Si alguna vegada aneu a Albi, una ciutat del sud de França amb una magnífica església-fortalesa de l’època dels càtars, podeu trobar-hi també la casa familiar del comte Henri de Toulouse-Lautrec-Montfa, un dels pintors impressionistes que millor va representar la vida nocturna del París de finals del segle XIX.
La consanguinitat és un costum que es dona de vegades dins de famílies riques per preservar el patrimoni. Els pares de Toulouse-Lautrec eren cosins germans, per això no és estrany que ell tingués una malaltia minoritària autosòmica recessiva, molt probablement un tipus de picnodisostosi, heretada d’ambdós progenitors, ja que devien ser-ne portadors.
La picnodistosi es caracteritza per problemes d’ossificació excessiva i densitat elevada dels ossos, el que causa nanisme (a conseqüència d’un creixement menor de les extremitats inferiors i superiors), defectes en la fusió de les fontanel·les cranials, i en la formació dels dígits de les mans. El fet de tenir un cap i tors de mida normal, els confereix una aparença particular, com un adult en un cos de nen.
Amb només metre i mig d’estatura, tot i que la seva família era rica i amb recursos econòmics, Toulouse-Lautrec no va sentir mai que formava part del seu grup social i va preferir viure entre la gent bohèmia: a Montmartre, una au nocturna vivint al límit en el graó social més baix, entre prostitutes i ballarines de cabaret, enmig d d’una voràgine d’alcohol i sexe, potser per compensar la manca d’autoestima.
Va morir molt jove, amb trenta-sis anys, enmig dels deliris provocats per l’abús d’alcohol d’alta graduació (absenta) i els estralls que la sífilis havia provocat en el seu cos.
Potser el fet de tenir una malaltia minoritària que l’expulsava dels cercles socials als quals pertanyia la seva família, va fer més punyent aquella ironia amb què mirava el seu propi cos, i conjuntament amb la seva creativitat fervent, li va permetre copsar la vida que passava al seu voltant.
Els seus quadres i cartells modernistes constitueixen una de les millors cròniques socials de l’època, amb un pinzell viu i dinàmic, trobant bellesa en el dibuix grotesc i deformat, amb una mirada penetrant que reflecteix la complexitat del món interior humà. Aquí veieu un dels seus conegudíssims cartells del Moulin Rouge, però si preferiu, també el podeu recordar amb una caricatura feta per ell mateix, un dibuix íntim amb una mirada irònicament descarnada cap a dins, només pròpia dels genis.
Deixa un comentari