L’àcid desoxiribonucleic, també conegut com a ADN, és una molècula essencial que conté les instruccions genètiques per al desenvolupament i el funcionament dels éssers vius. Podem dir que és el llibre de la vida, ja que guarda totes les instruccions per a la formació i el funcionament dels organismes.
Quina mida té l’ADN?
Una característica fascinant de l’ADN és la seva longitud: pot arribar a mesurar fins a 1,8 metres de llarg. Això és possible gràcies a la seva capacitat d’enrotllar-se sobre si mateix en estructures anomenades cromosomes. És com si imaginéssim un fil de llana que s’enrotlla formant cabdells, on cada cabdell representa un cromosoma. Aquesta estructura compacta permet que l’ADN pugui ser emmagatzemat ordenadament dins de les cèl·lules, en el nucli.
Pioner en la recerca de l’ADN
El primer cop que es va aïllar l’ADN va ser gràcies a les investigacions de Johan Friedrich Miescher, qui treballava amb el pus de ferides. Va observar un precipitat blanc desconegut que va denominar nucleïna, tot sense saber que havia descobert una molècula clau per a la vida.
Després de 70 anys d’investigacions sobre l’ADN, s’estima que només l’1,5 % del genoma són gens
Quina és l’estructura química de l’ADN?
És una cadena llarga formada per unes lletres especials anomenades nucleòtids: adenina (A), timina (T), guanina (G) i citosina (C). Aquestes lletres, podríem dir que són com “les perles d’un collaret” enllaçades una darrere l’altra, i que combinant-se de diferents maneres aconseguiran crear el codi genètic únic de cada individu, l’ADN. Finalment, el treball de científics com Erwin Chargaff, Sydney Brenner, Walter Gilbert, James Watson, Francis Crick i Rosalind Franklin van descobrir l’estructura molecular de l’ADN, com una doble cadena d’aquestes “perles” aparellades de manera complementària: l’adenina s’uneix amb la timina i la guanina sempre amb la citosina.
Com es va descobrir que l’ADN podia transmetre informació de pares a fills?
Els estudis de bacteris realitzats per Alfred Herschey, Martha Chase i Frederick Griffith van demostrar com bacteris no virulents podien convertir-se en bacteris virulents a causa de la transferència de material genètic, i que aquest material era l’ADN.
Encara queda molt per descobrir
Després de 70 anys d’investigacions sobre l’ADN, s’estima que només l’1,5 % del genoma són gens. Les altres regions, que representen el 98,5 % del genoma humà, són regions “escombraria” o brossa, seqüències que potser no serveixen per a res o zones que encara no se saben què fan. Actualment, però, se sap que poden jugar un paper vital i imprevist en el control de l’expressió gènica: des d’ajustar gens individuals fins a apagar cromosomes sencers. Aquestes “noves” funcions han engendrat una batalla científica enèrgica sobre si aquesta “escombraria” genòmica és o no és la font de la complexitat biològica humana. Així doncs, encara queda molt per descobrir i molta història per escriure sobre la molècula de la vida.
Dra. Núria Coll Bonfill, divulgadora científica i directora de 7Ciències
Deixa un comentari