La Transfiguració és l’última obra de Raffaello Sanzio, pintada entre 1516 i 1520, i avui es considera una de les imatges més poderoses del Renaixement. El quadre està dividit en dues parts ben diferenciades: d’una banda, la figura lluminosa de Crist ascendent i glorificat; de l’altra, una escena dramàtica i fosca on una multitud de figures lloa, suplica i pateix.
Al centre d’aquest caos hi ha el cos tens del jove. Té les extremitats rígides, els dits contrets, la boca entreoberta, els ulls girats cap amunt. El seu pare el subjecta amb una barreja de força i impotència. Els apòstols, desconcertats, no saben què fer.
Segons l’Evangeli, el noi està “posseït” per un esperit que el fa convulsionar i llançar-se a terra. En temps de Raffaello, aquestes crisis eren interpretades sovint com a manifestacions demoníaques o com a efectes misteriosos de la lluna. D’aquí l’expressió llatina morbus lunaticus —el “mal llunàtic”— que vinculava l’epilèpsia amb els cicles nocturns i l’esoterisme.
Però si observem l’escena amb ulls del segle XXI, la lectura canvia radicalment. El que Rafael pinta amb tanta intensitat s’assembla molt a una crisi tònica o tònico-clònica: rigidesa muscular sobtada, possible pèrdua de consciència, tensió extrema del cos. És sorprenent fins a quin punt l’artista capta amb realisme el gest corporal.
I aquí és on l’obra es torna fascinant des d’una perspectiva divulgativa: davant d’un relat religiós, hi podem llegir també una observació quasi clínica.
Què és realment l’epilèpsia?
Avui sabem que l’epilèpsia no té res de sobrenatural. És un trastorn neurològic crònic caracteritzat per crisis recurrents provocades per descàrregues elèctriques anormals i sobtades al cervell. Aquestes descàrregues poden afectar una petita àrea (crisis focals) o tot el cervell (crisis generalitzades). Les manifestacions són molt diverses: Convulsions amb rigidesa i sacsejades, Pèrdua de consciència, Absències breus (quedar-se “desconnectat” uns segons), Alteracions sensorials o emocionals sobtades. No existeix una única epilèpsia, sinó moltes formes diferents, amb causes que poden ser genètiques, estructurals (lesions cerebrals), metabòliques o fins i tot desconegudes.
El diagnòstic actual combina l’exploració clínica amb proves com l’electroencefalograma i la ressonància magnètica. El tractament se centra principalment en fàrmacs antiepilèptics, i en casos concrets es pot recórrer a cirurgia. El contrast amb el segle XVI és enorme: allò que abans era atribuït a dimonis o influències astrals, avui s’entén com un fenomen neurobiològic.
El viatge de Raffaello
La manera en què Raffaello presenta la convulsió està carregada de tensió dramàtica. S’aprecia com els apòstols no hi poden fer res, la multitud reacciona amb desesperació i és Crist qui, des de la llum superior, ofereix salvació. Aquesta composició reflecteix la manera com la societat del segle XVI veia l’epilèpsia com un problema religiós i simbòlic.
Avui podem contemplar la mateixa imatge amb una mirada diferent: reconeixem en aquell noi no un “posseït”, sinó algú que pateix una crisi neurològica profunda i desconeguda per a l’època. Aquesta interpretació ens ajuda a entendre no només com ha evolucionat la medicina, sinó també com l’art historiogràfic pot conservar testimonis d’aquestes transformacions culturals i científiques.
Dra. Núria Coll Bonfill, divulgadora científica i directora de 7Ciències
Deixa un comentari