La paraula fòssil prové del llatí fossilis: desenterrat o excavat. Antigament, fossilis s’utilitzava per parlar de tots aquells objectes que podien ser extrets de terra. Sovint, en les col·leccions dels gabinets de curiositats dels segles XVI o XVII, sota l’apartat de fòssils hi podíem trobar també minerals o restes arqueològiques. Amb el temps, es va anar fent la distinció entre aquelles restes que s’assemblaven a animals o plantes, i la resta, deixant la paraula “fòssil” només per les primeres.
La pregunta era, doncs, per què aquestes pedres s’assemblaven a certs éssers vius? I el que encara era més inquietant, per què al mig d’una muntanya, a centenars de kilòmetres del mar, podem trobar fòssils de petxines marines? Les explicacions eren variades. Aristòtil deia que els fòssils apareixien a la roca espontàniament, altres estudiosos establien que eren errors de la creació divina, mentre que alguns més agosarats afirmaven que Déu els havia creat per decorar les pedres, explicació que sovint també aplicaven als minerals.
Els fòssils no només serveixen per estudiar els animals en el passat, sinó també són instruments per ordenar les diferents èpoques de la història de la Terra
Interpretacions més científiques dels fòssils comencen a arribar a partir del segle XVII. Per una banda, l’anglès Robert Hooke observa que els fòssils també semblen estructures orgàniques a escala microscòpica, arribant a la conclusió que els fòssils són restes d’animals que havien estat vius.
Per altra banda, destaquen també les idees del danès Niels Stessen, conegut com a Steno. Format com a anatomista a Leiden, Steno treballava a la cort dels Medici a Florència. Mentre era allà, l’octubre de 1666, li van encarregar la dissecció d’un tauró que havia quedat varat a una platja propera. Durant l’operació es va adonar que les dents del tauró eren idèntiques a un fòssil molt habitual a la conca mediterrània. No era el primer a fer aquesta observació, però a partir d’aquest moment es va començar a interessar en els fòssils i el seu origen.
Steno va ser el primer que va desenvolupar una teoria estructurada que provava d’explicar l’origen dels fòssils. Primer, va parlar de capes de sediments en els quals els animals morien i es petrificaven, i va descriure també el que es va anomenar principi de la superposició dels estrats: les capes inferiors de sediment seran sempre més antigues que les capes superiors.
Amb tot, Steno era un home profundament religiós, per la qual cosa va intentar lligar les seves observacions amb la Bíblia. Així, va seguir un corrent que sorgia amb força a l’època que afirmava que els fòssils eren animals morts durant el Diluvi: els fòssils les restes petrificades d’éssers vius antediluvians. Aquest episodi bíblic va omplir-ho tot d’aigua, fet que va permetre que animals marins visquessin al capdamunt de les muntanyes. Segons aquesta versió, en retirar-se les aigües, els animals havien mort i s’havien petrificat. En tot cas, les idees de Steno van ser fonamentals per començar a pensar en una edat de la Terra cada cop més antiga, i en els fòssils no només com a formes d’estudiar els animals en el passat, sinó també en instruments per ordenar les diferents èpoques de la història de la Terra.
Dr. Miquel CarandellBaruzzi, historiador de la ciència
Deixa un comentari