Quan Jean-Joseph Benjamin-Constant va pintar el “El Albino”, al darrer terç del segle XIX, Europa es trobava immersa en una etapa de fort interès cultures llunyanes, cossos considerats excepcionals i fenòmens naturals que escapaven de la norma. L’orientalisme, especialment present a França arran de l’expansió colonial al Nord d’Àfrica, va marcar profundament la producció artística del moment. Benjamin-Constant, que havia viatjat al Marroc, va incorporar sovint figures de gran intensitat expressiva, rostres singulars que trencaven amb els cànons europeus tradicionals.
En aquest marc cultural, el retrat del jove conegut com “l’Albino” adquireix una dimensió que va més enllà de l’exotisme. L’obra posa en primer pla una diferència física que, al segle XIX, despertava interès artístic, curiositat científica i, sovint, incomprensió social. El fet que el personatge sigui identificat pel seu albinisme —i no pel seu nom— és revelador d’una època en què la singularitat corporal tendia a convertir-se en categoria.
Des del punt de vista científic, l’albinisme és avui definit com un conjunt de trastorns genètics hereditaris relacionats amb una producció absent o reduïda de melanina. Al segle XIX, però, aquest coneixement encara era fragmentari. La medicina avançava ràpidament, però coexistia amb teories classificatòries que sovint confonien diferència física amb anomalia. Les persones amb albinisme eren objecte d’estudis mèdics, però també de mirades que oscil·laven entre l’interès científic i el sensacionalisme.
No va ser fins a inicis del segle XX que l’albinisme va començar a ser explicat sobre bases científiques sòlides. El 1908, el metge britànic Sir Archibald Edward Garrod el va documentar com una condició hereditària en humans, poc després que els experiments amb ratolins albins de Cuénot i Lathrop haguessin posat de manifest el seu caràcter genètic anys abans. Inicialment, Garrod va atribuir l’albinisme a l’absència de melanòcits, però investigacions posteriors van demostrar que el problema no era la manca de cèl·lules pigmentàries, sinó un error bioquímic en la síntesi de la melanina.
Entre els anys vint i cinquanta del segle XX, el bioquímic nord-americà Henry Stanley Raper va identificar el paper clau de la tirosinasa, un enzim essencial per a la producció de melanina. No obstant això, no va ser fins al 1990 que es va establir definitivament que el mateix gen mutat en els ratolins albins, el gen TYR, era el responsable de codificar aquest enzim també en humans. Aquest descobriment va obrir la porta a una comprensió més àmplia de l’albinisme com un conjunt de trastorns genètics diferents, i no com una única condició.
Avui se sap que totes aquestes mutacions són recessives: per manifestar l’albinisme cal heretar dues còpies defectuoses del mateix gen, una de cada progenitor. Aquest fet explica tant la seva baixa prevalença, aproximadament una persona afectada per cada 10.000 o 20.000 naixements a escala global, com el seu caràcter d’anomenada malaltia minoritària, amb una incidència més elevada en algunes regions d’Àfrica. Actualment, es coneixen més de vint tipus d’albinisme, causats per mutacions en diferents gens, que poden afectar la pell, els cabells i els ulls, o bé limitar-se principalment a la visió, i que en alguns casos s’associen a síndromes més complexes amb repercussions greus per a la salut.
Des del coneixement actual, sabem que la pell clara i la barba pàl·lida que defineixen el personatge responen a la manca de melanina, i que aquesta condició sol anar associada a una elevada sensibilitat a la llum i a alteracions visuals. Aquestes dades, avui àmpliament documentades per la genètica i l’oftalmologia, permeten llegir l’obra amb una mirada més informada, allunyada dels prejudicis que dominaven en el moment de la seva creació.
Cal destacar també que l’albinisme es dona en totes les poblacions del món, independentment de l’origen geogràfic o ètnic. Aquest fet qüestiona lectures racialitzades o exclusivament exòtiques del personatge retratat i reforça la idea que Benjamin-Constant no està representant una raresa oriental, sinó una expressió més de la diversitat biològica humana.
Avui, El Albino es pot llegir com un punt de trobada entre art, ciència i societat. En un segle XIX marcat per l’afany de classificació i pel progrés científic, el quadre ofereix una mirada que evita l’espectacle i s’apropa al retrat amb una certa neutralitat.
Dra. Núria Coll Bonfill, divulgadora científica i directora de 7Ciències
Deixa un comentari