El 1816, l’any sense estiu. Les cendres del volcà Tambora a Indonèsia van fer baixar les temperatures a rècords històrics. El poeta anglès Percy Shelley i la seva dona Mary visiten el també poeta Lord Byron que vivia a Suïssa. Atrapats per la neu, Byron va desafiar els Shelly a escriure una història de terror. Percy va concebre un text que recuperava les llegendes de vampirs que havia sentit en els seus viatges. Mary va donar forma a la idea de la primera novel·la de ciència-ficció moderna: Frankenstein o el modern Prometeu.
Frankenstein, publicada el 1818, és la història de Victor Frankenstein, un estudiant de ciències naturals que aconsegueix tornar a la vida a un ésser amb aparença humana però d’aspecte horrible. Aterrat per la seva creació, Frankenstein fuig i el monstre s’escapa. A partir d’aquí, el científic viu turmentat per la seva creació que el persegueix allà on va. Frankenstein és doncs una novel·la que reflexiona sobre la relació entre els científics, els nous descobriments i el seu impacte en la societat, així com la seva pretensió a jugar a ser Déu, en una època de novetats constants. Una reflexió, la de Frankenstein, que va tornar a primera línia després de les explosions d’Hiroshima i Nagasaki, i que ara, potser també hauríem de recuperar amb l’auge de la intel·ligència artificial.
Frankenstein és una novel·la que reflexiona sobre la relació entre els científics, els nous descobriments i el seu impacte en la societat
En una època en què l’electricitat era encara una revolució desconeguda i poc controlada, es presentava al públic mitjançant experiments espectaculars, tant en cercles selectes com els de la Royal Society, com en contextos més populars. Així, més enllà de les seves reflexions sobre la responsabilitat dels científics respecte a les seves creacions, la idea de Shelley bevia d’investigacions científiques conegudes i reconegudes tant sobre la naturalesa de l’electricitat com sobre la naturalesa de la vida.
Investigacions com les de l’italià Luigi Galvani, que a partir d’experiments amb potes de granota va formular la hipòtesi que l’electricitat constituïa la força vital dels animals, van tenir un gran impacte. El seu nebot, Giovanni Aldini, va repetir els experiments del seu oncle, però aquesta vegada amb cadàvers humans: mitjançant descàrregues elèctriques aconseguia que els cossos morts moguessin les extremitats.
Anys abans de concebre la seva novel·la, Mary i Percy Shelley podrien —tot i que no és del tot clar— haver assistit a una conferència del polèmic científic anglès Andrew Crosse, qui afirmava haver creat insectes vius electrificant roques. Aquestes investigacions, molt controvertides, van ser durament criticades per cercles religiosos que defensaven que els éssers humans no poden crear vida com ho fa Déu. Independentment de si va ser l’un o l’altre, el que queda clar és que tot aquest context científic va ser influent en la concepció de la novel·la de Shelley, la ciència-ficció no surt del no-res.
Probablement, però, la ficció també va influenciar la pràctica científica. L’octubre de 1818, amb Frankenstein publicat, un grup d’anatomistes escocesos va meravellar un auditori ple aplicant corrent elèctric als nervis, diafragma i taló de Matthew Clydesdale, que acabava de morir executat a la forca. Segons els testimonis, Clydesdale va obrir els ulls, el seu cos va tremolar i la seva cara va fer diferents ganyotes de ràbia i desesperació. Un d’aquests metges, Andrew Ure va dir que l’experiment no havia ressuscitat Clydesdale, però sí que va afirmar que amb l’estimulació elèctrica la vida es podia restaurar en casos d’asfíxia o ofegament, eren els primers passos pel desfibril·lador elèctric.
Dr. Miquel Carandell Baruzzi, historiador de la ciència
Deixa un comentari