Goya va pintar “Perro semihundido”, conegut també simplement com El perro, a la seva etapa de Pinturas Negras (1819–1823), uns murals de gran dramatisme realitzats a la Quinta del Sordo, la seva casa de camp.
Aquesta obra destaca per la seva composició minimalista: tan sols el cap d’un gos que sembla emergir d’una massa indefinida, amb la mirada perduda cap al cel. El seu misteri ha estat objecte d’una munió d’interpretacions: podria estar mirant ocells, estar semienterrat, o potser el quadre mai no va ser acabat. L’enigma es conserva tot i les fotografies fetes per Jean Laurent l’any 1874, que sembla que mostrarien detalls desapareguts, com una possible roca o fins i tot ocells per sobre del gos.
L’enllaç amb la raça alà espanyol
Encara que Goya mai va precisar la raça del gos, molts estudiosos han especulat que podria tractar-se d’un mastí o d’un alà, possiblement similar a l’actual alà espanyol, una de les races canines més antigues i arrelades a la península Ibèrica.
L’alà espanyol és un gos de presa i treball amb una morfologia molt característica: cap ample i robust, musell potent, pit profund i extremitats fortes que li donen una gran resistència. Tot i la seva aparença imponent, és un animal àgil, capaç de córrer llargues distàncies i de treballar en condicions extremes. Aquesta combinació de força i agilitat l’ha fet útil al llarg de la història en múltiples àmbits: des de la caça major de senglars o ossos, fins al maneig de bestiar i la vigilància.
Els orígens de la raça remunten als sàrmates, un poble d’origen iranià i que criava gossos de guerra i que, amb les seves migracions, va difondre aquests animals per Europa. Es creu que van ser introduïts a la península Ibèrica al segle V pels pobles visigots i altres tribus germàniques, que els utilitzaven com a gossos de combat i guàrdia. Des d’aleshores, l’alà va arrelar a la cultura hispànica fins al punt de convertir-se en un símbol del camp i la caça.
L’alà espanyol, una de les races canines més antigues i arrelades a la península Ibèrica va ser usat com a gos de presa i treball
Les referències històriques són abundants. Ja al segle XIV, Alfons XI descriu en el seu Libro de la Montería les qualitats dels alans per a la caça major, ressaltant-ne la valentia i la resistència. En segles posteriors, cronistes i naturalistes en van deixar testimoni en tractats de caça i ramaderia, i fins i tot a la literatura castellana del Segle d’Or apareixen mencions a aquests gossos, associats sovint a la noblesa i a la tradició cavalleresca.
Context de Goya i la cultura peninsular de l’època
La seva importància no era només pràctica sinó també simbòlica: l’alà era vist com un emblema de fidelitat, força i coratge, valors molt arrelats en la cultura rural i guerrera. No és casual que durant l’expansió colonial hispànica, especialment a Amèrica, els conqueridors portessin alans en les seves expedicions, on eren utilitzats tant en combat com per a la caça i el control de ramats.
Les representacions de gossos semblants a l’alà no són estranyes en l’art espanyol. En il·lustracions tauromàquiques i peces com Echan perros al toro, s’ha detectat aquesta mena de raça aplicada en contextos tradicionals. Goya mostrava, de forma sovint irònica i crítica, escenes socioculturals on aquests gossos apareixien com símbols de tradició i potència rural. És plausible, doncs, que el gos enigmàtic de El perro semihundido en tingui trets: seria la figura d’un animal emblemàtic, tradicional i potser protector. Recordem que Goya va pintar aquest gos en un moment crític de la seva vida, reclòs a la seva casa de camp.
Dra. Núria Coll Bonfill, divulgadora científica i directora de 7Ciències
Deixa un comentari