Tanja Miškova és l’ambaixadora extraordinària per a la Diplomàcia de l’Aigua de la República d’Eslovènia i una experta reconeguda en governança de l’aigua, sostenibilitat ambiental i resiliència climàtica. És llicenciada en Relacions Internacionals, amb especialització en diplomàcia multilateral i política exterior europea, i va completar estudis de postgrau en dret internacional i polítiques ambientals. Ha ocupat càrrecs de responsabilitat dins del Ministeri d’Afers Exteriors d’Eslovènia, incloent-hi la direcció d’àrees vinculades a qüestions ambientals i climàtiques. Durant la presidència eslovena del Consell de la Unió Europea, va contribuir a situar l’aigua com una prioritat estratègica en l’acció exterior europea. Ens rep a la Conferència Cassandra organitzada per Eurecat i a 7Ciències ens parla de l’aigua no només com un recurs natural essencial, sinó com una eina clau per a la cooperació internacional, la construcció de confiança i la prevenció de conflictes.
Després d’una trajectòria consolidada en diplomàcia multilateral i política exterior, quin va ser el moment o l’experiència que et va portar a centrar-te específicament en la diplomàcia de l’aigua?
Durant els primers 10 o 15 anys de la meva carrera vaig ser diplomàtica general, treballant sobretot a l’Orient Mitjà i al Mediterrani. Quan vaig tornar del Caire el 2018, vaig veure de prop la gravetat dels problemes d’escassetat d’aigua. Després vaig ser nomenada cap del Departament de Reptes Globals, incloent-hi qüestions ambientals, i vaig començar a centrar-me més en aquest àmbit. El 2021, quan Eslovènia va assumir la presidència del Consell de la UE, l’aigua va ser una de les prioritats i vam impulsar conclusions del Consell sobre l’acció exterior de la UE en aquesta matèria. Em vaig adonar que era un àmbit fascinant, amb moltíssim per fer. Em va captivar i s’ha convertit en una de les meves grans prioritats des de llavors.
Organismes internacionals com les Nacions Unides alerten que hem entrat en una situació de “fallida hídrica”. Què implica aquest escenari en termes pràctics per als governs i per a la ciutadania?
Per als governs, quan no hi ha prou aigua, la pregunta clau és: com utilitzem la que tenim? Per exemple, a l’Estat espanyol hi ha una indústria turística molt forta i una agricultura molt potent. En altres zones potser la indústria és el sector que més en consumeix. Quan els recursos són escassos, s’ha de decidir com es distribueixen.
Quan un país s’acosta o arriba a aquesta “fallida hídrica”, quins factors estructurals s’han de replantejar més enllà de la simple distribució del recurs?
Alguns països ja han arribat a un nivell de fallida hídrica i això vol dir que els recursos ja no són renovables. Això implica una transformació total. No és només una qüestió d’aigua, sinó de planificació territorial. On continuem construint ciutats, quin tipus d’agricultura promovem, quines tècniques de reg utilitzem, si fem reforestació o no, projectes per retenir l’aigua, etc. També cal pensar en l’augment d’esdeveniments extrems, com les inundacions. Són preguntes molt difícils, però on els governs han d’actuar.
Quan els recursos són escassos, s’ha de decidir com es distribuixen
En el cas concret d’Eslovènia, com ha impactat aquesta nova realitat climàtica en les polítiques públiques i en la consciència social?
El meu govern, per exemple, està molt conscienciat després de les inundacions catastròfiques que vam tenir fa tres anys, que van afectar dos terços del país. Hi ha comunitats que han hagut de marxar perquè és impossible quedar-se on eren. Aquestes transformacions són molt dures. Però s’ha de tenir en compte que el cicle de l’aigua és global —l’aigua que cau aquí pot haver-se format a l’altra banda de l’Atlàntic— i hem d’abordar-ho també globalment. I això no és gens fàcil.
Des d’una perspectiva comparada, creus que els països estan planificant amb prou anticipació la gestió de l’aigua en un context de canvi climàtic?
Els governs que disposen de dades científiques i recursos, en general, estan fent una bona feina. Singapur és un bon exemple. Té el repte d’estar pràcticament al nivell del mar i dependre principalment d’un riu que prové de Malàisia. Per això han invertit molt en diferents tecnologies hídriques, amb l’objectiu de dependre només en un 10% d’aquesta font. La resta prové de la reutilització, la pluja o la dessalinització. Aquest és el tipus de mesures que molts països hauran d’implementar.
I als països mediterranis, on la sequera és cada cop més recurrent, quins canvis de governança consideres imprescindibles?
Primer cal entendre que aquí no hi ha prou aigua per a tothom. I després gestionar la situació. Fins ara hem funcionat amb un model en què els governs decidien com es distribuïa l’aigua. Quan n’hi havia prou, funcionava. Però aquests temps s’han acabat. Sense una consulta inclusiva amb les comunitats locals, hi haurà conflictes. Als Balcans hi ha hagut casos de pobles que han protestat contra petits projectes hidroelèctrics i han aturat la construcció de preses perquè no se’ls havia consultat. Els governs han d’anar poble per poble, parlar amb la gent, entendre les seves necessitats i explicar què és possible i què no. També cal traduir el llenguatge tècnic perquè sigui comprensible. Quan la gent entén els riscos reals, la percepció canvia.
En aquest context, l’aigua també s’ha convertit en un element central de la geopolítica. Fins a quin punt la diplomàcia de l’aigua pot ser una eina efectiva de prevenció de conflictes?
És una qüestió central. Encara hi ha dos terços de les aigües compartides sense acords formals. Quan hi ha acords, el risc de conflicte disminueix molt. Les convencions internacionals ofereixen assistència tècnica per ajudar els països a crear mecanismes de cooperació. Per exemple, el riu Sava abans era dins d’un sol país i avui travessa quatre estats. Després dels conflictes als Balcans, la cooperació al Sava es va incloure dins del Pacte d’Estabilitat per a l’Europa del Sud-est.
Les dones i els homes viuen les necessitats de l’aigua de manera diferent
En un escenari marcat per tensions històriques, com es construeix confiança al voltant d’un recurs compartit com el riu Sava?
Al principi va ser difícil, però quan les negociacions es van deixar en mans d’experts i tècnics, en nou mesos es va arribar a un acord. Els ministres no en van canviar ni una coma. És un acord flexible, basat en principis, que permet incorporar qüestions com l’adaptació climàtica. Aquest procés va ajudar a reconstruir la confiança entre antics adversaris. L’aigua es va convertir en un instrument de construcció de pau.
Per canviar mentalitats i superar recels, quin paper juga el diàleg amb aquells que pensen diferent?
Hem de parlar més amb aquells que pensen diferent. Sovint només parlem entre convençuts. No és fàcil, perquè hi ha qüestions històriques i pèrdues del passat. Però hi ha progrés. Des de la Conferència de l’Aigua del 2023, deu països més s’han adherit a la Convenció sobre cooperació transfronterera, i això és un bon senyal.
No es tracta només de construir més gran i més ciment, sinó de construir millor i de manera resilient
En aquest procés de transformació, quin valor afegit poden aportar les dones en la presa de decisions sobre l’aigua?
Les dones i els homes viuen les necessitats de l’aigua de manera diferent. En algunes zones d’Àfrica, per exemple, les noies no van a l’escola durant la menstruació si no hi ha instal·lacions adequades. Quan es recullen dades desagregades per sexe, s’entén millor la realitat. Les perspectives són complementàries i si només escoltes una part, perds informació essencial.
Diries que també hi ha diferències en la manera de negociar i construir consens?
Sí, les dones sovint són menys confrontacionals i més orientades al compromís. També introdueixen amb més freqüència dimensions socials i ambientals que poden quedar fora si el debat és només tècnic.
I quin és avui el grau real de representació femenina en aquests espais de decisió?
Poques, encara queda molta feina per fer.
Des de la teva experiència, quines lliçons clau poden ajudar regions com Catalunya a passar de l’emergència a la resiliència a llarg termini?
Primer, el procés ha de ser codissenyat amb la població local. Les persones, especialment les que viuen prop d’un riu o d’un aqüífer, tenen un coneixement viu del territori que els governs no sempre tenen. Segon, les solucions basades en la natura són molt importants. Sovint són més barates i més eficients que les infraestructures de ciment. A Eslovènia, algunes zones sense preses van patir menys inundacions.Però en països muntanyosos com Eslovènia o Catalunya, aquestes solucions requereixen espai. Cal convèncer, per exemple, un agricultor que part del seu terreny pugui servir com a zona inundable. Hi ha exemples de Fons de compensació económica per això també .També cal evitar construir en zones inundables. Teníem bons mapes, però no sempre es respecten. Algunes autoritats locals han donat permisos tot i saber que era zona de risc. Ara això ha canviat i cal pensar-ho molt abans d’autoritzar noves construccions.
Si haguessis de sintetitzar en una idea força el camí que hem de seguir, quina seria la prioritat inajornable per construir societats resilients davant la crisi de l’aigua?
Primer, assumir que no podem prevenir totes les inundacions ni controlar completament la natura. La resiliència no consisteix a intentar dominar l’aigua, sinó a aprendre a conviure-hi. Hem de construir infraestructures que puguin resistir, adaptar-se i reconstruir-se. No es tracta només de construir més gran i més ciment, sinó de construir millor i de manera resilient. Si entenem l’aigua no com un límit, sinó com un vincle que ens connecta, pot convertir-se no només en un repte compartit, sinó en una oportunitat per construir societats més justes,
Deixa un comentari