L’any 1877 la trajectòria de Mart va fer que el planeta vermell s’apropés extraordinàriament a la Terra, incentivant així el seu estudi científic. Es van descobrir, per exemple, els dos satèl·lits de Mart, i, sobretot, l’astrònom italià Giovanni Schiaparelli va cartografiar amb tot detall la superfície del planeta vermell. Schiaparelli, que era director de l’Osservatorio Astronomico di Brera, a Milà, ja era un científic de prestigi reconegut pels seus treballs sobre l’associació entre les pluges de meteors i la cua dels cometes. Gràcies a la proximitat de Mart, Schiaparelli va poder observar les diferents zones del planeta i posar-los nom, una nomenclatura que es va establir com l’oficial i encara s’utilitza avui.
En la seva acurada geografia de Mart, Schiaparelli va incloure el que va anomenar, en italià, canali, una mena de grans depressions de milers de kilòmetres de llarg i més de cent d’ample que baixaven en línia recta per la superfície de Mart. Ara bé, en italià, canali s’utilitza tant per a accidents geogràfics naturals com per a canals artificials. En canvi, en anglès es diferencia entre channel per a formacions naturals i canal per a construccions humanes. En altres paraules, el canal italià i el canal anglès són falsos amics, termes de llengües diferents que tenen una semblança formal, però no semàntica, cosa que indueix a vegades a atribuir-los erròniament el mateix significat. Com era de témer, en la traducció anglesa del treball de Schiaparelli es va utilitzar canal per traduir el canal de l’italià, cosa que pressuposava l’origen artificial de les depressions marcianes, encara que l’astrònom italià afirmava en la seva obra que eren estructures naturals i que, de fet, els va posar noms de rius famosos.
Lowell va tenir molt d’èxit amb diversos llibres que plantejaven que els canals de Mart servien per portar aigua dels pols a altres zones del planeta
L’error en la traducció i les implicacions que comportava van causar un enorme impacte a la societat del moment, una bogeria pels marcians que es va estendre com una taca d’oli. L’astrònom nord-americà Percival Lowell va afegir encara més llenya al foc intentant buscar rastres de la civilització que va construir els canals. A més de construir el seu propi observatori, Lowell va tenir molt d’èxit amb diversos llibres que plantejaven, entre altres teories sobre els marcians, que els canals servien per portar aigua dels pols a altres zones del planeta. Escriptors de ciència-ficció com Edgar Rice Burroughs, creador de Tarzan, o H.G. Wells i la seva Guerra dels mons van incrementar encara més aquesta passió pels marcians, ja convertits en sinònim d’extraterrestres.
Amb el pas del temps i la millora dels telescopis, aviat va quedar clar que els anomenats canals de Mart observats per Schiapelli no eren artificials. Malgrat que altres teories sobre la presència de vida a Mart van anar sorgint durant el segle vint, les proves que confirmarien o rebutjarien aquesta possibilitat, com en moltes altres incògnites científiques, encara no han aparegut.
Dr. Miquel Carandell Baruzzi, historiador de la ciència
Deixa un comentari