Quan s’apropa Nadal, és ja una tradició anar a veure l’obra de ballet El Trencanous, amb música de Txaikovski. Sembla que aquest ballet va aconseguir el favor del públic després que Walt Disney incorporés algunes de les peces més conegudes a la pel·lícula clàssica de dibuixos animats Fantasia. Aquesta pel·lícula, que ara té 84 anys, forma part de la infància de molts de nosaltres i part del seu èxit atemporal és la magnífica coalescència entre diferents àmbits artístics i la màgia de la fantasia.
A la pel·lícula, la peça de la “Dansa Xinesa” (suite del ballet El Trencanous, Op. 71A, Piotr Ilitx Txaikovski) té una coreografia ben especial, amb un conjunt de bolets que dansen seguint el ritme de la música, i un petit bolet atordit i maldestre que ens arrenca un somriure perquè sempre arriba tard als moviments de la dansa, malgrat que s’escarrassa a fer-ho bé. I és en aquest ball que voldria que us fixéssiu, perquè és aquí on voldria afegir una mica de ciència. Els bolets que surten en els moviments inicials de la dansa són clarament Amanita muscaria, aquells bolets que surten als contes d’infants, amb el capell vermell i plaquetes blanques. Tot i la seva espectacular aparença, es tracta d’un bolet tòxic. En canvi, el petit bolet maldestre té un capell ataronjat i el tronc groguenc, i més aviat semblaria una Amanita caesarea, l’apreciat ou de reig, que és comestible. Curiosament, durant el ball, els puntets blancs que delaten les Amanita muscaria es converteixen en gotes brillants de rosada que són espolsades, de forma que tots els bolets es tornen més uniformes i, potencialment, podríem pensar que tots ells mengívols.
Ara bé, el gènere Amanita té algunes de les espècies més tòxiques per als humans: a part de l’Amanita muscaria, hi ha l’Amanita phalloides, amb un capell característic de color verd clar, que pot provocar la mort quan l’ingerim. Les amatoxines, nom genèric dels compostos tòxics que produeixen les amanites, són pèptids curts cíclics, codificats per dos tipus de gens, AMA1 i PHA1. Totes les amanites tòxiques tenen diverses còpies d’aquests gens, però sortosament, el genoma de les espècies no tòxiques (Amanita caesarea i altres) no en tenen cap còpia. Les amatoxines interfereixen amb la RNApol II, i els símptomes d’intoxicació passen per un primer estadi de malestar gastrointestinal greu, que continua amb la fallida hepàtica, la qual cosa acaba implicant la mort als 3-5 dies de la ingesta dels fongs tòxics. Les amanites també poden produir altres pèptids tòxics addicionals. Per exemple, l’Amanita phalloides produeix la fal·loïdina, una toxina que actua de forma diferent a les amatoxines, ja que fixa la F-actina dels microtúbuls cel·lulars, de forma que les cèl·lules queden “congelades”. De fet, és un compost molt usat en biologia molecular per marcar el citoesquelet de les cèl·lules i permetre’n l’observació al microscopi. La fal·loïdina no és absorbida fàcilment per via intestinal, però, en canvi, és molt tòxica i causa una mort molt ràpida si és administrada parenteralment.
Així que la pròxima vegada que veieu Fantasia, Els barrufets o llegiu qualsevol conte infantil on hi hagi un bolet d’ombrel·la vermella amb puntets blancs, recordeu que és una amanita tòxica.
La Dra. Gemma Marfany és Catedràtica de Genètica de la Universitat de Barcelona.
Deixa un comentari