Un cop es va acceptar que la Terra era molt antiga i que els fòssils eren restes d’organismes del passat i que, a més, permetien ordenar i interpretar els estrats geològics, encara quedaven alguns interrogants importants per resoldre. Per exemple, per què una determinada espècie o grup biològic podia ser molt abundant en un estrat concret i desaparèixer de manera sobtada en el següent? Quin era el mecanisme que provocava aquests canvis tan marcats entre unes èpoques geològiques i les altres?
Georges Cuvier, que com Buffon va treballar al Jardin du Roi de París, rebatejat com a Muséum National d’Histoire Naturelle després de la Revolució Francesa, ho tenia clar. Per Cuvier, la història geològica era una història d’extincions abruptes provocades per grans catàstrofes: terratrèmols, erupcions, huracans, inundacions, tsunamis… El Diluvi bíblic encaixaria en la narrativa de Cuvier, però seria només la darrera d’una sèrie cíclica de catàstrofes que definirien la història de la Terra. Cuvier posava les bases del “catastrofisme”: les catàstrofes eren el motor del canvi geològic.
Per l’uniformitarisme o actualisme el canvi geològic existeix, però és molt lent, es tracta un canvi constant i uniforme
A Anglaterra, primer James Hutton i després Charles Lyell van ser els abanderats de l’uniformitarisme: els processos geològics que observem en el present són els mateixos que han actuat en el passat, els fenòmens que veiem avui en dia, són els mateixos que han actuat en el passat, i contràriament al que defensava Cuvier, amb la mateixa intensitat. Per l’uniformitarisme (també anomenats actualisme) el canvi geològic existeix, però és molt lent, es tracta un canvi constant i uniforme. Aquesta visió de la història de la Terra necessita una cronologia encara més llarga, per Hutton gairebé infinita, sense principis ni finals. Un autèntic desafiament a les creences religioses del moment.
Ara bé, les idees d‘Hutton també van estar influenciades per les seves pròpies creences religioses. Hutton, com d’altres intel·lectuals del segle XVIII, era deista. Els deistes creien en un Déu racional que havia creat un univers perfectament dissenyat que no necessitava cap intervenció sobrenatural, i que, per tant, es podia estudiar des de la investigació científica. És a partir d’aquesta creença que Hutton desenvolupa la idea que la Terra canvia seguint les mateixes lleis naturals que el Déu creador i racional havia establert.
Lyell, per la seva banda, va perfeccionar la teoria d’Hutton, per exemple, explicant els canvis abruptes en la fauna fòssil mitjançant els buits en el registre geològic, i, sobretot, va popularitzar l’uniformitarisme a través dels tres volums del Principles of Geology. Being an Attempt to Explain the Former Changes of the Earth’s Surface, by Reference to Causes Now in Operation. Aquest llibre va esdevenir enormement popular entre els gentelmans amb interessos científics de l’Anglaterra del segle XIX. Un d’ells el va llegir durant un llarg viatge en vaixell al voltant del món. La llarga cronologia de la Terra que proposava el llibre de Lyell va ser doncs un dels factors que va permetre un tal Charles Darwin comencés a pensar en una nova teoria de la vida, i de la què parlarem en una altra ocasió.
Dr. Miquel CarandellBaruzzi, historiador de la ciència
Deixa un comentari