podem canviar l’expressió del rostre i mostrar “cara de por”. La part conductual és molt important, ja que serveix per avisar la resta del grup. Després, hi ha una activació del sistema nerviós autònom, que permet mobilitzar ràpidament les reserves del cos. També hi intervé un component endocrí, que fa possible mantenir aquesta resposta en el temps. A més, en els éssers humans hi ha una part cognitiva que pot modular la resposta emocional: podem expressar més o menys aquesta emoció segons el context. En el cas de les persones, la resposta emocional és més complexa i rica que en els animals.
Si el substrat neural del reforç s’activa d’una manera molt marcada, una conducta pot acabar convertint-se en un problema o addicció
Què és una addicció des del punt de vista neurològic?
Una addicció apareix quan hi ha una manca de control sobre la pròpia conducta. La persona no és capaç de dominar els seus impulsos en el moment de prendre decisions. El segon actor que hi intervé és el desig, que porta a consumir una substància o repetir una conducta de manera excessiva i persistent, tot i saber que és perjudicial.
Com es transforma el plaer en una addicció?
Els humans acostumem a fer coses que ens resulten beneficioses. El problema és que l’addicció activa els mateixos circuits cerebrals que els reforços naturals, és a dir, aquells que ens motiven a menjar o reproduir-nos, per exemple. Aquests circuits constitueixen el substrat neural del reforç. Quan mengem, ho fem perquè necessitem nutrients, i aquestes conductes motivades activen aquest sistema de reforç. Tanmateix, la línia és molt fina: si aquest substrat neural del reforç s’activa d’una manera molt marcada o repetida, la conducta pot acabar convertint-se en un problema.
Menjar és necessari. La glucosa, doncs, pot crear una addicció?
La glucosa, per exemple, és una substància que el nostre cervell prefereix de manera natural, ja que el cervell està dissenyat per adquirir-la. La glucosa és un reforç primari, estretament vinculat a la nostra homeòstasi. Justament per això, la diferència entre una resposta adaptativa i una conducta és molt fina, pel fet que el substrat neural del reforç és el mateix.
Tots estem preocupats per l’impacte i els efectes nocius que les pantalles poden tenir sobre el nostre cervell. Però, què tenen aquests dispositius que poden generar addicció?
Cal distingir, més que el fet de les pantalles en si, el contingut que hi consumim. Per exemple, quan fem servir xarxes socials com TikTok o Instagram, rebem petites píndoles de contingut que canvien molt ràpidament i que, d’alguna manera, ens aporten curiositat sobre què hi ha al nostre voltant. Aquesta curiositat ràpida i constant activa fortament el substrat neural del reforç. Tots tenim aquesta curiositat natural pel món, i rebre novetats contínuament resulta reforçador. A més, les nostres aptituds atencionals se’n veuen afectades: ens costa més consolidar la informació complexa o narrativa, i tendim a centrar-nos en fragments curts i immediats. Això fa que ens sigui difícil aturar el consum d’aquest tipus de contingut.
Tots tenim aquesta curiositat natural pel món, i rebre novetats contínuament resulta reforçador
La curiositat és innata?
Sí, la curiositat és una característica que ens ve donada, no és una cosa que aprenem. Tenim un cervell preparat per relacionar-nos amb els altres, i ser curiosos ens permet descobrir com funciona el món i comprendre millor les persones que ens envolten. L’èxit adaptatiu dels humans s’ha basat, en gran part, en la cooperació, que ja comença des del naixement. Aquesta curiositat també es pot observar en altres primats, com els bonobos, tot i que d’una manera menys marcada. En canvi, en animals com les rates, la curiositat és diferent: està més guiada per la part sensorial. Per exemple, una rata pot seguir un rastre amb una determinada qualitat olfactiva, i així explorar i conèixer millor el seu entorn.
Dins del món de les addiccions, l’addicció als videojocs està guanyant cada cop més rellevància. Què tenen els videojocs que atrauen tant algunes persones?
A l’ésser humà li agrada jugar. De fet, jugar és una conducta que també trobem en molts animals: per exemple, els llops juguen mossegant-se i, d’aquesta manera, aprenen habilitats que els serviran a la vida adulta. En el nostre cas, aprendre jugant ens ajuda a desenvolupar rols i competències al llarg de totes les etapes del creixement, i s’ha vist que aquesta necessitat de joc no desapareix en l’edat adulta. Els videojocs estan dissenyats per activar el substrat neural del reforç, el mateix sistema que ens fa sentir plaer. Com millor està fet un videojoc, més activa aquest sistema i, per tant, més ens agrada. I, de fet, els videojocs amb contingut violent tendeixen a generar una activació encara més intensa.
Enganxen més els videojocs als nens que als adults?
No necessàriament. Les investigacions indiquen que les diferències individuals tenen més a veure amb trets neurobiològics que amb l’edat. Per exemple, els infants amb TDAH presenten una vulnerabilitat més alta a l’addicció als videojocs que aquells que no tenen aquest trastorn.
L’èxit adaptatiu dels humans s’ha basat, en gran part, en la cooperació
No a tothom li agraden. Per què?
No a totes les persones ens agraden les mateixes coses perquè hi ha diferències individuals en el substrat neural del reforç, i no tots responem igual davant d’un mateix estímul. Això pot passar amb els aliments, la música o qualsevol altra experiència que impliqui plaer o gratificació.
Com descriuria la relació entre cervell i tecnologia en un futur proper?
S’apropen molts reptes. Crec que un dels aspectes fonamentals és l’impacte de la intel·ligència artificial, que ja està transformant la manera com ens relacionem amb el món, amb el coneixement i fins i tot amb altres persones. També hi ha avenços en dispositius amb connexions fisiològiques directes, com els implants cerebrals. El que abans semblava ciència-ficció, avui dia ja és una realitat en desenvolupament i ha vingut per quedar-se.
Sembla que estem tornant al paper i llapis i regulant el paper de la tecnologia en l’aprenentatge. Què en sabem?
Cal trobar un equilibri i tenir en compte el que diu la investigació científica. Sabem que llegir en paper té avantatges respecte al format digital. La lectoescriptura no és una funció innata —a diferència del llenguatge oral, que sí que ho és—, i per això el cervell ha d’aprendre-la. En aquest procés, el paper facilita l’aprenentatge. Ara bé, el format digital també ofereix altres beneficis. Per exemple, una tauleta amb realitat augmentada o realitat virtual pot ser molt útil per ensenyar anatomia o per mostrar dinosaures: aquests recursos capten més l’atenció i permeten aprendre d’una manera més visual i atractiva. En definitiva, cal fer un bon ús de les pantalles, seguir l’evidència científica i valorar, en cada etapa del desenvolupament, quina eina és més adequada segons el tipus d’aprenentatge.
Cal fer un bon ús de les pantalles, seguir l’evidència científica i valorar, en cada etapa del desenvolupament, quina eina és més adequada segons el tipus d’aprenentatge
Les emocions poden afavorir l’aprenentatge?
Allò que ens emociona ho aprenem més de pressa, això queda clar. Sabem que l’amígdala, una estructura clau en la resposta emocional, quan s’activa modula positivament la memòria semàntica (contingut) i episòdica (allò que ens passa), i facilita que la informació s’adquireixi més ràpidament. Això no es pot aplicar sempre perquè funciona especialment bé amb experiències negatives o molt intenses. Per exemple, s’ha vist que moltes persones recorden amb detall on eren durant l’atemptat de les Torres Bessones. Això passa perquè l’amígdala envia un senyal a l’hipocamp —responsable de la memòria— indicant-li que aquella informació s’ha de guardar molt bé. En el dia a dia, no podem basar l’aprenentatge només en experiències emocionals fortes. Per això, és important afavorir una memòria més relacional, ja que el sistema dependent de l’hipocamp també funciona especialment bé quan connecta i relaciona conceptes.
Això es pot estimular?
Sí, i de fet aquesta és la base de moltes tècniques d’aprenentatge. Quan l’aprenentatge és més relacional, és a dir, quan l’adquisició del contingut es fa vinculant imatges, històries o elements narratius, el procés resulta molt més efectiu. Aquest tipus d’associacions faciliten la consolidació de la memòria.
Quina pregunta sobre el cervell encara li agradaria respondre abans d’acabar la seva carrera investigadora?
M’agradaria entendre millor com el nostre cervell explica la identitat personal —com ens configurem com a individus—. Aquesta identitat comença a formar-se des del moment en què arribem al món, i fins i tot abans, ja que el cervell comença a desenvolupar-se dins l’úter. Naixem amb una organització neural determinada, però les nostres experiències la van modelant constantment. Sabem que hi ha unes bases neuronals i una gran plasticitat cerebral, però encara ens falta comprendre quins factors hi influeixen més: la genètica, l’entorn o la seva interacció.
Per l’aprenentatge és important afavorir una memòria més relacional
Què se’n sap actualment?
Sabem que tenim una predisposició: el nostre cervell ja està, en certa manera, preparat amb una arquitectura inicial, amb estructures com l’escorça prefrontal i la parietal que participen en la construcció de la identitat. Des de molt petits, les influències de l’entorn —les normes del grup, els rols socials, la cultura— van configurant la nostra identitat personal. Tot i això, encara falta una teoria més integrada que expliqui de manera completa com tots aquests factors —genètics, ambientals i socials— s’entrellacen per donar forma a qui som.
Quin consell donaria a algú que vulgui cuidar millor el seu cervell en el dia a dia?
Hi ha diversos hàbits que afavoreixen la salut cerebral: Exercici físic: fomenta la formació de noves neurones a l’hipocamp, que és clau per a la memòria i la regulació emocional. Fer-ho de manera regular contribueix tant a tenir una bona memòria com a una millor gestió de les emocions. Dormir bé: el son té moltes funcions, i una d’elles és netejar el cervell dels metabòlits acumulats durant la vigília, contribuint així a la salut cerebral. Dieta saludable: menjar més vegetals, cereals i productes poc processats també afavoreix una bona salut cerebral. Gestionar l’estrès: sabem que el cortisol, l’hormona de l’estrès, pot tenir efectes molt negatius sobre el cervell. Per això, és útil practicar tècniques de relaxació, com mindfulness o altres estratègies de control de l’estrès, que ens ajuden a adaptar-nos millor a situacions de pressió i a viure de manera més equilibrada.
Deixa un comentari