La Thaumetopoea pityocampa, coneguda com a processionària del pi, és una espècie habitual dels boscos mediterranis. Tanmateix, en els darrers anys ha guanyat protagonisme per l’anticipació del seu cicle biològic i pel seu impacte tant sobre els ecosistemes forestals com sobre la salut pública.
Més activitat i cicle avançat
Aquest hivern s’han detectat erugues baixant dels nius abans del que era habitual en moltes zones de la península Ibèrica, incloses zones de Catalunya i les Illes Balears. L’augment de les temperatures hivernals i la successió d’hiverns cada vegada més suaus acceleren el desenvolupament de l’insecte i n’allarguen el període d’activitat.
Si fa uns anys les erugues descendien principalment entre finals de febrer i principis de març, ara ja s’observen moviments actius durant tot el mes de febrer en zones litorals i urbanes amb presència de pins. Aquest avançament implica un període d’alimentació més llarg i, sovint, un increment de la població.
Els efectes en els pins no són especialment greus en condicions normals, però quan les infestacions greus es repeteixen durant diversos anys consecutius, els pins pateixen defoliacions reiterades que en redueixen la vitalitat. Els arbres debilitats es tornen més vulnerables a sequeres —cada cop més freqüents en el context del canvi climàtic— i a altres patògens, com fongs i bacteris. Això pot alterar l’equilibri del bosc i afavorir la degradació progressiva de determinades masses forestals.
Un cicle de vida adaptat al clima mediterrani
El moment més visible del seu cicle és a finals d’hivern, quan les erugues baixen en llargues fileres sincronitzades pel tronc dels pins i es desplacen per terra en processó, un comportament que dona nom a l’espècie.
El cicle, però, comença a l’estiu, quan les papallones adultes s’aparellen i ponen els ous a les capçades dels pins. A la tardor neixen les erugues, que comencen a alimentar-se de les acícules. A mesura que creixen, passen per diversos estadis larvaris i canvien d’aspecte fins a adquirir la coloració fosca característica amb franges i una banda pilosa ataronjada al dors.
Durant l’hivern construeixen nius sedosos blancs a les branques, que actuen com a refugi tèrmic. És en els darrers estadis larvaris quan desenvolupen els característics pèls urticants, un eficaç mecanisme de defensa.
Amb l’arribada de temperatures més suaus, abandonen el niu i baixen en processó fins al sòl, on s’enterren i formen el capoll. En aquesta fase poden romandre en diapausa setmanes, mesos o fins i tot anys, en funció de les condicions ambientals. Quan emergeixen com a papallones nocturnes, la seva vida adulta és molt curta , d’un o dos dies, i es limita pràcticament a la reproducció.
Risc per a persones i animals
Les erugues estan recobertes de centenars de pèls microscòpics que es desprenen amb facilitat i es dispersen amb el vent. Aquests pèls contenen una toxina que pot provocar irritacions cutànies, oculars i respiratòries, així com reaccions al·lèrgiques de diversa intensitat.
Els gossos són especialment vulnerables, ja que poden ensumar o llepar les erugues. El contacte amb la llengua pot provocar inflamacions greus i requereix atenció veterinària urgent. També poden veure’s afectats altres animals domèstics i fauna salvatge.
Els seus depredadors naturals
Malgrat la seva capacitat defensiva, la processionària té diversos enemics naturals que contribueixen a regular-ne les poblacions. Entre els ocells insectívors destaca mallerenga carbonera, capaç de perforar els nius per alimentar-se de les larves. També hi intervenen altres mallerengues i determinades aus forestals.
Alguns ratpenats capturen les papallones adultes durant els seus vols nocturns. Entre els insectes, hi ha certes vespes i mosques que dipositen els ous dins o sobre les larves, així com escarabats depredadors del sòl que ataquen les crisàlides enterrades.
A més, petits mamífers i fins i tot formigues poden consumir ous o larves en fases vulnerables del cicle. La presència d’una comunitat diversa de depredadors afavoreix un control biològic natural més efectiu.
La processionària forma part de l’ecosistema mediterrani i, en condicions equilibrades, no representa un problema greu. Tanmateix, els canvis climàtics i ambientals poden afavorir-ne la proliferació excessiva. Per això, conèixer el seu cicle biològic, afavorir la biodiversitat i aplicar mètodes de control sostenibles és clau per mantenir la salut i l’equilibri dels nostres boscos.
Dra. Núria Coll Bonfill, divulgadora científica i directora de 7Ciències
Robert Garcia, animació il·lustrada
Deixa un comentari