Salvador Macip: “Estem en contra de la natura des del moment que vam inventar la medicina ”

A cavall entre Barcelona i Leicester. Com es compagina la feina amb un peu a Catalunya i l’altre al Regne Unit?

Sobretot, ho faig molt ben organitzat, i treballant molt als avions. Abans aprofitava el trajecte en avió per dormir o llegir un llibre. Ara, sense accés a Internet, sense que ningú truqui a la porta del despatx, és el temps perfecte per escriure els articles de divulgació per als mitjans de comunicació. És una estona que em diverteix. I, de retruc, fer-ho a l’avió em permet arribar a casa i veure una sèrie amb la meva família, que també m’agrada.

Actualment lideres un equip a Barcelona i l’altre a Leicester. És compatible?

Sí, ho és. Tot i que el meu camp base amb la família és al Regne Unit, la pandèmia ha contribuït que avui hi hagi més flexibilitat. Recordo fa molts anys, quan vivia i treballava a Nova York, que gairebé només trepitjava Barcelona una vegada a l’any. Avui, en una distància més curta, puc tenir un laboratori a Leicester i un altre a Barcelona. I la tecnologia ens permet estar sempre connectats, cosa que et facilita resoldre qualsevol dubte independentment d’on et trobis. No desconnecto, perquè m’agrada molt la meva feina.

La ciència és vocacional?

Sí, no en tinc cap dubte. Si la ciència no t’agrada, no t’hi fiquis, perquè no acabes sobrevivint-hi. És una feina que exigeix molt de temps i molta dedicació i, de retruc, amb moltes frustracions afegides. Així i tot, la recompensa és molt gran.

Per què?

Crec que és una feina que et dona molta flexibilitat horària. Treballes més, però ho fas com i quan vols. I també perquè no és una feina rutinària. Al llarg de la meva carrera, he anat canviant en funció del meu interès per la investigació. Per a mi és un fet rellevant. Cada dia vas a treballar, però no saps què t’hi trobaràs. Això m’apassiona.

Amb el bagatge de conèixer tres espais científics —l’anglosaxó (EUA i RU) i el mediterrani—, quines diferències existeixen en la investigació?

Tot i que els Estats Units i el Regne Unit són dos països capdavanters en l’àmbit científic i són a anys llum, he de dir que Barcelona i Catalunya comencen a despuntar-hi una mica. Actualment hi ha grups d’investigació punters i d’un gran nivell internacional en moltes àrees. El punt d’inflexió a Catalunya en la investigació científica es va produir amb el conseller Andreu Mas-Colell, qui va capgirar completament el model de recerca del país. Des d’aleshores comptem amb una xarxa de centres de referència, també en l’àmbit internacional. Juguem a una altra lliga, amb menys recursos, però intentant estar ben posicionats.

Metge, investigador, divulgador i escriptor. La teva carta de presentació és allargada.

[Somriu] Sí, soc metge, tot i que no n’he exercit mai. Quan vaig acabar el MIR, vaig tenir clar que no volia passar-me la meva vida professional en un hospital fent clínica, sinó que a mi m’apassionava la recerca. I aquí és on vaig fer el pas de metge a investigador. En canvi, la faceta de divulgador i escriptor van agafar volada més endavant, tot i que jo abans de publicar el primer llibre de divulgació científica ja havia publicat un parell de llibres de ficció! [riu]. La meva dona em va dir: si t’agrada escriure i t’apassiona la ciència, fes divulgació.

Tal dit, tal fet.

[Riu] Sempre hi hagut un interès social per entendre la ciència. Aleshores, l’any 2008, hi havia molt poques veus en la divulgació científica en català, i em vaig llançar a la piscina! Així vaig publicar el meu primer llibre, i a base de cometre errors i encerts, he anat perfeccionant aquesta faceta com a divulgador.

Avui t’has convertit en un investigador de referència i un divulgador de capçalera. La pandèmia ha convertit Salvador Macip en mediàtic?

Tot i no ser epidemiòleg, la pandèmia em va exposar moltíssim davant l’opinió pública. Ara bé, com que jo ja acumulava uns anys en la divulgació, em va tocar tenir més presència als mitjans. Sobretot perquè ja havia desenvolupat aquest llenguatge, l’habilitat i la capacitat d’explicar idees d’una manera entenedora. Jo ja tenia el meu públic abans de la pandèmia, i ara em coneix molta més gent. Però la pandèmia no era divulgació, sinó supervivència.

Què vols dir?

La gent tenia la necessitat que els expliquessis què estava passant. I aquell moment va tenir aspectes positius, però també negatius. I vaig rebre cops per totes bandes. Fins i tot, vaig rebre amenaces de mort! Em van enviar fotografies de la casa de mons pares dient-me: “sabem on vius”. 

És lamentable. Tot i que també hi va haver aspectes positius.

Sí, més enllà de quatre eixelebrats, hi ha moltíssima gent que t’escriu i et dona les gràcies. Jo tota la pandèmia la vaig viure a Anglaterra i no era conscient de l’impacte que tenia a Catalunya. Quan vaig tornar-hi se’m feia estrany que la gent m’aturés pel carrer, al metro… i em preguntaven com estava la situació. Fins aleshores, només m’havia passat a Blanes —que és el meu poble—, era normal. A Barcelona, no m’havia passat mai, i em resultava estrany. A mi m’agrada divulgar, no pas tot el que comporta sortir als mitjans. Soc tímid, encara que no ho sembli.

Amb el teu barret de divulgador, quina lliçó t’ha donat la pandèmia?

Que tot i que el contingut que fem té un interès social, els divulgadors no som estrelles mediàtiques, no hem estar davant del focus ni tenir tant de protagonisme.

Així i tot, en aquests anys, la divulgació científica a Catalunya està creixent. Com s’explica?

Sobretot, per dos factors: que cada cop la gent necessita saber més sobre la ciència que els afecta en la vida diària i, també, perquè els mitjans de comunicació hi han posat més atenció. Tenir coneixements de ciència i saber comunicar bé és essencial per a la divulgació. És més habitual trobar un científic que comuniqui bé que no un bon comunicador que tingui coneixements de ciència. Sense base científica és impossible divulgar.

En una entrevista a 7Ciències, la responsable de comunicació del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), Anna Ramon, assegurava que “el periodista ha trobat en la ciència un aliat, es necessiten mútuament”. Ho comparteixes?

La crisi del periodisme del 2008 i la sortida dels mites a les xarxes socials ha provocat un canvi de paradigma. Fins aleshores, la majoria de diaris comptaven amb periodistes científics, és a dir, professionals que tenien coneixements de ciència i que sabien comunicar. Avui, l’escenari és totalment diferent, ja que la majoria de diaris han anat desprenent-se d’aquesta figura. Jo la reivindico i crec que a les facultats de periodisme s’hauria d’impulsar l’especialització de periodisme científic.

Comuniques i escrius bé i t’apassiona la ciència. En algun moment vas dubtar a l’hora d’escollir el camí cap a les ciències?

No, vaig anar de cap a la ciència! [somriu] Jo tenia molt clar que volia fer les dues coses, perquè vaig començar a escriure contes amb 15 anys. A l’hora de triar-ho, vaig triar ciències perquè tenia molt clar que volia ser metge. Jo sempre he cregut que cal tenir un peu a ciències i l’altre a lletres, perquè la ciència sense l’humanisme o la literatura sense la mirada científica van coixes. I crec que el problema que tenim és el sistema educatiu, que ens obliga a separar-les.

Quines són les principals línies de recerca que els teus equips estan desenvolupant actualment?

D’una banda, hi ha una línia d’investigació sobre el càncer,  i una altra sobre els mecanismes biològics de l’envelliment. Les dues línies d’investigació les faig de manera complementària en els grups a Barcelona i a Leicester. A Catalunya, a través de l’Institut de recerca Josep Carreras, impulsem projectes nous relacionats amb la leucèmia. 

La teva investigació com a científic s’ha dirigit cap al càncer i l’envelliment. Què et va motivar a posar-hi la banya? 

Quan vaig acabar el doctorat em vaig plantejar quins serien els grans reptes de salut que tenim  actualment. De la llista que vaig fer, un d’ells era el càncer, ja que era la malaltia amb majúscules. Inicialment, l’envelliment no era a la llista. Però, en moltes ocasions, el càncer té un lligam directe amb el final de la vida i l’envelliment, així que vaig veure que l’envelliment seria un repte majúscul en una societat cada cop més gran. 

Recentment, un article explica que s’ha aconseguit allargar la vida amb uns ratolins gràcies al bloqueig de la inflamació. Som davant d’un nou possible tractament per viure més i millor?

Som a prop de trobar el primer tractament per combatre l’envelliment o d’aquelles malalties socials vinculades a l’envelliment. Aquest estudi ha permès fer provatures, però no és ni millor ni pitjor que altres maneres que hem aconseguit, fins ara, de millorar l’envelliment a través de ratolins. Fruit de la recerca, podem augmentar l’esperança de vida d’aquests ratolins un màxim d’un 30 %. El repte és comprovar si aquest estudi fet a ratolins és aplicable als humans. I no és senzill.

Per què?

Estem jugant amb un mecanisme de defensa que és la inflamació. Els ratolins sobreviuen perquè estan en una gàbia, no tenen infeccions i no tindran efectes secundaris per inhibir la inflamació. En canvi, nosaltres —els humans— convivim en un món ple de microbis. Si ens rebaixen la inflamació potser podríem viure 100 anys, però potser no hi arribarem perquè ens tomba abans un refredat. Ara bé, això demostra clarament que l’envelliment a mamífers es pot modificar. 

Fins a quin punt creus que es pot tractar l’envelliment alentint-lo i mantenir, a la vegada, un bon estat físic i mental, i en quins aspectes s’està centrant la recerca per aconseguir-ho?

El més curiós és que estem parlant molt d’allargar la vida, de l’esperança de vida, però, en canvi, el que volem realment és allargar la qualitat de vida. Per tant, el repte no és trobar la manera de viure més (que també), sinó sobretot, de viure millor. I, biològicament, és possible. En aquest sentit, és interessant estudiar les persones centenàries. 

Per què?

Perquè comproves que les persones supercentenàries són casos inusuals de longevitat humana que viuen amb molt bona qualitat de vida. I això les diferencia de l’envelliment normal, el de la majoria de la població, en el qual el deteriorament és progressiu. Les persones supercentenàries envelleixen molt bé, però al final moren perquè no poden més. La cadència final és molt ràpida. El repte és que l’envelliment sigui sostingut per a tothom.

A partir del moment en què inventem una “solució” per allargar-nos la vida, això ja va en contra de l’evolució, del que la natura tenia previst per a nosaltres. Creus que l’espècie humana està deixant d’evolucionar?

Estem en contra la natura des del moment que vam inventar la medicina. O sigui, fa milers d’anys que hi estem anant contra i, de fet, els anys que ja vivim ja no és natural. Escapar-se de la dictadura de la biologia és la marca de fàbrica dels humans. El nostre objectiu sempre ha sigut sempre vèncer la biologia. Per tant, continuem evolucionant, és cert, però no tenim la mateixa pressió evolutiva que abans. Abans, la base de la selecció natural era que sobrevivien els més adaptats a l’entorn. En canvi, ara tenim eines perquè les persones que biològicament no hi estan adaptades també puguin sobreviure i reproduir-se. Per exemple, jo no hauria arribat fins aquí. 

 Per què?

Soc supermiop i, si hagués nascut a l’Edat Mitjana, potser hauria mort atropellat per un elefant. La medicina ha permès que els meus gens defectuosos evolucionessin. Més enllà de la broma, estem decidint nosaltres cap on estem anant. Per tant, la biologia de l’envelliment serà un canvi molt radical, un pas més dins aquesta lluita que tenim contra la vida i contra els límits que ens posa la biologia.

Quina mirada hi poses sobre projectes d’investigació en envelliment d’institucions com Altos Labs, que estan captant científics de renom mundial amb l’objectiu d’allargar la vida dels humans?

D’entrada, crec que és molt important i necessari que hi hagi finançament privat en la recerca de tot allò que té a veure amb l’envelliment. Ara bé, aquesta gent s’integra en una societat que té objectius diferents dels de la prestació pública. Caldria generar un retorn social a la inversió privada, que el que vol és generar diners, fer negoci, que evidentment és una finalitat molt lloable. Una altra cosa és vendre fàrmacs que salven vides. La implicació moral és diferent. Així i tot, ho respecto i celebro moltíssim que finalment s’inverteixin molts diners en recerca de l’envelliment. En el moment en què les companyies privades inverteixen, vol dir que aquest procés s’accelerarà. I aleshores hem d’anar molt amb compte de no vendre l’ànima al diable.