Els cementiris blancs: el 84% dels esculls coral·lins del món viuen en estrès tèrmic

Els esculls coral·lins de l’arxipèlag de Lakshadweep, al nord de l’oceà Índic, eren un paradís submarí. En un estudi publicat aquest estiu, els científics del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC) i de la Nature Conservation Foundation (NCF), mesuraven fa gairebé un quart de segle, una cobertura coral·lina del 37 %. Avui, aquell paisatge viu s’ha reduït a la meitat. El 2022, només un 19,6 % dels coralls resistien. La resta —devorats per les onades de calor marines cada cop més freqüents— han deixat enrere esquelets blancs. Els coralls són animals extraordinaris, petits constructors d’autèntiques ciutats submarines. Aquests organismes, en simbiosi amb algues microscòpiques, aixequen murs de carbonat càlcic que donen refugi i aliment a una quarta part de totes les espècies marines del planeta. Malgrat cobrir menys de l’1 % de la superfície oceànica, els esculls sostenen la vida dels ecosistemes marins i la pesca de milions de persones. Però la seva supervivència penja d’un fil.

Esculls que blanquegen

Quan la temperatura de l’aigua supera el límit tolerable, les algues simbionts abandonen el corall. El que queda és un esquelet blanc, inert: un procés conegut com a blanqueig. En els últims anys, aquest fenomen s’ha convertit en una crisi global. Entre el 2023 i el 2025, prop del 84 % dels esculls del món han patit temperatures capaces de provocar blanqueig. A la Gran Barrera de Coral australiana, un de cada tres coralls ha mort en menys de dos anys. A Lakshadweep, els investigadors van observar que els coralls només aconsegueixen recuperar-se si passen almenys sis anys sense una nova onada de calor —una finestra que pràcticament ja no existeix. 

Des del tròpic fins a casa nostra

Pot semblar que aquests drames oceànics ens queden lluny, però el Mediterrani també amaga les seves pròpies “joies” coral·lines. No hi ha grans esculls tropicals, però sí estructures úniques i fràgils que compleixen un paper similar.

L’investigador Ramón y Cajal Jordi Pagès, del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC), ho explica: “A la Mediterrània no tenim grans esculls, però sí espècies com la Cladocora caespitosa, un corall dur que forma colònies prou grans. És el més semblant que tenim a un corall tropical.” A més, hi ha espècies invasores com l’Oculina patagonica, que, tot i no ser pròpia del nostre mar, s’ha adaptat des de fa molts anys al nostre mar i construeix petits esculls de carbonat càlcic. “Però esculls, esculls com a tals, actualment no n’hi ha al Mediterrani”, admet Pagès. “El que sí que tenim són madrèpores, gorgònies i coralls tous, que creen veritables boscos submarins”. Aquestes gorgònies —blanques, vermelloses o violetes— formen el que s’anomena coral·ligen, una mena de bosc d’animals colonials que aporta estructura i refugi a infinitat d’espècies. “La funció d’un bosc de gorgònies és molt semblant a la d’un escull de corall tropical”, diu Pagès. “Són com els arbres del fons marí. Però, a diferència d’un bosc terrestre, aquí l’estructura la creen animals, no plantes.”

El Mediterrani s’escalfa, els boscos submarins retrocedeixen

Els boscos de gorgònies també pateixen. “Els últims anys hem vist mortalitats importants, sobretot a zones més superficials”, comenta Pagès. “A les Illes Medes, per exemple, s’han estudiat casos de mort massiva des del 2013. Les gorgònies estan quedant restringides a més profunditat perquè la capa superficial s’escalfa massa ràpidament.” La calor és el principal enemic, però no l’únic. El pas constant de bussejadors, la contaminació i la pesca destructiva agreugen la pressió sobre aquests ecosistemes ja fràgils. “És probable que moltes colònies hagin desaparegut de zones més contaminades fa dècades”, afegeix Pagès.

La recerca global sobre esculls coral·lins ofereix lliçons valuoses per al nostre mar. A les illes de Lakshadweep, els científics van comprovar que la biodiversitat és clau per mantenir l’equilibri. Quan desapareixen certes espècies —com els peixos herbívors—, les algues colonitzen els coralls morts i impedeixen la seva regeneració. “El mateix pot passar aquí, amb les gorgònies”, adverteix Pagès. “Si no hi ha prou herbívors i les algues creixen massa, acaben colonitzant les parts mortes, i això és un cercle difícil de trencar.”

Una crida des del fons marí

Els esculls de coral de tot el planeta s’estan apropant al seu límit biològic. El recent Global Tipping Points Report 2025 alerta que els esculls de les aigües càlides estan superant el seu punt de no retorn. Segons l’informe, aquests ecosistemes són els primers del sistema terrestre a haver creuat un “tipping point”, un punt d’inflexió ecològic que marca el pas d’un estat estable a un de degradat, amb conseqüències potencialment irreversibles.

Pep Canadell, director executiu del Global Carbon Project i investigador cap del Centre de Ciències del Clima del CSIRO a Canberra, ho resumeix així en declaracions a Science Media Center: “Cada any augmenten l’abast i la magnitud dels impactes del canvi climàtic, i ara hi ha proves clares de col·lapse en molts ecosistemes de gran escala, inclosos els esculls de coral que sostenen la pesca de centenars de milions de persones.”

Els experts adverteixen que si no es redueixen de manera dràstica les emissions de gasos d’efecte hivernacle, els esculls tropicals podrien desaparèixer gairebé per complet abans de mitjans de segle. Tanmateix, enmig d’aquesta perspectiva crítica, també hi ha una mica d’esperança.

Alguns coralls del Pacífic i de l’Índic mostren una resiliència esperançadora, capaços d’adaptar-se a temperatures més altes o de sobreviure en aigües cada cop més càlides. “Hi ha poblacions que ja estan més acostumades a la calor. El repte és si podran adaptar-s’hi prou de pressa” ens recorda Pagès. Mentrestant, la ciència busca estratègies per donar-los una empenta: repoblar esculls amb coralls resistents, identificar refugis tèrmics o crear híbrids més robustos.

Finalment, potser els esculls del futur no seran com els d’abans. Seran ecosistemes on la vida buscarà noves maneres de mantenir-se, adaptant-se a un oceà cada vegada més càlid i canviant. És probable que veiem “esquelets calcaris” amb només algunes zones vives, on encara creixen coralls resistents. Així i tot, aquests esculls continuaran donant estructura i refugi a altres formes de vida marina. Sembla doncs que pot estar començant una nova etapa: la d’un oceà que, tot i el seu deteriorament, intenta adaptar-se i regenerar-se dins d’un món més càlid.

Imatge general de Lakshadweep. Crèdit: Mayukh Dey.