Una (de les moltes) conseqüències de la sequera

Es calcula que el conjunt de boscos del món emmagatzemen una quantitat significativa del carboni del planeta i absorbeixen bona part de les emissions de diòxid de carboni resultat de l’activitat humana. Els boscos són un element clau per al benestar del nostre planeta. 

Tanmateix, el canvi climàtic està posant-los en perill. Les cada vegada més freqüents sequeres prolongades que es preveuen en són un dels principals motius, i les dades ho confirmen.

Amb una mitjana de precipitació a Catalunya que se situa entre un 50 i un 70 % per sota dels nivells normals, els boscos s’estan morint de set i de gana. El dèficit hídric persistent d’aquests últims tres anys a Catalunya ha fet baixar els nivells d’aigua als pantans i les restriccions d’ús d’aigua són només alguns dels símptomes més evidents. La massa forestal mediterrània té mecanismes per suportar la manca d’aigua, però la magnitud de la sequera en què estem immersos els fa del tot insuficients.

Adaptacions a la manca d’aigua

Els arbres han evolucionat per resistir les sequeres mitjançant diversos mecanismes fisiològics: 

Desenvolupament de fulles resistents

Algunes espècies de boscos adapten fulles per reduir la pèrdua d’aigua durant períodes de sequera. Les fulles poden ser petites, tenir una cutícula o recobriment més gruixut o presentar estomes que es tanquen durant les hores més caloroses per minimitzar la transpiració i minimitzar les pèrdues d’aigua. 

Emmagatzematge d’aigua

Els arbres adaptats a la sequera han desenvolupat mecanismes per emmagatzemar aigua. Això pot ser a través de teixits especialitzats, com arrels engruixides que permeten als arbres emmagatzemar reserves d’aigua per a moments de necessitat. 

Canvis en el cicle de vida

Algunes espècies han evolucionat per ajustar el seu cicle de vida a les condicions de sequera. Això pot incloure la germinació de llavors en resposta a episodis de pluja, o la capacitat d’entrar en estat de dormició durant períodes de sequera per reduir la seva dependència de recursos hídrics. Algunes espècies d’arbres mediterranis s’han adaptat a créixer durant la primavera, quan les condicions hídriques són més favorables.

Relacions simbiòtiques

Algunes espècies d’arbres estan associades amb altres organismes, com ara bacteris o fongs, que els ajuden a millorar l’absorció d’aigua i nutrients del sòl, cosa que pot ser útil durant períodes de sequera.

I els boscos mediterranis, què?? 

Els boscos mediterranis presenten diverses adaptacions per fer front als períodes de sequera, com les fulles engruixides o l’adaptació dels seus cicles vitals a les èpoques de més pluja per assegurar-ne la supervivència. 

El sòl forestal mediterrani actua com una reserva natural d’aigua, similar a una esponja, que captura l’aigua de pluja durant els mesos més plujosos, com la tardor i la primavera. Aquesta aigua s’infiltra a les capes profundes del sòl i es conserva allà, de forma que permet que els arbres la utilitzin durant els períodes secs. Les arrels profundes dels arbres mediterranis poden accedir a aquesta reserva d’aigua per sobreviure quan no plou. Aquest fenomen també explica per què els arbres que creixen en sòls profunds poden aguantar més els períodes de sequera que els boscos desenvolupats en sòls més prims.

No obstant això, cal entendre que una part important de l’aigua de pluja que cau sobre el bosc s’evapora a través de les fulles i les superfícies dels arbres. Només una part menor de l’aigua s’infiltrarà cap als rius i els aqüífers, i d’aquesta només una petita fracció de l’aigua de pluja s’emmagatzema al sòl.

Els arbres pateixen embòlies

S’estan morint els arbres dels nostres boscos. Però, què en provoca la mort?

Les altes temperatures de l’estiu fan s’evapori més aigua, cosa que fa que els arbres també transpirin més: absorbeixen l’aigua del sòl cap a les fulles i després la transpiren cap a l’atmosfera. Aquesta transpiració produeix un efecte de succió des de les fulles, fent que l’aigua pugi des de les arrels fins a les capçades per una xarxa molt complexa de conductes. 

Com més alta és la temperatura, més aigua s’evapora i més gran és la força de succió que fa que l’aigua pugi fins a les fulles. Si no hi ha prou aigua disponible al sòl per fer front a la demanda d’aigua de les fulles, es produeixin petites bombolles d’aire, similars a les que es produeixen quan volem omplir una xeringa i se’ns acaba el líquid. 

Aquestes bombolles d‘aire acaben produint embòlies, ja que obstrueixen els conductes de transport i, a la llarga, els arbres s’assequen i moren. Així doncs, la fallida del sistema de transport d‘aigua dels arbres per acumulació d‘embolismes pot augmentar la mortalitat de les zones forestals més vulnerables. 

Els boscos es moren de gana

Un altre factor que està determinant que els arbres es morin és la manca d’aliment. Davant d’una sequera prolongada, molts arbres tanquen els estomes. Pels estomes, les fulles dels arbres transpiren, evaporant aigua i absorbint el diòxid de carboni per fer la fotosíntesi. Per tant, en tancar aquests porus, la planta redueix al màxim la pèrdua d‘aigua, però alhora també deixa de fer la fotosíntesi. Recordem que les plantes necessiten fer la fotosíntesi (produir la seva energia a través de diòxid de carboni i la llum solar) per alimentar els seus processos vitals. Un subministrament d’energia limitat, juntament amb una demanda contínua, acabaran esgotant les reserves de la planta i li poden causar la mort per inanició.

Més plagues i incendis

Els boscos debilitats per la manca d’aigua són més vulnerables a altres amenaces. La calor i la sequera fa que pateixin més malalties. A més, el clima fred actua com una mena de control de plagues, ja que les baixes temperatures mantenen els patògens en un estat de letargia. A mesura que augmenta la temperatura, però, els patògens es desperten i tenen més capacitat d’atacar els arbres. Aquest fet, afegit al fet que els arbres estaran patint estrès hídric, els fa terriblement vulnerables.

Una altra conseqüència seran els incendis forestals, ja que la vegetació més seca i l’augment d’arbres morts fa dels boscos autèntiques teies.  

Sabies que les generacions futures podran identificar els anys de sequera que estem vivint?

Les anelles de creixement dels arbres són cercles concèntrics que es troben a la secció transversal del tronc. A més de ser un indicador de creixement favorable, aquestes anelles funcionen com un àlbum de records per a l’arbre i ens permeten descobrir en quines condicions va viure en aquell moment específic. En períodes de sequera, l’arbre tendeix a desenvolupar-se menys o aturar el seu creixement, de manera que dona lloc a unes anelles més primes. 

Quin futur ens espera?

Cap al 2070, és probable que la sequera afecti la superfície forestal tres vegades més del que l’està afectant durant les últimes dècades. Aquesta predicció es basa en les projeccions d’un estudi del Servei Forestal dels Estats Units. 

Segons un altre estudi publicat a Nature, els boscos amb les espècies amb major risc de patir embòlies per sequera són els que patiran més i una mortalitat més acusada. Aquestes zones són els boscos de la conca mediterrània, el sud d’Austràlia, i nord-oest de l’Amazònia i dels Estats Units.

Aquests estudis són només dos exemples amb què els investigadors estan treballant per esbrinar quins seran els escenaris més probables, i fins ara desconeguts, als quals ens pot portar el canvi climàtic. Així doncs, sembla que ens apropem a un escenari incert on tot sembla indicar que la massa forestal a escala mundial en sortirà afectada.

Dra. Núria Coll Bonfill, divulgadora científica i directora de 7Ciències

Robert Garcia, animacions il·lustrades