La gran majoria de les civilitzacions antigues no concebien que la Terra podia tenir una història tal com l’entenem avui en dia. En general, consideraven un moment de creació mítica, però rarament pensaven en el temps, o la quantitat de temps, que havia passat des d’aquest moment fins a la seva actualitat. Pels antics, el concepte d’història no era temporal, sinó descriptiu, la història natural explicava el món natural. De fet, la paraula història prové del grec i significa “investigació”, “indagació”.
Si més no a Europa, tot canvia amb la progressiva hegemonia del cristianisme. La Bíblia no només situa un moment concret de la creació, sinó que narra un seguit d’esdeveniments posteriors que condueixen fins al present. Aquest relat ofereix la possibilitat d’elaborar una cronologia de la Terra. Així, a l’Europa medieval, molts filòsofs naturals intenten reconstruir aquesta seqüència temporal i establir una escala històrica del món tal com l’entenem avui. En aquest context, episodis com el Diluvi Universal adquireixen una importància central: els erudits creuen que no sols en poden trobar referències textuals, sinó també testimonis materials en forma de fòssils. Com veurem en el pròxim article, el Diluvi esdevé clau en la interpretació dels fòssils, el seu origen i la possibilitat —o no— de l’existència d’espècies extingides.
Aquestes cronologies es basaven, doncs, en una lectura literal de la Bíblia. L’exemple més conegut d’aquesta tendència són els estudis de l’arquebisbe d’Armagh, a Irlanda, James Ussher, realitzats a inicis del segle XVII. Ussher treballava principalment amb dues fonts: d’una banda, el text bíblic; de l’altra, les taules astronòmiques de Johannes Kepler i d’altres astrònoms, així com calendaris lunars i solars. Combinant aquestes dades —calculant les generacions des d’Adam i Eva i correlacionant-les amb els càlculs astronòmics— va concloure que la creació de la Terra havia tingut lloc el dissabte 22 d’octubre de l’any 4004 aC, a les sis de la tarda.
Estudis com els de Ussher van ser fonamentals per pensar en la història de la Terra a partir d’un marc temporal
La conclusió d’Ussher ens sembla avui agosarada, fins i tot ridícula, però quan els historiadors han examinat la feina d’Ussher, intentant veure-la amb ulls del segle XVII, han vist que les investigacions de l’arquebisbe estan basades en un estudi raonat, detallat i exhaustiu de les seves dues fonts principals. De fet, el reconegut paleontòleg i divulgador científic Stephen Jay Gould, també destacat historiador de la ciència, afirmava que Ussher «representava la millor erudició del seu temps» i que formava part d’una comunitat intel·lectual amb un objectiu comú, que treballava sota una metodologia compartida i àmpliament acceptada.
Així doncs, Ussher pot ser entès com un bon «científic» del seu temps: un intèrpret meticulós i sistemàtic que treballava a partir d’evidències concretes. El seu “problema” no va ser la manca de rigor, sinó la naturalesa de les fonts emprades i, sobretot, el pes que aleshores es concedia a la interpretació literal de la Bíblia.
En tot cas, estudis com els de Ussher van ser fonamentals per pensar en la història de la Terra a partir d’un marc temporal, per allargar aquest marc progressivament, així com per l’afrontament dels problemes que es van trobar pel camí. Problemes com el dels fòssils, com interpretar-los? Eren restes d’animals ofegats durant el Diluvi? Eren animals extingits? Ho veurem en el següent article.
Dr. Miquel Carandell Baruzzi, historiador de la ciència
Deixa un comentari