La processionària del pi (Thaumetopea pityocampa) és una espècie autòctona de Catalunya que juga un paper important en l’equilibri ecològic dels boscos de pins mediterranis. Aquest insecte, un tipus de papallona o arna nocturna, serveix d’aliment per molts altres animals, com ratpenats, puputs, mallerengues i altres insectes, que n’aprofiten diferents fases del seu cicle vital.
Un cicle de vida sorprenent
Quan arriba la primavera, la processionària es fa ben visible en forma de llargues fileres d’erugues que es desplacen per terra en processó, seguint un moviment sincronitzat que dona nom a l’espècie. Però la seva història comença molt abans.
A la tardor, les erugues neixen dels ous dipositats a les fulles dels pins i comencen a alimentar-se. A mesura que creixen, canvien d’aspecte: primer són verdes, després rosades, vermelloses i finalment negres, amb una banda pilosa taronja al llom i blanques als laterals. En els dos darrers estadis de desenvolupament, les erugues augmenten significativament la seva activitat alimentària, podent arribar a desfullar completament els arbres i donant-los un aspecte sec i més debilitats.
La processionària és un tipus de papallona o arna nocturna que també serveix d’aliment a altres organismes
Durant l’hivern, les erugues es refugien en nius sedosos blancs, visibles a les branques més altes, per protegir-se del fred. En aquesta fase desenvolupen uns pèls urticants com a mecanisme de defensa contra els depredadors. Aquests pèls poden provocar irritacions a la pell i mucoses d’humans i animals, i en alguns casos, causar reaccions al·lèrgiques severes.
Amb l’arribada de la primavera i l’augment de temperatures, les erugues abandonen els seus nius i baixen en fila pel tronc fins a terra, on se soterren per completar la seva transformació. Allà formen els capolls i es converteixen en crisàlides, entrant en una fase de dormició fins que les condicions siguin favorables, poden estar enterrades durant anys. Quan les condicions siguin favorables, emergiran com a papallones nocturnes. Curiosament, la seva vida adulta és molt curta: viuen, de mitjana, només un dia! Durant aquest breu període, s’aparellen, ponen ous a les capçades del pi i inicien un nou cicle.
Una “plaga” en expansió?
La densitat de nius i la presència d’erugues varia cada any en funció de les condicions ambientals, fet que evidencia la gran sensibilitat d’aquest insecte als canvis en la temperatura, la humitat i altres paràmetres climàtics. L’increment de temperatures, amb hiverns més suaus i primaveres més càlides, afavoreix el desenvolupament i la reproducció de la processionària, fent que les seves poblacions augmentin i s’expandeixin a noves zones geogràfiques, fins i tot arribant a territoris on prèviament no s’havia detectat la seva presència.
Aquest augment poblacional té efectes sobre la salut dels pins. Quan la infestació es manté durant anys consecutius, els arbres pateixen una pèrdua crònica de fulles. Aquesta debilitació redueix la resistència natural dels pins, fent-los més vulnerables a les sequeres, que ja esdevenen més freqüents i intensificades pel canvi climàtic, així com a altres patògens, com fongs i bacteris. A més, s’observa que cada cop la sortida del niu es produeix amb més anticipació i s’allarga en el temps, la qual cosa incrementa el període d’activitat de la processionària amb efectes en els pins. Davant d’aquesta situació, es fa evident la necessitat de desenvolupar i implementar estratègies de gestió i prevenció que ajudin a mitigar els efectes d’aquest insecte, protegint així la salut dels boscos i els serveis ecosistèmics que aquests proporcionen.
El control de la processionària del pi
Per tal de gestionar les poblacions de processionària, existeixen diverses estratègies:
- Control biològic: Els seus depredadors naturals, com les mallerengues i els ratpenats, ajuden a reduir la seva població. Fomentar la presència d’aquests animals, per exemple instal·lant caixes niu, pot ser una solució efectiva i ecològica.
- Eliminació manual: Durant l’hivern, es poden retirar manualment les bosses de nius amb les erugues encara a dins, especialment en jardins i zones urbanes.
- Anells helicoidals: En zones amb poca afectació, es poden col·locar aquests dispositius al voltant del tronc dels pins per desorganitzar les erugues quan baixen a terra.
- Trampes amb feromones: Aquests dispositius atrauen els mascles mitjançant feromones sintètiques, reduint la reproducció i, en conseqüència, la població de processionària. Estan prohibides en parcs i jardins.
En definitiva, la processionària del pi és una espècie que forma part del nostre ecosistema, però que, si prolifera massa, pot esdevenir un problema per als boscos. Conèixer el seu cicle i aplicar mètodes de control sostenibles és essencial per mantenir l’equilibri dels nostres boscos mediterranis.
Dra. Núria Coll Bonfill, divulgadora científica i directora de 7Ciències
Robert Garcia, animació il·lustrada
Deixa un comentari