Antonio Martínez Ron (Madrid, 1976) és llicenciat en Periodisme per la Universitat Complutense de Madrid i va iniciar la seva trajectòria professional a la ràdio i el periodisme digital, on es va especialitzar en comunicació científica. L’any 2003 va crear el blog Fogonazos, dedicat als «assombros quotidians» de la ciència, que es va convertir en una referència de la divulgació científica. Posteriorment, va cofundar la plataforma Naukas, un dels projectes de divulgació més importants d’Espanya. Al llarg de la seva carrera ha col·laborat amb nombrosos mitjans de comunicació, entre els quals destaquen La 2, Cadena SER, La Sexta, RNE, Onda Cero i Vozpópuli. Actualment escriu a elDiario.es. i és autor de diversos llibres de divulgació, entre els quals destaquen El ojo desnudo, ¿Qué ven los astronautas cuando cierran los ojos?, Papá, ¿dónde se enchufa el sol? i Algo nuevo en los cielos. La seva tasca ha estat reconeguda amb diversos guardons, entre els quals destaquen el Premi Ondas i el Premi de Periodisme Científic Concha García Campoy. Ens trobem al CosmoCaixa de Fundació ”la Caixa” en el marc de la celebració de Naukas Barcelona «Ciencia para salvar el mundo» per conversar sobre el paper del periodisme científic, la divulgació i els reptes de comunicar la ciència a la societat.
Com neix Naukas?
Cap al 2009-2010 érem tres bloguers que ens vam ajuntar: en Javier Peláez, en Miguel Artime i jo. Ens vam conèixer en una trobada de blogs, tot i que jo ja coneixia en Miguel d’abans. Una nit, fent unes copes, vam decidir que volíem fer alguna cosa junts perquè ens apassionaven la ciència i la divulgació. La idea era un pla “maquiavèl·lic” per dominar el món i omplir-lo de ciència a poc a poc, reunint molts col·laboradors científics i bloguers per fer alguna cosa més ambiciosa i fer pinya. En aquell moment anàvem sovint convidats a esdeveniments de blogs, comunicació i internet molt avorrits. Teníem com a referència algunes iniciatives del món anglosaxó que ens semblaven molt interessants i vam decidir intentar adaptar aquell model. Tot i que al final vam fer coses molt pròpies.
Ja teníeu pensat organitzar esdeveniments o primer van arribar els blogs?
Primer va ser un blog on publicàvem molts continguts amb nombrosos col·laboradors, però sempre vam tenir clar que els esdeveniments eren la part més important. Vam pensar que faríem el nostre propi festival, no un congrés universitari, sinó alguna cosa destinada al públic general, gratuïta i amb un format atractiu. Així va néixer Amazings, que després es va convertir en Naukas. El vam començar a Bilbao i, a poc a poc, el format va anar agafant forma i èxit. L’espai es va quedar petit perquè es formaven cues enormes. Fèiem dos o tres dies de divulgació, incloent-hi activitats per a infants, i posteriorment vam començar a portar el model a altres ciutats.
Com ha evolucionat el projecte des d’aleshores?
Des de Bilbao vam passar a Burgos, més tard a la Corunya, Valladolid, Palma i ara també Barcelona. S’ha expandit molt perquè hi ha molt d’interès. Al final, és una manera de sumar esforços per fer arribar la ciència a la gent de la forma més amena i propera possible.
Naukas va començar com una plataforma de blogs. Hem entrat en l’era dels creadors de contingut i al final dels blogs?
La nostra filosofia sempre ha estat viure el món real i fer esdeveniments amb la gent. És el model que més ens satisfà. Amb el temps, el blog ha perdut gairebé tot el protagonisme perquè aquest format ha quedat una mica enrere respecte de les xarxes socials. Per això vam decidir dedicar-nos plenament a la divulgació presencial.
El que volem és que anar a escoltar ciència sigui com anar a veure un espectacle
Com veieu l’evolució de l’ecosistema digital?
Tot està canviant. El declivi de Twitter és evident i altres alternatives com Bluesky tampoc no acaben de consolidar-se. La sensació és que la gent no vol més xarxes socials, sinó menys. Excepte formats molt immediats i exitosos com TikTok o Instagram, que tampoc no han estat la nostra aposta. Ara, hi ha un cert retorn a formats com els butlletins electrònics en el nostre cas, perquè hem creat una comunitat. De totes maneres, nosaltres vam decidir sortir d’aquesta competició i centrar-nos a organitzar esdeveniments perquè la gent gaudeixi escoltant xerrades de ciència.
Què heu après sobre comunicació científica després de setze anys al capdavant de Naukas?
Hi ha hagut una evolució constant. S’ha creat una mena d’escalada virtuosa en què tots els ponents volen fer la millor xerrada possible. Uns aprenen dels altres i això genera una competència sana per sorprendre el públic. També s’ha creat una “escola de divulgació” que abans no existia. Es tracta de generar una cultura de la divulgació científica, que a Espanya encara és molt incipient. D’aquest ecosistema han sorgit projectes de divulgació científica, pòdcasts i programes de televisió com Órbita Laika.
Quins formats us han ajudat més a connectar amb el públic?
Hem après molt de la interacció amb les disciplines artístiques. Hem incorporat actuacions, màgia, dansa, música, concerts..etc. Al final, el que volem és que anar a escoltar ciència sigui un espectacle, igual que una obra de teatre o una pel·lícula. Al Regne Unit i als Estats Units això és habitual; aquí encara no tant.
Creieu que ha augmentat la cultura científica de la societat?
És difícil de dir. El que sí que sabem és hem augmentat el nombre d’esdeveniments, que els nostres esdeveniments han crescut i que la gent continua venint. No només això, sinó que sovint hi ha persones que es queden fora perquè no hi caben. A Valladolid, per exemple, una hora i mitja abans de començar ja es forma una cua enorme que travessa tota la Plaza Mayor. Això ens fa pensar que aquest format funciona.
Què heu après sobre la consolidació d’aquests projectes?
Hem après que les coses necessiten temps. Pots tenir molt de nom i anar a una ciutat on la data no és bona o la promoció no ha funcionat, i les expectatives no es compleixen. Però si persisteixes, fas les coses bé i deixes que funcioni el boca-orella, la gent acaba arribant. Cas de Palma- La paciència també forma part de la lliçó.
Com ha canviat la divulgació científica des que vau començar?
Hem anat perfeccionant els formats i també fer-los més interessants. Per exemple, Naukas Rayo, a Valladolid, està centrat en la ciència del futur. També fem esdeveniments més temàtics i algunes xerrades són més llargues que les clàssiques intervencions de deu minuts de Bilbao dels inicis. El gran valor de Naukas ha estat el grup de persones que s’hi han sumat. Hi ha molt talent i, per a molts divulgadors i divulgadores, va ser el primer escenari abans de tenir un gran recorregut professional.
M’agrada molt una frase d’Iñaki Gabilondo que diu que els periodistes som com l’aigua potable durant una crisi humanitària
Com vas arribar al periodisme científic?
Treballava en periodisme polític i, paral·lelament, feia divulgació en el meu temps lliure. L’any 2003 vaig fundar el blog Fogonazos. Mentrestant, era cap de tancament en un diari digital. A mesura que la meva faceta divulgadora guanyava visibilitat, alguns directors em proposaven dirigir la secció de ciència. Durant anys m’hi vaig negar perquè em semblava poc respectuós i perquè sabia que les seccions de ciència acostumaven a ser les primeres a patir les retallades.
Què et va fer canviar d’opinió?
Finalment, quan va néixer la meva filla i necessitava uns horaris més compatibles amb la vida familiar, vaig negociar el canvi i vaig acabar a la secció de ciència.
Et consideres una excepció dins del periodisme?
No especialment. Hi ha molts companys, periodistes científics, que han seguit trajectòries semblants.
Com afecten les plataformes digitals a la divulgació científica?
Crec que tot funciona per cicles. També hi ha interessos polítics i econòmics que han aprofitat aquestes eines per recuperar determinades jerarquies. Twitter, per exemple, era molt incòmode per a alguns grans poders. El van comprar i el van desmuntar.
Malgrat això, ets optimista sobre el futur de la informació científica?
M’agrada molt una frase d’Iñaki Gabilondo que diu que els periodistes som com l’aigua potable durant una crisi humanitària. Si persisteixes fent informació de qualitat i generant confiança, la gent acabarà buscant una font fiable on beure.
La situació geopolítica actual és un dels principals reptes per comunicar ciència?
La dinàmica geopolítica del món és un gran repte. Les ximpleries viuen un moment extraordinàriament dolç i la ciència, en canvi, un moment de retrocés.
El periodista científic és un perfil molt valuós per a qualsevol redacció ja que és un perfil entrenat per desconfiar
La desinformació científica és més difícil de combatre ara que fa deu anys?
Clarament sí. Moltes de les eines que pensàvem que servirien per millorar la informació també s’han convertit en canals per a la desinformació. Ara, a més, s’hi afegeix la intel·ligència artificial. S’ha arribat a un punt en què l’objectiu no és fer creure mentides sinó aconseguir que no et creguis res. Que hi hagi tanta confusió que res sembli fiable.
Quins reptes planteja la intel·ligència artificial a la divulgació científica?
Estic enmig d’un debat molt polaritzat entre els qui hi estan totalment a favor i els qui hi estan totalment en contra. Si mires el panorama global, hi ha aspectes preocupants: consum de recursos desmesurat i usos molt qüestionables. Però també és una revolució enorme.
Quines oportunitats ofereix per a la ciència?
Les eines d’anàlisi de dades i els models de llenguatge estan transformant la manera de fer ciència. En àmbits com la medicina, per exemple, estan ajudant en el disseny de nous fàrmacs. La intel·ligència artificial és molt més que ChatGPT o que el relat apocalíptic que sovint se’n fa. És una tecnologia seriosa i molt interessant.
La ciència té un problema d’acceptació social?
La divisió entre lletres i ciències és completament artificial. Durant anys hem intentat combatre aquesta idea que la ciència és difícil i inaccessible. No és una qüestió de tot o res, sinó d’un procés gradual. Perquè la ciència arribi a la ciutadania calen infraestructures, referents i canals de comunicació. Això és el que genera un ecosistema ric. En altres països com els anglosaxons, funciona millor perquè fa dos-cents anys que treballen aquesta tradició. Aquí aquesta cultura pràcticament no existia.
Hi ha prou ciència als mitjans de comunicació?
La situació ha millorat. Però no hi ha suficients encara. Abans hi havia més sensacionalisme i menys rigor. Ara, hi ha més canals. Però continua havent-hi una manca de visió estratègica. La ciència sovint es considera una secció secundària fins que arriba una crisi climàtica o sanitària i, de sobte, tothom busca els periodistes científics.
La ciència hauria de ser transversal i no una secció aïllada
Com s’hauria d’abordar la informació científica als mitjans?
La ciència hauria de ser transversal i no una secció aïllada. Els periodistes científics estem entrenats per valorar proves i qüestionar afirmacions. És un perfil molt valuós per a qualsevol redacció. Al final és un perfil entrenat per desconfiar.
Per què és important reivindicar també la ciència bàsica?
Molts grans descobriments han arribat mentre s’investigaven coses que, aparentment, no tenien una aplicació immediata. Per això creiem que tota la ciència és útil, encara que de vegades no sigui evident.
Com es pot mantenir el rigor científic sense perdre capacitat d’entreteniment?
El secret és no comunicar des de la superioritat. No volem semblar més llestos que ningú. Som persones curioses que expliquem les coses com ho faríem a un amic en un bar. La gent no ve a una classe. Ve a passar-s’ho bé i a estimular la imaginació.
Quin paper hi juga l’humor?
L’humor és fonamental. No treu serietat als continguts, sinó que crea confiança i elimina barreres. Quan es parla d’un tema que sovint ha semblat intimidant, l’humor és una eina imprescindible.
Es nota que ho viviu. Per què t’agrada tant la ciència?
Perquè és l’àmbit més divertit del món [riu]. Crec que tinc la millor feina del món perquè no soc científic. No necessito sacrificar la meva vida per trobar determinades dades ni passar-me hores i hores investigant. Però sí que tinc la sort d’anar picotejant aquí i allà amb tota la gent que està treballant en llocs nous i obrint fronteres. Això et dona una visió molt àmplia, encara que no gaire profunda. Sempre dic que els periodistes tenim un oceà de coneixement d’un centímetre de profunditat, però aquesta mirada et permet entendre què està passant, cap a on va la ciència i quins són els nous camps prometedors. Aquesta espurna de curiositat crec que és inesgotable. Ara, amb els anys, m’he adonat que hi va haver un moment en què pensava que acabaria avorrint-me, però evidentment no ha estat així i seguirem.
Deixa un comentari