
L’autisme ha estat tradicionalment associat a comportaments observats principalment en nens, especialment en nois. Aquesta percepció ha contribuït a una invisibilitat sistemàtica de les dones en el diagnòstic, especialment d’aquelles que han desenvolupat mecanismes d’adaptació social al llarg dels anys.
Com a resultat, moltes dones autistes no són diagnosticades fins a l’edat adulta, sovint després d’anys de patiment emocional, incomprensió i esforços per encaixar en una societat que no reconeix la seva diferència. Aquest diagnòstic tardà no és inusual. De fet, s’estima que la prevalença de l’autisme és aproximadament de l’1% de la població, amb una proporció de diagnòstic de 4 homes per cada dona. Aquesta diferència pot deure’s a un biaix de gènere en el procés diagnòstic, a diferències en la manifestació dels trets autistes entre gèneres o a mecanismes de camuflatge presents en moltes dones autistes.
Aquesta situació es deu, en part, als estereotips de gènere que desdibuixen els criteris diagnòstics. Les dones autistes sovint desenvolupen habilitats per camuflar les seves dificultats socials, ajustant-se a les expectatives externes mentre pateixen en silenci. Aquest “camuflatge” és, però, esgotador i pot portar a conseqüències greus com depressió, ansietat o esgotament emocional.
S’estima que la prevalença de l’autisme és aproximadament de l’1% de la població, amb una proporció de diagnòstic de 4 homes per cada dona
El diagnòstic tardà pot ser una barreja de revelació i dol. Per una banda, dona sentit a anys d’experiències desconnectades i incomprensions; per l’altra, comporta enfrontar-se a la realitat d’haver viscut sense el suport necessari durant dècades. Aquesta situació posa de manifest la necessitat urgent d’una millor formació en autisme per als professionals de la salut i l’educació, amb una atenció especial al reconeixement de les manifestacions més subtils, sovint presents en dones.
A més, el diagnòstic tardà també obre la porta a un debat més ampli sobre inclusió. En una societat que premia la conformitat, la diferència sovint es veu com una limitació en lloc d’una riquesa. La inclusió no consisteix només a tolerar la diversitat, sinó a crear espais on totes les persones puguin prosperar sent elles mateixes. Això implica reformular les estructures socials, educatives i laborals perquè siguin més flexibles i respectin les necessitats de tothom.
Visibilitzar aquesta realitat no és només una qüestió de justícia, sinó també una oportunitat per transformar aquestes estructures i fer-les més empàtiques i accessibles. Reconeixent i adaptant-nos a aquestes diferències podem construir una societat que no només accepti la diversitat, sinó que la celebri com una fortalesa.
En aquest context, les dones autistes diagnosticades tard poden aportar una perspectiva única, enriquint els espais on participen amb la seva autenticitat i resiliència. Promoure el diagnòstic precoç i l’acceptació de la diversitat no només proporciona respostes, sinó que també ofereix a les persones l’oportunitat de viure autènticament i de transformar la seva història personal en un punt de partida per al creixement i l’empoderament, alhora que fomenta una societat més inclusiva, justa i humana.
Mayte Serrat López, investigadora en fibromiàlgia
Deixa un comentari