Gemma Busquet Rico és investigadora a l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona (ICCUB) i professora a la Facultat de Física de la mateixa universitat. Es va graduar en Física a la Universitat de Barcelona, on també va iniciar la seva carrera investigadora. Durant el doctorat, va realitzar estades de recerca en diversos centres internacionals de prestigi, com la University College London (Regne Unit) i el Harvard–Smithsonian Center for Astrophysics (Estats Units). Posteriorment, en la seva etapa postdoctoral, va continuar la seva activitat científica a l’Istituto di Astrofisica e Planetologia Spaziali (Itàlia), a l’Université Grenoble Alpes – Institut de Planétologie et d’Astrophysique de Grenoble (França), a l’Institut d’Astrofísica d’Andalusia i a l’Institut de Ciències de l’Espai, a Catalunya. La seva recerca se centra en l’estudi dels processos de formació de les estrelles i dels sistemes planetaris.
Quina és la curiositat sobre astronomia que t’han preguntat més vegades?
Una de les curiositats que més em pregunta la gent és la idea que som “pols d’estrelles”.
És veritat?
Sí. Tots els elements que formen la Terra i els éssers vius provenen de generacions anteriors d’estrelles que van sintetitzar aquests elements a dins i els van retornar al medi interestel·lar mitjançant explosions de supernova. D’aquest material es formen noves estrelles i sistemes planetaris, com el nostre.
Parles de supernoves. Què són?
Les estrelles molt massives, molt més massives que el Sol, acaben la seva vida explotant en forma de supernova. Aquest esclat té lloc en les últimes etapes de la seva evolució i deixa com a residu una estrella de neutrons o un forat negre.
Els éssers vius provenen de generacions anteriors d’estrelles que van sintetitzar els elements químics que els formen i els van retornar al medi interestel·lar
Com neix una estrella?
Les estrelles neixen al medi interestel·lar. En aquestes regions hi ha grans concentracions de gas i de pols molt fredes. Quan es produeix una pertorbació —com ara una explosió de supernova o el xoc entre diferents masses de gas— s’inicia un col·lapse gravitatori. El nucli es va comprimint, fins a formar protoestels. Aquest esdevé cada cop més dens i més calent i quan s’assoleixen milions de graus, comença la fusió nuclear: quatre àtoms d’hidrogen es transformen en heli, i és aleshores quan l’estrella comença a brillar.
El Sol també es va formar així?
Sí. Els científics en tenim una idea força clara de com es va formar el Sol. Va néixer a partir de la nebulosa solar, una gran concentració de gas i de pols que va començar a col·lapsar. Durant aquest procés es va formar el nucli protoestel·lar i, al seu voltant, un disc de material del qual van néixer els planetes, les “llunes” dels planetes, els cometes i asteroides. A partir de les traces dels meteorits i els asteroides que contenen tot el material més primogènit del sistema solar s’ha pogut analitzar tot això.
Sempre s’ha pensat així?
No, però avui dia hi ha evidències que no va passar exactament al mateix temps, però sí de manera bastant simultània. Quan es va formar el nucli protoestel·lar, en el disc del voltant, ja s’observa que comencen els processos de formació de planetes. Els grans de pols del disc s’anaven agregant i creixent fins a formar cossos cada vegada més grans, fins a arribar als planetes com la Terra.
El Sol és una estrella mitjana, però n’hi ha de molt més grans i calentes, i d’altres de petites i fredes. Quants tipus d’estrelles hi ha i què determina aquestes diferències?
El tipus d’estrella depèn principalment de la massa. Depenent de la massa, tindrà una temperatura, un color i una brillantor diferents. Hi ha estrelles com el Sol, que són molt comunes; i altres estrelles molt més massives, de 10 o 20 vegades la massa del Sol, que són molt més brillants i energètiques que viuen menys anys. Finalment, tenim les estrelles més petites i fredes, com les nanes vermelles, que viuen moltíssims anys.
El Sol està aproximadament a la meitat de la seva vida
En quina etapa està el Sol?
El Sol està en l’etapa de maduresa. El Sol va néixer fa uns 4.600 milions d’anys i s’estima que morirà d’aquí a uns 5.000 milions d’anys. Està aproximadament a la meitat de la seva vida, cremant hidrogen i convertint-lo en heli. Quan s’esgoti l’hidrogen, es convertirà en una gegant vermella, és a dir es farà més gran, les capes externes s’expandiran i poden arribar a “menjar-se” planetes. Després expulsarà aquestes capes externes formant una nebulosa planetària i acabarà com una nana blanca que es refredarà.
I aquí acabarà la vida a la Terra, no?
Qualsevol canvi important en l’activitat del Sol afectaria les condicions de la Terra. Si el Sol augmentés molt la seva activitat, les condicions podrien arribar a ser insuportables i la vida tal com la coneixem podria desaparèixer.
El desenvolupament de tecnologia per a missions espacials aporta aplicacions en molts altres àmbits com la medicina.
I la Terra com es va formar?
La Terra es va formar a partir del disc de gas i pols que envoltava el Sol quan era molt jove. Analitzant els estels joves en formació, s’ha vist que als discos protoestel·lars tenen lloc els diversos processos físics que fan que les partícules de pols i gas s’uneixin i vagin creixent progressivament. Tot i això, aquest no és l’únic procés implicat en la formació de planetes.
Per què és tan important estudiar com es formen les estrelles i els planetes? Què ens aporta aquest coneixement?
És important per entendre els nostres propis orígens i també per entendre quines són les condicions que han pogut fer possible la vida a la Terra. També ens permet saber si existeixen condicions similars en altres sistemes planetaris. A més, el desenvolupament de tecnologia per a missions espacials aporta aplicacions en molts altres àmbits, com la medicina.
Quins reptes s’estan obrint amb els nous projectes com el James Webb o altres missions espacials?
Els exoplanetes, la composició dels planetes, de què estan fetes les atmosferes dels planetes, sempre queden preguntes per respondre i tot això és el que aquestes missions ens estan ajudant a entendre.
I l’edat de l’univers? La sabrem algun dia?
Bé, tenir-ne 4.600 o 4.200 no canvia tant…
I a tu, què et va atreure a estudiar astronomia?
A casa teníem un telescopi i la sèrie Cosmos de Carl Sagan… [riu]. Jo, de petita, tenia curiositat per tot i ja sabia que volia fer ciència… m’agradava la biologia també, vaig estar dubtant amb enginyeria, però al final vaig fer física.
Deixa un comentari