Irene Marco-Rius és la líder del grup de recerca ‘Molecular Imaging for Precision Medicine’ (Imatge molecular per a medicina de precisió) que forma part de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC). Graduada en Física per la Universitat Autònoma de Barcelona, obté el Doctorat en Bioquímica de la Universitat de Cambridge (Regne Unit) amb l’especialització en ressonància magnètica i hiperpolarització. Durant dos anys va ser postdoctoranda al Departament de Radiologia i Imatge Biomèdica de la Universitat de Califòrnia San Francisco (UCSF), als Estats Units. Torna al Regne Unit, com a postdoctoranda al departament Cancer Research UK Cambridge Institute, de la Universitat de Cambridge. Després d’una dècada treballant a l’estranger, obté una beca de retorn del programa de La Caixa per incorporar-se a l’IBEC. A 7Ciències, la Dra. Marco-Rius ens obre la porta del Parc Científic de Barcelona i ens descobreix les línies d’actuació del seu grup de recerca.
Aquest diumenge, 11 de febrer, és el Dia Mundial de la Nena i la Ciència. Aquesta data està contribuint a posar en valor la dona en l’àmbit científic o no n’hi ha prou que la reivindicació sigui un dia a l’any?
Sí que hi està contribuint, però cal normalitzar-ho durant tot l’any. Sobretot, cal donar més visibilitat a la feina que fem les dones en l’àmbit de la ciència i cal que cada cop hi hagi més dones en llocs de direcció en grups de recerca. És una reivindicació a escala global, és una realitat que es viu arreu.
Per què els llocs de direcció majoritàriament continuen estant liderats per homes?
Diria que té a veure amb el rol de mare que ocupem les dones. Generalment, el moment quan has d’assumir aquests llocs de direcció coincideix amb el de fer el pas de ser mare, apostar per crear una família. Sempre he treballat majoritàriament amb homes i mai m’havia plantejat que hi hagués diferències, perquè sempre se m’havia tractat com una més. La diferència la vaig notar quan vaig ser mare.
Per què?
L’embaràs és una dificultat afegida en la dona que passa totalment per alt. I, després, has d’agafar la baixa per maternitat i fer una pausa obligada a la feina. Entenc que hi ha diferències físiques i fisiològiques entre els homes i les dones, però això no significa que les dones no puguem fer la feina tan ben feta com la fan els homes.
I la tornada a la feina després de la baixa per maternitat?
Sempre és difícil la tornada, especialment quant a la productivitat respecte a altres companys homes que no han hagut d’estar de baixa. Sense anar més lluny, el meu marit, que també és científic, va poder adaptar-se molt millor i més ràpid en la seva reincorporació a la feina que jo. I no tot s’acaba parint: jo encara dono pit, i continua sent un desgast.
El teletreball ha millorat la conciliació laboral i familiar?
La ciència té un aspecte positiu: et dona una certa flexibilitat laboral, tot i que també es tradueix a treballar els caps de setmana. Ara bé, respecte al teletreball encara hi ha una percepció equivocada que la dona quan treballa des de casa està més pendent de cuidar els fills que de la feina. Jo m’ho he hagut de sentir més d’una vegada. Tant de bo les noves generacions ho visquin d’una altra manera.
Tens dues filles. Tenint en compte que tu i el teu marit sou científics, fareu pedagogia perquè les vostres filles s’encaminin professionalment cap a la ciència?
[Riu] Encara són molt petites! La ciència és molt vocacional i encara hi ha temps. Deixarem que triïn elles mateixes, que facin allò que els ompli i que siguin felices.
“Durant la pandèmia vam veure que la ciència, de sobte, treballava al màxim i produïa a velocitat de creuer. I no és l’habitual. La ciència és una carrera de fons”
La teva passió per la ciència ve de lluny?
Sí, ve per diversos factors. El meu pare és enginyer i sent petita m’ajudava a fer els deures de matemàtiques, i m’agradaven; i la mare, que era mestra de lletres. També era un terreny que se’m donava bé. El punt d’inflexió va ser en una visita al CosmoCaixa sent adolescent, que em va fascinant els planetes. Allà vaig dir-me: “vull ser astrofísica!”.
Tot i que t’acabes especialitzant en un altre camp de la física. Per què?
La mare va passar molts mesos enllitada en un hospital i, a banda de la tasca imprescindible dels metges, també vaig adonar-me dels avenços científics i tecnològics quant a l’ús de noves eines i maquinària. I aleshores vaig dir-me a mi mateixa que el que tenia un impacte més immediat i palpable era aportar el meu coneixement en la recerca de noves eines que milloressin el benestar i la salut de les persones que no pas a descobrir planetes. I així és com vaig encaminar-me.
Ets una veu autoritzada del sector en àrees com la ressonància magnètica hiperpolaritzada, és a dir, un tipus de ressonància millorada i més sensible. Quins factors van determinar aquesta especialització?
Cal tenir en compte que m’apassionava la física quàntica i que durant la carrera vaig estudiar la ressonància magnètica. La hiperpolarització la vaig descobrir i desenvolupar durant el meu doctorat a Cambridge, al Regne Unit. Totes dues eren l’encaix perfecte. En el cas de Cambridge, la hiperpolarització l’aplicaven al centre d’investigació pel càncer, i després, durant la meva estada als Estats Units, ja estaven fent assajos clínics amb aquest tipus de ressonància. Esperem que aquesta tècnica ben aviat ja s’apliqui als hospitals.
Lideres un grup de recerca del programa de la Fundació La Caixa-BIST a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya. En què es basa l’acció del vostre grup de recerca?
Ens basem en una tecnologia que desenvolupa eines basades en l’espectroscòpia de ressonància magnètica nuclear (MRS) i la imatge (MRI) per obtenir informació sobre el metabolisme cel·lular i detectar canvis patològics. Aquesta tècnica ens permet veure si un òrgan està malalt o si hi ha un tumor i com està responent al tractament. Actualment, a tot l’Estat espanyol aquesta tècnica només es desenvolupa al nostre grup de l’IBEC, a Barcelona.
A partir d’aquesta tècnica, com s’aborda la investigació?
L’objectiu és identificar biomarcadors de la malaltia per a un diagnòstic precoç i per avaluar la resposta al tractament poc després de l’administració de la teràpia. En particular, l’ús de la hiperpolarització per polarització nuclear dinàmica l’apliquem per estudiar malalties, en temps real i de manera no invasiva.
Cada cop es dona més suport a la transferència tecnològica
Quines són les principals línies de recerca del seu grup?
El descobriment de biomarcadors en models in vivo, és a dir, utilitzant models animals i in vitro, utilizant cèl·lules humanes. El desenvolupament de maquinària i programari MRS per monitoritzar malalties i avaluar la resposta de fàrmacs, utilizant models organ-on-chip per realitzar estudis metabolòmics de mostres clíniques i fluids corporals.
En què es basa l’ús de models organ-on-chip?
L’objectiu és validar el que veiem en els organs-on-chip, que són plataformes on col·loquem unes cèl·lules a les quals donem una estructura en 3D que els permet adaptar-s’hi. Aquestes plataformes, que podem modificar i atorgar-los unes característiques determinades, es comportaran com si estiguessin integrades en el cos humà. Des del laboratori comparem el metabolisme d’aquests organs-on-chip creats a partir de cèl·lules de pacient amb models in vivo de malalties per demostrar que es comporten de la mateixa manera. El repte és que a partir d’una biòpsia d’un pacient puguem obtenir un xip al qual subministrar el fàrmac adequat. Per aconseguir-ho, però, caldrà uns anys més de recerca.
El teu equip aborda tecnologies de bioenginyeria, tècniques avançades d’imatge, bioquímica i biologia molecular. Això implica comptar amb un equip multidisciplinari?
Així és, som un equip multidisciplinari i multicultural [somriu]. Els tres pilars de l’estratègia del grup és el desenvolupament de la tecnologia, la detecció de malalties i de fàrmacs de resposta ràpida. Per desenvolupar tota aquesta estratègia, comptem amb físics, químics, biòlegs, bioquímics i enginyers.
“El dia a dia dels científics és molt desconegut, cal explicar-lo més
Ets cofundadora i directora científica de Vitala Tech, una spin-off que també s’associa a l’IBEC. Quina és la finalitat d’aquesta empresa derivada?
La spin-off abraça les tecnologies que hem desenvolupat al laboratori (organs-on-chip i les eines avançades de ressonància magnètica) per obtenir nous fàrmacs. Així es pot comprovar el mecanisme quan s’estan desenvolupant fàrmacs nous, que majoritàriament es queden en estadis preclínics. A partir d’aquesta anàlisi, contribuïm a un estalvi milionari de la indústria farmacèutica en proves de fàrmacs. També permetem que en un futur clíniques i hospitals orientin els tractaments a pacients específics, millorant la qualitat de vida i eliminant tractaments erronis o, fins i tot, perillosos.
El futur de la recerca passa en bona part per la transferència tecnològica. Creus que s’incentiva prou aquest procés, hi ha ajudes?
És un bon moment. Sí que hi ha ajudes, i s’intenta promoure. Cada cop es dona més suport a la transferència tecnològica. Sense anar més lluny, l’IBEC és una institució que la promou. Ara bé, com a investigadora el més complicat és la dualitat: formar part d’un laboratori de titularitat pública i d’una empresa privada. Ser a cavall de dos mons no és senzill. És el que m’està costant més, és on em trobo més desemparada.
Has treballat durant una dècada a l’estranger. A l’estranger també es dona més suport a la transferència tecnològica?
Les institucions on vaig treballar eren més tancades, en aquest sentit. Sí que animaven a patentar, però no havia vist la posada en marxa de spin-offs.
La ciència es va reivindicar més que mai durant la pandèmia del coronavirus. Vist amb perspectiva, ha canviat algun aspecte, especialment quant a recursos?
[Somriu] Quant a recursos es continua igual que abans de la pandèmia. Així i tot, s’han incrementat les aportacions fetes des d’Europa. Quant a l’opinió pública en general sí que s’ha pres més consciència en què cal potenciar la ciència i, fins i tot, hi ha més coneixement. Ara bé, hi ha un aspecte que em fa molt de respecte i amb el qual cal ser molt curós.
Quin?
Durant la pandèmia de la Covid-19 es van fer avenços molt de pressa. Vam veure que la ciència, de sobte, treballava al màxim i produïa a velocitat de creuer. I això no és l’habitual. La ciència és una carrera de fons. Prova d’això és que, majoritàriament, treballes durant anys perquè la recerca acabi donant uns fruits. De la ciència no es pot esperar que cada mig any aparegui una vacuna efectiva. El que sí que cal és invertir-hi més i de forma constant.
“En la nostra professió tot es basa en els mèrits, en obtenir beques i, en definitiva, a competir
Aquesta setmana has participat en algun dels actes per commemorar el Dia Mundial de la Nena i la Ciència. Quin missatge donaries a aquells que es plantegen triar una carrera en recerca científica, especialment en la teva especialització?
Jo els diria que sent joves, si poden, facin pràctiques en un laboratori durant l’època d’estiu, i també durant la carrera. Avui dia cada cop hi ha més programes per fer-ho. El millor del nostre ofici és experimentar-lo. I, com més joves, millor.
Per què és important que les científiques que sou en actiu participeu en aquestes xerrades?
El dia a dia dels científics és molt desconegut, cal explicar-lo més. Massa sovint la ciència s’associa a persones que han hagut d’estudiar moltíssim, a còpia de molt esforç i dedicació. Quan fem una xerrada, els científics cometem l’error de presentar-los la nostra trajectòria, i potser ens oblidem de mostrar la part més humana, explicar les diferents decisions que has anat prenent al llarg de la teva carrera professional. Que només mostrem el nostre curriculum vitae té a veure amb la cultura acadèmica que té la ciència.
Què vols dir?
Que en la nostra professió tot es basa en els mèrits, en obtenir beques i, en definitiva, a competir. I això fa que acabis projectant-te com un setciències, quan no és així.
En la ciència hi ha molts cops de colze?
Malauradament, sí. Com que hi ha poques oportunitats, s’imposa la llei del més fort. Sobretot ho veus quan comences, en el moment de compartir el coneixement. A més, quan vas escalant posicions, t’adones que una determinada posició o és per a tu o per a l’altre. I això genera un instint competitiu inequívoc. Tant de bo això canviï algun dia.
Deixa un comentari