Mentre el culte a Asclepi s’estenia pel món hel·lènic, cap al segle V aC van anar sorgint un seguint de noves formes d’aproximar-se a la malaltia i a la seva curació. Som molt lluny de la medicina moderna, però podem parlar en certa manera d’una medicina científica o, si més no, d’una medicina culta. Culta perquè els que la practicaven eren persones erudites, persones que seguien la filosofia que també es desenvolupava en aquell moment. De fet, eren filòsofs que, en lloc de pensar sobre les preguntes transcendentals de l’existència humana, s’especialitzaven en l’estudi dels problemes de salut i en buscaven explicacions que anaven més enllà de la religió. Eren els filòsofs de la malaltia.
Com va passar en el cas de la filosofia, aquestes noves pràctiques mèdiques no van sorgir en els centres polítics del món grec, sinó en les seves perifèries, on hi havia prosperitat econòmica gràcies al comerç, i on hi havia més contacte amb altres cultures com la babilònica, l’egípcia o la persa. El millor exemple en va ser Hipòcrates, que provenia de Cos, una illa en un racó del mar Egeu tocant a l’actual Turquia. En realitat, d’Hipòcrates se’n sap ben poc de primera mà i ha estat el pas del temps el que l’ha convertit en un mític “pare de la medicina” a qui s’atribueixen obres probablement escrites per tot un grup de metges de la seva època. Aquestes obres, una cinquantena, es coneixen com a corpus hipocràtic o tradició hipocràtica.
El jurament hipocràtic va servir als metges cultes per estandarditzar i regular les seves pràctiques
Per elaborar el seu diagnòstic, un metge que seguia la tradició hipocràtica feia minucioses observacions del pacient amb la vista, el tacte, l’olfacte i l’oïda. Era, a més, una medicina holística, que considerava el cos humà com un tot, per la qual cosa tant la dieta com l’exercici físic i les condicions climàtiques eren essencials per al diagnòstic i per al posterior tractament.
També s’atribueix a Hipòcrates el famós jurament que els metges fan encara avui quan comencen la seva carrera professional. El jurament hipocràtic va servir als metges cultes per estandarditzar i regular les seves pràctiques. Una regulació que era indispensable per diferenciar-se d’altres professionals de la curació amb qui coexistien, com els monjos dels temples d’Asclepi o els remeiers que seguien coneixements tradicionals i a qui molta gent es mantenia fidel. Una mena de segell de qualitat que venia a dir “jo he fet un jurament que demostra la meva honestedat i els meus coneixements, soc un filòsof de la malaltia, no un xarlatà qualsevol”.
Dr. Miquel Carandell Baruzzi, historiador de la ciència
Deixa un comentari