Cap al segle XII, innovacions tecnològiques com els molins d’aigua i vent o l’arada, aparegudes o importades des d’altres indrets del món, van provocar a Europa un creixement poblacional que es va concentrar en grans ciutats. Això va portar a un increment del repartiment del treball: ja no tothom vivia del camp, sinó que part de la població es podia dedicar a la confecció de roba, sabates, cordes… i també a la medicina o a la farmàcia. Per realitzar aquestes professions calia saber llegir, escriure o fer càlculs matemàtics. Així van aparèixer les escoles urbanes i el coneixement, que fins aquell moment s’havia concentrat en catedrals i monestirs, va arribar també a les ciutats.
Les universitats eren agrupacions de professors i alumnes que, com els gremis, s’autogestionaven, s’autoregulaven els salaris i currículum, i defensaven la seva llibertat de crítica
Seguint les petjades de les agrupacions gremials medievals, els mestres d’aquestes escoles, la majoria capellans o lligats a l’Església, van desenvolupar una comunitat que compartia pràctiques i intercanviava coneixements. Així sorgeixen les anomenades universitas, paraula que en llatí significa “el conjunt de totes les coses”: agrupacions de professors i alumnes que, com els gremis, s’autogestionaven, s’autoregulaven els salaris i currículum, i defensaven la seva llibertat de crítica. Amb el temps, les escoles urbanes, i amb elles les universitas, es van fer cada cop més grans, i es van convertir en els anomenats Estudis Generals a ciutats com Bolonya, París, Oxford, Salamanca o Lleida, on convenia atreure els estudiants, ja que de joves gastaven diners i de grans esdevenien funcionaris de prestigi.
Tots els estudiants, que començaven la universitat normalment cap als 14 anys, dedicaven els primers 6 anys a estudiar les anomenades “arts liberals”, dividides en el trívium (gramàtica, dialèctica i retòrica) i el quadrívium (aritmètica, geometria, astronomia i música). Al final, els estudiants passaven una mena d’examen que consistia en la lectio (lectura), questio (resposta de preguntes) i disputatio (crítica) d’un text. Després, l’estudiant que volgués continuar tenia tres opcions: medicina, teologia o dret, “carreres” amb les quals, si aconseguien llicenciar-se, es convertien en persones amb un estatus social elevat.
Aquests estudis generals, que utilitzaven el llatí com a llengua comuna, van unificar i estandarditzar el seu currículum: un estudiant de Pàdua podia després ser mestre a Cambridge, Coïmbra o Barcelona. A més, el fet d’haver de practicar la disputatio, és a dir, la crítica als textos clàssics, feia que aparegués el debat, la iniciativa de buscar resposta a aquells interrogants no resolts. Segons els historiadors medievals, va ser el sorgiment d’aquesta comunitat intel·lectual, amb coneixements i pràctiques compartides, la que va permetre la maduració d’un debat conjunt que va portar al que anomenarem la Revolució Científica. Galileu o Newton no sorgeixen del no-res, sinó que són estudiants d’aquest “caldo de cultiu”, d’aquesta comunitat científica primerenca que van ser les universitats medievals.
Dr. Miquel Carandell Baruzzi, historiador de la ciència
Deixa un comentari