La mort negra, li diuen els anglosaxons, tot i que nosaltres solem descriure-la més com a pesta bubònica —ja que la infecció pel bacteri Yersinia pestis causa bubons o inflamacions dels ganglis— o pesta negra, perquè les hemorràgies subcutànies donen un color negrós a la pell. La pesta negra ha arrasat diverses vegades la geografia europea, amb un mínim tres onades independents de les quals tenim constància històrica.
La segona onada va durar des de finals de l’Edat Mitjana fins a gairebé el segle XVIII, travessant tot Europa, assolant pobles i ciutats, i delmant la població europea, de manera que es calcula que a moltes zones no va sobreviure ni un 30 % de la població. La desolació devia ser espaordidora. Desolació i un punt de desesperació com la que es pot detectar en quadres de l’època. Al Museu del Prado hi ha una petita joia del pintor Pieter Brueghel el Vell, El triomf de la Mort, de l’escola flamenca, pintat el 1562 i ple de detalls entre onírics i realistes, similars als que podem trobar en quadres com el Jardí de les delícies d’El Bosch, molt més conegut.
Fixeu-vos en un fragment del quadre. El cavall famèlic sobre el qual cavalca la Mort escanyolida acompanyada d’un corb negre arrossega un carro sobreeixint de cranis humans que han de ser enterrats, però no hi ha cap humà que ho pugui fer. Més avall, el Rei ja mort mostra cara de temor mentre la mort es queda els seus tresors. Sembla que no hi ha salvació per a ningú…
I tot i que els devia semblar que no hi havia salvació, nosaltres som descendents dels que sobrevisqueren.
Yersinia pestis és un bacteri del sòl, però també habita al tracte digestiu dels animals. La malaltia es transmet per la picada de puces, puces que viuen sobre les rates, i les rates viuen molt bé allà on habiten els humans. Avui dia tenim antibiòtics i la malaltia ja no és letal. A més, sabem amb les anàlisis genètiques de restes humanes exhumades de fosses comunes de Londres i altres ciutats d’Europa que la soca de Yersinia que va generar la pesta negra és la mateixa que l’actual. També podem resseguir la seva procedència fins a prop del llac Issik Kul (a l’actual Kirguizistan) cap al 1338, dins la ruta de la seda que transportava espècies i seda des de l’Extrem Orient fins a Europa. Des d’aquest llac prop de la frontera amb la Xina, la pesta va estendre’s fins a arribar a la península de Crimea, des d’on els mariners genovesos la van portar cap als ports del Mediterrani. Un camí lent d’anys, però inexorable.
No perdeu l’oportunitat de veure el quadre de Brueghel sencer. És fantàstic perquè allí on poseu els ulls, hi detectareu detalls inesperats, molts símbols i també l’expressió de sentiments contraposats a cada pinzellada. És curiós pensar com aquest quadre ha arribat fins al Museu del Prado. Va ser adquirit per la reina Isabel Farnese (nascuda i criada a Parma, descendent directa dels Farnese i els Mèdici), qui va ser la segona dona de Felip V i mare de Carles III. Isabel el va comprar per a decorar les parets del seu palau a La Granja de San Ildefonso.
Jo em pregunto si el quadre, que inspira temor i recolliment, li va servir per imposar respecte als seus cortesans, o per agafar forces per a les intrigues de palau que tant li agradava protagonitzar per situar al seu fill Carles com a futur rei, per davant dels fills del primer matrimoni del rei Borbó. Val a dir que ho va aconseguir quan Lluís I i Ferran VI regnaren i moriren sense deixar descendència. El quadre forma part de la col·lecció del Museu del Prado des d’inicis del segle XIX.
La Dra. Gemma Marfany és Catedràtica de Genètica de la Universitat de Barcelona.
Deixa un comentari