Excavar en l’origen de les paraules és sovint també excavar en la seva història. Paludisme prové del grec palus, “llacuna”, mentre que malària ho fa de l’italià malària, “aire dolent”. Fa tres-cents anys, el segle XVIII, seguint la “teoria miasmàtica”, els estudiosos creien que la malària es propagava pels miasmes, una mena d’«aires pestilents» que, des de zones amb aigües estancades i putrefactes, portaven les “febres intermitents”, en la nomenclatura de l’època. L’únic remei per evitar-les era protegir-se, especialment al vespre, quan es creia que aquests aires eren més abundants. Els mosquits no n’eren considerats transmissors, però sí indicadors de la presència d’un aire contaminat.
En diverses zones de Catalunya, com el delta del Llobregat, l’Empordà o l’Urgell, el paludisme era endèmic o provocava dures pandèmies. Eren zones on, a més dels aiguamolls naturals, l’estancament d’aigües s’incentivava pel cultiu de l’arròs. Es van dessecar molts estanys naturals i el cultiu d’arròs es va restringir i, fins i tot prohibir, fet que portava a la misèria moltes famílies.
Per evitar-ho es va proposar l’anomenat “arròs de secà”, que no volia dir del tot sense aigua, sinó que en lloc d’estar permanentment inundat, el camp d’arròs només rebria recs periòdics que evitarien l’estancament de les aigües i, per tant, la creació d’efluvis insalubres. Malgrat reduir la malària i estalviar aigua, la menor productivitat d’aquesta tècnica, així com el progressiu coneixement del patogen i del transmissor, van fer que l’arròs de secà no s’implantés mai definitivament.
Dr. Miquel Carandell, historiador de la ciència
Deixa un comentari