El que li passa al cos humà a l’espai

Els efectes de l’exploració espacial sobre el cos humà no són només teòrics, són una realitat. Ja s’han pogut observar en missions reals recents, i la missió Artemis II, que ha portat astronautes més lluny que mai des de l’època de l’Apollo, no n’és una excepció. La tripulació, formada per Reid Wiseman, Victor Glover, Christina Koch i Jeremy Hansen ha completat una missió d’uns deu dies al voltant de la Lluna. Tot i ser una missió relativament curta, els astronautes s’han enfrontat a un conjunt de canvis fisiològics, ja descrits pels científics en altres missions, tal com detalla la NASA o l’Agència Canadenca de l’Espai.

Tanmateix, aquesta missió és clau perquè, per primera vegada en més de cinquanta anys, humans han viatjat de nou fins a l’entorn lunar. Això permet estudiar les condicions reals com respon el cos humà a l’espai profund, un entorn encara més exigent que l’òrbita terrestre baixa, on es troba l’Estació Espacial Internacional i des d’on tenim més dades. Cal tenir present que el nostre organisme ha evolucionat sota la gravetat terrestre i quan aquesta desapareix, com passa a l’espai, el cos ha d’adaptar-se a la microgravetat, és a dir, a les condicions a l’interior dels vehicles en òrbita. Tot seguit veurem com que aquesta pot alterar processos bàsics.

Pèrdua de massa muscular i òssia

Un dels efectes més coneguts de viure a l’espai és la pèrdua de massa muscular, i això té una explicació força intuïtiva. A la Terra, el nostre cos està constantment treballant contra la gravetat: quan caminem, ens aixequem o fins i tot simplement estem drets, els músculs han de fer un esforç continuat per sostenir-nos. En canvi, en condicions de microgravetat, com a bord d’una nau espacial, aquest esforç pràcticament desapareix. Els astronautes floten i els músculs deixen de rebre l’estímul habitual, de manera que es van debilitant amb el temps. En missions llargues, aquesta manca d’activitat pot provocar una pèrdua de fins a un 20% de la massa muscular.

Els ossos també pateixen canvis importants. A la Terra, suporten el pes del cos i això ajuda a mantenir-los forts i densos. Però a l’espai, en no haver de sostenir aquest pes, el cos interpreta que no necessita tanta massa òssia i comença a “desmuntar-la” progressivament. Això es tradueix en una pèrdua d’entre un 1% i un 1,5% de densitat mineral òssia cada mes, una xifra molt elevada si la comparem amb la pèrdua natural associada a l’envelliment a la Terra. Com a conseqüència, els ossos es tornen més fràgils i augmenta el risc de fractures, especialment quan els astronautes tornen a la gravetat terrestre.

El cos es reorganitza

A la Terra, la gravetat fa que la sang i altres fluids tendeixin a acumular-se lleugerament a la part inferior del cos, sobretot a les cames. Però en microgravetat, aquest “tir cap avall” deixa d’existir, i els líquids es redistribueixen cap a la part superior. Això provoca un efecte molt visible: els astronautes sovint tenen la cara més inflada i arrodonida, el que popularment s’anomena “cara de lluna”, mentre que les cames es veuen més primes, ja que hi arriba menys volum de líquid. És un canvi temporal, però molt característic de la vida a l’espai.

Més enllà de l’aspecte extern, aquest desplaçament de fluids també pot tenir conseqüències internes. L’augment de líquid a la part superior del cos pot modificar la pressió dins del crani i afectar estructures sensibles com els ulls. De fet, alguns astronautes experimenten problemes de visió durant o després de les missions, ja que l’ull pot canviar lleugerament de forma, cosa que altera la manera com es focalitza la llum.

Radiació: un risc invisible però molt perillós

A diferència del que passa a la Terra, l’espai és un entorn molt més hostil pel que fa a la radiació. El nostre planeta està protegit per una atmosfera i per un camp magnètic. Ambdós actuen com un escut natural, filtrant gran part dels rajos còsmics i de la radiació solar més perillosa. Però fora d’aquesta protecció, els astronautes queden molt més exposats a aquestes partícules d’alta energia. Aquesta exposició no té efectes immediats, però sí riscos importants a llarg termini. Amb el temps, la radiació pot augmentar la probabilitat de desenvolupar malalties com el càncer o problemes cardiovasculars. És una preocupació clau per a les agències espacials, ja que els efectes poden aparèixer anys després de les missions.

L’impacte psicològic

No tot són efectes físics: la ment també es veu fortament afectada per la vida a l’espai. Els astronautes han de conviure en espais molt reduïts, sense possibilitat de sortir a l’exterior, lluny de la família i amb un contacte limitat amb la Terra. Aquesta situació pot generar una sensació d’aïllament i confinament que, amb el temps, passa factura. A més, la convivència amb un grup petit de persones, sense gaire privacitat, pot provocar tensions o conflictes. Encara que els astronautes estan molt ben entrenats per treballar en equip, el fet de compartir un entorn tan exigent durant tant de temps pot generar estrès emocional.

El son també es veu alterat. A l’espai, el cicle natural de dia i nit desapareix tal com el coneixem a la Terra: a bord de l’Estació Espacial Internacional, per exemple, es poden veure diversos “sortides de sol” cada dia. Això pot desajustar el rellotge biològic i dificultar un descans adequat, cosa que afecta l’estat d’ànim, la concentració i el rendiment.

Tornar a la Terra: una nova adaptació

Quan els astronautes tornen a la Terra, després d’un temps a l’espai, el seu cos ha de fer un esforç important per tornar a adaptar-se a la gravetat. Durant la missió, molts sistemes del cos s’han “acostumat” a funcionar sense aquest factor, i el retorn no és immediat ni senzill. Un dels primers efectes que poden notar és la sensació de mareig o desorientació. El sistema vestibular, responsable de l’equilibri, ha estat funcionant de manera diferent en microgravetat, i en tornar ha de reajustar-se, pot provocar dificultats per caminar o mantenir-se dret amb normalitat durant els primers dies.

També és habitual la debilitat muscular, sobretot a les cames, que han perdut força durant l’estada a l’espai. A més, el sistema cardiovascular pot tenir problemes per adaptar-se de nou a la Terra. La gravetat fa que la sang tendeixi a baixar cap a les cames i el cos ha de treballar per mantenir una bona circulació cap al cervell. Després d’un temps en microgravetat, aquest mecanisme pot estar “desentrenat”, cosa que pot provocar baixades de pressió en posar-se dret (el que s’anomena intolerància ortostàtica).

Amb rehabilitació i exercici, molts d’aquests efectes desapareixen al cap de dies o setmanes. Així i tot, en el cas de missions llargues, la recuperació pot ser més lenta, i alguns canvis, com la pèrdua de densitat òssia o certes alteracions visuals, poden persistir durant mesos o fins i tot anys.

En aquest sentit, els astronautes d’Artemis II no només han fet història, sinó que també s’han convertit en una peça clau per entendre fins on pot arribar el cos humà fora de la Terra i quins límits caldrà superar per continuar explorant l’espai profund.

Dra. Núria Coll Bonfill, divulgadora científica i directora de 7Ciències