La fal·làcia d’El Greco

La fal·làcia d’El Greco continua apareixent avui en manuals de psicologia de la percepció i neurociència visual. I no és casualitat. Aquest concepte no parla només d’art, sinó també de com el cervell interpreta la realitat. Perquè, encara que sovint pensem que veiem el món tal com és, la percepció humana funciona d’una manera molt més complexa.

El cervell, de fet, no actua com una càmera fotogràfica que registra fidelment allò que té al davant. La nostra percepció està plena de mecanismes de compensació, adaptació i interpretació. Per això, fins i tot quan existeixen alteracions visuals, el cervell acostuma a corregir parcialment aquestes distorsions.

Tanmateix, durant molt de temps va existir la temptació d’explicar la singularitat d’algunes obres d’art a partir de possibles anomalies físiques o psicològiques dels artistes com els trastorns mentals, les malalties neurològiques o alguns problemes de visió. En alguns casos, aquesta relació entre percepció i creació artística pot tenir una base real. Per exemple, s’ha debatut sobre les cataractes de Claude Monet i la seva possible influència en les seves últimes pintures (en parlarem en un altre article). Però el cas de les pintures d’El Greco va demostrar que no tota originalitat artística necessita una explicació clínica.

L’astigmatisme d’El Greco

Durant dècades va circular una teoria tant seductora com equivocada de l’oftalmòleg Germán Beritens. Ell va proposar que les figures allargades i estilitzades d’El Greco no serien una decisió artística deliberada, sinó la conseqüència d’un problema visual. Segons aquesta hipòtesi, el pintor patia astigmatisme i, per tant, percebia el món de manera deformada.

L’astigmatisme és un defecte refractiu molt habitual. Normalment, la còrnia, és a dir, la superfície transparent que cobreix l’ull, té una curvatura uniforme. En canvi, en les persones amb astigmatisme aquesta forma és irregular i fa que la llum no enfoqui correctament sobre la retina. Com a resultat, la visió pot aparèixer borrosa o distorsionada. Algunes línies es perceben més nítides que d’altres i certs contorns poden semblar deformats. Actualment, és un problema visual molt freqüent i acostuma a corregir-se amb ulleres, lents de contacte o cirurgia.

La hipòtesi que va resultar no ser certa

A primera vista, les seves obres encaixaven amb aquesta teoria. Els personatges tenen cossos estrets, mans llargues i proporcions allunyades del realisme clàssic del Renaixement. Però anys més tard, el psicòleg i neurocientífic Stuart Anstis va identificar l’error que feia caure tota la teoria. I és precisament aquí on apareix allò que avui coneixem com la fal·làcia d’El Greco.

Si El Greco realment veia el món estirat verticalment a causa d’un problema visual, també hauria vist allargat el llenç sobre el qual pintava. Per tant, quan traslladava allò que percebia al quadre, la distorsió s’hauria compensat automàticament. Aquest és el gran error intuïtiu de la teoria: assumir que una alteració perceptiva es trasllada directament a l’obra creada, sense tenir en compte que el mateix sistema perceptiu afecta totes les parts del procés.

Per comprovar-ho, Stuart Anstis va fer experiments amb persones amb astigmatisme i va demostrar que podien dibuixar objectes perfectament proporcionats. La conclusió doncs era clara. Les figures allargades d’El Greco no eren un símptoma mèdic, sinó una elecció artística conscient.

Des d’aleshores, la fal·làcia d’El Greco s’ha convertit en un exemple clàssic dins la psicologia de la percepció. A més ens recorda que la intuïció no sempre és una bona guia per entendre com funciona el cervell. De vegades, allò que sembla una explicació perfecta és, precisament, una fal·làcia.

Adaptació de l’ article The Conversation