A partir del segle V aC, els metges cultes que seguien el corpus de coneixement hipocràtic es van estendre pel Mediterrani. Aquests metges eren professionals que cobraven directament als seus clients, amb uns preus que variaven segons la reputació. A vegades, els governs de les polis, les ciutats greges, pagaven un sou a un metge perquè s’hi quedés a viure i tractés els seus habitants, la qual cosa era un mena d’embrió de l’actual medicina pública.
Però què causava les malalties, segons aquests metges? De la mateixa manera que a la Grècia clàssica van conviure diferents teories filosòfiques sobre, per exemple, la composició de la matèria, aquests metges cultes van desenvolupar diferents teories sobre la malaltia i la curació. La més coneguda, i la que va tenir més influència posterior, va ser la teoria dels humors. La base d’aquesta teoria, que es va anar fent més complexa amb el pas dels segles, era que el cos humà estava dividit en quatre líquids (sang, fleuma, bilis groga i bilis negra). Aquests líquids, que s’anomenaven humors, eren el component bàsic de tots els altres líquids i òrgans del cos. Així doncs, segons aquesta teoria, en un cos sa, els humors estaven equilibrats, i era un desajust de les quantitats d’aquests líquids el que provocava les malalties. Aquests desajustos també podien provocar alteracions en el caràcter, per això encara avui diem que no estem de bon humor.
L’Europa medieval va tenir la teoria dels humors com el corrent mèdic dominant fins que progressivament es van descobrir virus i bacteris
Encara que ens sembli increïble, la teoria dels humors estava basada en l’observació dels malalts i els seus símptomes. Per exemple, s’interpretaven hemorràgies o mucositats com un excés de sang o fleuma, un desequilibri en els humors. Alguns dels remeis basats en aquesta teoria funcionaven i d’altres més aviat empitjoraven el problema. Funcionaven, a vegades, perquè en realitat eren coneixements tradicionals que s’havien encaixat en la teoria dels humors i, a vegades, per simple casualitat o suggestió. L’exemple més clar de com podien afectar els remeis basats en aquesta teoria eren les sagnies, extraccions de sang quan es creia que hi havia un excés d’aquest humor. Un remei que sovint era fatal.
Cap al segle II dC, Claudi Galè, metge nascut a Pèrgam, actual Turquia, educat seguint els preceptes grecs i metge d’emperadors romans, va ser l’encarregat de sintetitzar els coneixements mèdics clàssics en un sol corpus de coneixement.
Aquesta síntesi va convertir Galè en el metge per excel·lència de l’Europa medieval, que va tenir la teoria dels humors com el corrent mèdic dominant fins que progressivament es van descobrir virus i bacteris, totalment invisibles per als metges hipocràtics.
Dr. Miquel Carandell Baruzzi, historiador de la ciència
Deixa un comentari