Tot i que la influència d’Hipòcrates i Galè va ser enorme a l’Europa medieval, i la seva concepció de la malaltia com un desequilibri dels humors va esdevenir hegemònica, la realitat dels professionals de la salut, les seves pràctiques i els espais on treballaven era molt diversa.
D’una banda, els metges es formaven a la universitat i adquirien un coneixement essencialment teòric de la malaltia: identificaven els símptomes, en feien un diagnòstic i prescrivien un tractament. Solien visitar els pacients a domicili, especialment aquells que s’ho podien permetre, i amb una mínima exploració física determinaven el problema i com calia actuar. Els metges gaudien d’un estatus social elevat i, sovint, exercien càrrecs de responsabilitat en l’àmbit polític.
Dins els artesans de la ciutat, hi havia els anomenats cirurgians-barbers, que, en lloc d’assistir a la universitat, adquirien un coneixement pràctic seguint el sistema gremial, primer aprenents, després oficials i, amb el temps, podien convertir-se en mestres cirurgians. Accessibles a una porció més gran de la població, els cirurgians, sí que s’embrutaven les mans aplicant aquells remeis que ells mateixos decidien o que els metges dictaven. Eren però cirurgians molt diferents dels actuals. Tractaven ferides, fractures, arrencaven dents, també feien la barba, però no feien cirurgies majors al tòrax o al cap, tenien tres problemes encara insuperables: el dolor, l’hemorràgia, i la infecció.
Les dones han estat durant segles les principals dipositàries i transmissores d’un saber mèdic informal
Amb el temps, aquestes dues professions van anar apropant les seves posicions. El procés varia a cada ciutat, però més o menys podem dir els cirurgians primer havien de passar classes d’anatomia a la universitat, amb els metges. Després, amb el pas dels segles, van establir els seus propis col·legis de cirurgia, i, finalment, es van incorporar a les facultats de medicina, ja en temps moderns, quan, de fet, la cirurgia havia canviat completament. Ho explicarem en una altra ocasió.
Els metges sovint prescrivien medicaments i altres remeis que eren elaborats pels apotecaris. A diferència dels farmacèutics actuals, els apotecaris eren els encarregats no només de vendre el medicament al client, sinó també de la seva elaboració, la qual cosa implicava sovint la cerca de plantes per la muntanya i l’elaboració dels remeis a les rebotigues, autèntics laboratoris farmacèutics de fabricació d’ungüents, bàlsams, xarops, electuaris (una massa pastosa comestible) o emplastres (masses toves que s’aplicaven a la pell). Encara que utilitzaven el sistema d’aprenent i mestre, els coneixements dels apotecaris també provenien de receptaris i farmacopees basades en els coneixements clàssics i en les aportacions dels àrabs.
A les dones no els era permès accedir a la universitat ni pertànyer a la majoria dels gremis, així que la majoria dels metges, cirurgians i apotecaris eren homes. Sí que hi ha documentades dones que van regentar apotecaries a la mort dels seus marits, i, ben segur, que aquests eren negocis portats per tota una família. Les dones eren, però fonamentals en l’assistència mèdica medieval: atenien els malalts en el dia a dia als hospitals, dels que parlarem el pròxim article, i assistien el part i tenen cura dels nadons durant els primers dies.
Més enllà de les professions formalitzades per a dones, com les d’infermera o llevadora, les dones han estat durant segles les principals dipositàries i transmissores d’un saber mèdic informal, arrelat en l’àmbit domèstic i especialment present en les zones rurals. En aquest context neixen les remeieres, dones que no només guarien els membres de la seva família, sinó també veïns, pobles sencers o, fins i tot, regions, adquirint en alguns casos un cert prestigi i arribant a rebre compensació per la seva tasca.
Tanmateix, l’estandardització i institucionalització de la medicina —i, sovint, la persecució activa d’aquestes pràctiques— van comportar la desaparició progressiva de les remeieres. Aquest procés va desplaçar les dones d’un rol central en la cura de la salut i, alhora, va suposar la pèrdua irreparable de coneixements ancestrals transmesos de generació en generació.
Dr. Miquel Carandell Baruzzi, historiador de la ciència
Deixa un comentari