Hospitals medievals: de l’acollida a la medicina

La paraula hospital prové del llatí hospitalis, que, a la vegada, és un derivat d’hospes, que significa “hoste”. Aquesta curiosa etimologia és deguda al fet que, originàriament, els hospitals, que s’estenen per diferents punts del sud d’Europa a partir del segle catorze, no es dedicaven a curar malalts, sinó que eren llocs d’acollida de pobres i peregrins.

Aquests hospitals, sobretot eclesiàstics, però no només, van sorgir, com les universitats, amb les ciutats. Eren llocs de caritat, però, a la vegada, complien un paper d’ostentació del poder, i de preservació de l’ordre públic i la pau social. Alimentant mínimament els pobres, es volien evitar revoltes dels que menys tenien.

És clar, mal alimentats i patint les inclemències del temps, sovint els pobres estaven també malalts. La primera assistència a aquests pobres-malalts la feien dones, sobretot monges, utilitzant el seu coneixement de les herbes remeieres que elles mateixes cultivaven als jardins d’aquests hospitals. Sovint, però, reclamaven la presència d’un metge per atendre els cada cop més pobres-malalts.

Els hospitals van tenir primer un metge fix, després dos, i així, a poc a poc, amb el pas dels segles, l’hospital es va anar medicalitzant. De ser una institució eminentment d’assistència social va passar a ser un espai d’assistència mèdica d’aquelles persones amb pocs recursos. Els rics van rebre el metge a casa ben bé fins a finals del segle dinou.

Alguns hospitals estaven especialitzats en una malaltia concreta, la més coneguda, la lepra. Un cop diagnosticats, els leprosos havien de suportar un gran estigma social, sovint eren desposseïts de totes les seves pertinences i eren tancats en espais lligats a les capelles de Sant Llàtzer, on podien fer poc més que demanar almoina pel seu hospital.

Per tota Catalunya encara podem veure el llegat arquitectònic d’aquests hospitals medievals. Per exemple, a la plaça del Pedró Raval de Barcelona hi trobem petita capella romànica dedicada a Sant Llàtzer que formava part de l’hospital dels leprosos d’aquesta ciutat. D’aquesta plaça surt el carrer Hospital, que rep el seu nom de l’Hospital de la Santa Creu, el principal hospital de la ciutat durant més de cinc-cents anys, des d’inicis del segle quinze fins al vint, l’edifici del qual avui reconvertit en Biblioteca de Catalunya. El mateix passa a Girona, on l’antic Hospital de Santa Caterina atresora una farmàcia hospitalària del segle divuit. O a Tarragona i Lleida, on els edificis dels hospitals medievals de Sant Pau i Santa Tecla del segle dotze i de Santa Maria del segle quinze, acullen el Consell Comarcal del Tarragonès i l’Institut d’Estudis Ilerdencs, respectivament.

Dr. Miquel Carandell Baruzzi, historiador de la ciència