Madrid, 1700. Moria Carles II d’Habsburg, l’últim rei de la dinastia espanyola dels Àustries. La seva mort posava punt final a un regnat marcat per la fragilitat física i la infertilitat deguda a una alta consanguinitat, de la qual ens en va parlar la Gemma Marfany en un article anterior.

Durant segles, els problemes de salut de Carles II es van explicar amb supersticions, encanteris o càstigs divins. Avui, però, la ciència ofereix una mirada molt diferent. Diversos estudis històrics i mèdics moderns suggereixen que el rei podria haver patit síndrome de Klinefelter, una alteració genètica que no es va descriure formalment fins al segle XX.
Què és la síndrome de Klinefelter?
La síndrome de Klinefelter és una condició genètica que afecta els cromosomes sexuals i que es produeix quan hi ha un cromosoma X extra, tenen XXY.
Aquesta alteració pot influir en el desenvolupament físic i hormonal i provocar, entre altres coses, una funció testicular disminuïda i infertilitat, nivells baixos de testosterona, menys massa muscular, dificultats d’aprenentatge o un lleu retard cognitiu, així com canvis en el creixement i en el desenvolupament durant la pubertat. Tanmateix, cal destacar que no totes les persones amb síndrome de Klinefelter presenten els mateixos símptomes ni amb la mateixa intensitat. En alguns casos, la condició pot passar gairebé desapercebuda.
Els signes compatibles amb la síndrome
Les cròniques de l’època descriuen Carles II com un home físicament dèbil, amb poc desenvolupament muscular, problemes d’aprenentatge i una salut molt delicada. Els retrats que ens han arribat mostren un aspecte fràgil i allunyat de què s’esperava d’un monarca del seu temps.
Aquests trets encaixen força bé amb el que avui sabem sobre la síndrome de Klinefelter. En especial, la infertilitat del rei —casat dues vegades, però sense descendència— va ser clau en el curs de la història, ja que va deixar el tron sense hereu directe.
Alguns investigadors apunten que Carles II podria haver tingut una forma mosaica de la síndrome, és a dir, una combinació de cèl·lules amb diferent composició cromosòmica dins del mateix individu. Això ajudaria a explicar per què alguns símptomes típics del Klinefelter (com la talla molt alta o la ginecomàstia, el desenvolupament anormal dels dos pits per creixement de les glàndules mamàries en els homes) no apareixen clarament en les descripcions històriques.
No disposem de proves genètiques directes, de manera que el diagnòstic no pot ser definitiu. Així i tot, la hipòtesi de la síndrome de Klinefelter explicaria part de l’estat de salut de Carles II. Aquesta mirada ens permet humanitzar el personatge i allunyar-nos dels mites i les supersticions del passat. Sovint, darrere les grans llegendes de la història, s’hi amaguen causes ben reals: la genètica, la biologia i les limitacions del coneixement científic de cada època.
Dra. Núria Coll Bonfill, divulgadora científica i directora de 7Ciències



Deixa un comentari