Gonzalo Giribet: “L’extinció del llinatge d’una espècie és irreversible”

Nascut a Burgos, però des de ben petit va traslladar-se amb la seva família a Catalunya. Actualment, és a cavall entre Harvard i Vilanova i la Geltrú.

Sí, després de viure gairebé trenta anys als Estats Units, cada cop passo més temps a Vilanova, que és on vaig viure a partir dels quatre anys. Harvard i Vilanova tenen un element en comú: el mar. Jo sempre he de viure a prop del mar.

Com recorda la seva infància a Vilanova i la Geltrú?

Sent més petit anant a la platja a col·leccionar petxines. Tothom m’ho recorda. Fins al punt que tenia tanta passió per les petxines que demanava a tothom que anava de viatge que me’n portés d’allà on anés. De Vilanova em va sorgir una altra passió que encara mantinc: el windsurf. Als estius ho practico a Harvard.

Quan va descobrir que la zoologia podria ser el seu camí professional?

Ha estat vocacional. Des de ben petit em va atraure tot allò relacionat amb el món animal. Volia ser biòleg, tot i que més endavant em vaig decantar per la zoologia. En la meva època a la facultat hi havia tres especialitats: zoologia, botànica i biologia fonamental. Jo vaig formar-me en zoologia i en biologia fonamental.

La decisió de triar el camí professional és un moment determinant. Hi ha una altra decisió que és marxar a l’estranger. Era una prioritat viure i treballar lluny de casa?

No, ni de bon tros. El meu objectiu professional era ser professor a la Universitat de Barcelona, però per a ser-ho era obligatori formar-te dos anys a l’estranger. Quan vaig finalitzar el doctorat a Barcelona vaig obtenir una beca a Nova York per fer el postdoc al museu d’història natural. Un cop als Estats Units vaig descobrir el sistema acadèmic americà i em va seduir moltíssim.

I ja s’hi va quedar.

[Somriu] Abans de finalitzar el meu postdoc em van oferir optar a una plaça com a investigador a la Universitat de Harvard, i la vaig guanyar. Amb 29 anys era Assistant professor i liderava un equip i diversos projectes als Estats Units. Això era impensable fer-ho a Catalunya. Vist amb perspectiva, estic molt content de la decisió que vaig prendre.

Amb el seu bagatge, quines diferències trobaries en el sistema acadèmic americà i català?

Amb els anys he après que, malauradament, quan dius les diferències, hi ha qui s’ofèn. I aquesta no és la meva intenció. Des del meu punt de vista, la principal diferència és la llibertat. I sobretot, són els recursos en tots els àmbits. Els Estats Units són una potència mundial en quant a la investigació.

Una curiositat: quants museus d’història natural ha visitat arreu del món?

[Somriu] Moltíssims! Recordo el viatge de fi de curs, amb 14 anys, a Londres que vaig passar-me un dia sencer al museu d’història natural. Des de fa molts anys, viatjo expressament per feina a visitar aquests museus.

Quins serien, segons el seu criteri, els tres millors museus d’història natural del món?

Primer el meu, el de Harvard! [riu] El podi més just seria Harvard, Londres i Nova York.

Quina importància tenen els museus d’història natural —com el Museum of Comparative Zoology de Harvard, on vostè treballa— en la recerca i la construcció de l’arbre de la vida?

La recerca té un paper rellevant i aquest, precisament, va ser un altre dels motius per als quals em va atraure la proposta de Harvard. El Museum of Comparative Zoology de Harvard no programa exposicions, sinó que és un espai per als investigadors i la recerca. Aquest escenari ens permet aprofundir en la investigació, en el meu cas, sobre l’arbre de la vida. Fins ara, aquest model només s’oferia als Estats Units, i a poc a poc, es va instaurant arreu del món.

Com pot la recerca filogenètica ajudar-nos a entendre millor els efectes del canvi climàtic sobre la biodiversitat?

Molts dels investigadors que fem recerca sobre l’arbre de la vida també abracem la biodiversitat i l’impacte que té el canvi climàtic. Ara bé, no crec que la recerca sobre l’arbre de la vida resolgui la problemàtica del canvi climàtic, tot i que tots els investigadors hi estem interessats. Encara més, jo capgiraria la pregunta: quin impacte té el canvi climàtic amb l’arbre de la vida?

Quin?

L’extinció del llinatge, és a dir, la seva línia ancestral i descendents potencials, d’una espècie és irreversible. I detectem quins són els organismes que podrien estar més afectats pel canvi climàtic. Hi ha organismes que pateixen de valent amb el canvi climàtic, com ara, els organismes que viuen en els límits extrems, per exemple a les muntanyes o els pols. L’extinció d’un llinatge únic i que desapareix de l’arbre de vida té un impacte bestial.

Estem davant una sisena extinció? L’únic supervivent serà el tardígrad?

Fins i tot el tardígrad podria arribar a extingir-se [riu]. Vivim un període d’extinció accelerada provocada principalment per l’activitat humana. Al llarg de la història de la Terra hi ha hagut altres episodis d’extinció massiva, com el de l’època dels dinosaures: aleshores es van extingir sobretot els animals més grans, mentre que els més petits van aconseguir sobreviure. Avui dia, la pèrdua de biodiversitat és més regional, però no per això menys greu. Té un impacte molt significatiu en l’empobriment dels ecosistemes i en el seu funcionament global.

Quina és la descoberta que t’hagi sorprès quant a les relacions evolutives entre els animals?

Moltíssimes. Una de les descobertes en la qual vaig participar va ser que a partir d’una recerca a través de dades genètiques, els animals com els artròpodes no estaven emparentats amb els anèl·lids (els cucs). Vam trencar una teoria de més de dos-cents anys d’història! Aleshores va generar molta controvèrsia.

Davant els efectes accelerats del canvi climàtic, quins són, a parer teu, els principals desafiaments que afrontem per protegir la biodiversitat que encara conservem?

N’hi ha molts. El concepte de canvi climàtic és molt ampli. No és només és la mitjana de la temperatura global del planeta que pujarà mig grau cada cinc anys. L’impacte del canvi climàtic és molt difícil de predir perquè té moltes dimensions. Ara bé, veurem l’extinció d’aquells organismes que viuen al límit. De la situació crítica que es viu a la Mediterrània no se’n parla gaire.

Què hi passa?

La Mediterrània oriental-la zona próxima al canal de Suez-està experimentant un augment molt notable de la temperatura. Aquest augment està afectant, d’una banda, hi ha l’entrada d’espècies procedents del Pacífic, adaptades a aigües molt càlides. De l’altra, les espècies pròpies de la Mediterrània tenen dificultats per reproduir-se en aquesta zona a causa de l’escalfament. És cert que, de moment, en la part occidental de la Mediterrània aquestes espècies encara es poden reproduir, però si aquests canvis continuen avançant, podrien afectar seriosament les poblacions i de retruc la biodiversitat marina a escala més global.

La recerca està supeditada a ajuts públics i privats. Fa unes setmanes, el president dels EUA, Donald Trump va titllar Harvard de “bastió del radicalisme” i l’administració federal ha congelat 2.200 milions de dòlars en subvencions de recerca destinades a la universitat. Com es viu la mesura Trump des de dins?

Ho estem passant molt malament. Harvard té una fundació gegant que, de moment, ens permetrà sobreviure. Però el pols de Trump contra la recerca va molt més enllà de Harvard.

Per què?

Amb aquesta mesura, Trump ha tallat els pressupostos de la National Science Foundation i ha eliminat molts programes de recerca, com el de biologia evolutiva i canvi climàtic. Fins i tot, ha prohibit les bases de l’Antàrtida. Totes aquestes mesures poden tenir un impacte molt negatiu per la ciència i la recerca. Sortosament, hi ha moltes associacions privades que inverteixen grans donacions a la recerca.

Els Estats Units pot deixar de ser el paradís de la recerca?

Fins ara els Estats Units havia estat un país de referència en l’aposta per la recerca i la ciència. Sempre havia estat un país d’acollida per a estudiants i investigadors d’arreu del món, i ara s’està revertint. Serà una tendència o un parèntesi? No ho sabem.

És optimista?

Soc optimista de mena. Trump haurà de recular, les seves mesures contra la recerca i la ciència poden tenir un impacte econòmic molt gran per als Estats Units. Ja hem vist què ha passat amb els aranzels. Estic convençut que la recerca tornarà a ser un motor rellevant per als nord-americans.

Vostè és una eminència en el món de la recerca i un dels investigadors més reputats en l’àmbit de la zoologia. Per què Catalunya li costa tant distingir el seu talent internacional?

[Somriu] No ho sé. Aquests dies que soc a Catalunya he visitat la universitat on em vaig formar. La diferència amb els Estats Units és que allà totes les universitats saben on són cada un dels seus estudiants i què fan professionalment. S’estableix un vincle constant en el qual sempre estàs implicat emocionalment amb la universitat. A Catalunya, això no passa.