Els ocells migrants, els grans jardiners invisibles del planeta

Els ocells frugívors migratoris, és a dir, els ocells que es nodreixen de fruita, sigui parcialment o exclusivament, poden dispersar llavors a més de 500 quilòmetres de distància, convertint-se en una peça clau per al funcionament i el futur dels ecosistemes.

Cada primavera i cada tardor, milions d’ocells travessen continents en uns viatges impressionants. Ara, un nou estudi publicat a la prestigiosa revista Proceedings of the Royal Society B revela que aquests desplaçaments no només connecten regions llunyanes amb ales i plomes, sinó també amb llavors. 

L’estudi, liderat per investigadors de l’Estat espanyol i del nord d’Europa, se centra en el tord comú (Turdus philomelos), un dels grans consumidors de fruits durant la migració. Els resultats mostren que aquests ocells tenen un potencial extraordinari per transportar llavors a llargues distàncies, molt superior al de la majoria d’animals terrestres.

Un mutualisme essencial per als ecosistemes

Els ocells frugívors s’alimenten de la polpa dels fruits carnosos. En aquest procés, empassen les llavors, que posteriorment defequen o regurgiten en bon estat. Així, les plantes obtenen un servei de dispersió vital, mentre que els ocells hi guanyen aliment. És un exemple clar de mutualisme: ambdues parts en surten beneficiades.

Aquest mecanisme és molt més que una curiositat natural. La dispersió de llavors determina on creixen les plantes, com colonitzen nous territoris, com es mantenen connectades les poblacions en paisatges fragmentats i com poden respondre als canvis ambientals.

Per quantificar fins on poden arribar les llavors transportades pels ocells, els científics van marcar tords amb dispositius GPS a diversos punts d’Europa. A la primavera, els van seguir des de zones rurals de Cadis cap al nord. A la tardor, el seguiment es va fer des de punts estratègics com l’illa de Heligoland (Alemanya), la península de Falsterbo (Suècia) i el cap Ventės (Lituània).

Com que els tords migren majoritàriament de nit, els investigadors també van dur a terme experiments al Zoobotánico de Jerez per determinar quant de temps romanen les llavors al seu tracte digestiu. Amb totes aquestes dades —velocitat de vol, durada dels desplaçaments i temps de retenció de les llavors— van construir models matemàtics capaços de simular la dispersió real de les llavors durant la migració.

Els resultats són contundents: en alguns casos, les llavors poden ser dispersades a més de 500 km gràcies a la migració dels tords. A més, una sola espècie com el tord comú podria generar cada any centenars de milers d’esdeveniments de dispersió de llavors a distàncies superiors als 100 km.

Aquesta capacitat és radicalment diferent de la dispersió que es produeix quan els ocells no migren. Durant la hivernada, la cria o les aturades migratòries, les llavors rarament superen l’1 km de distància. Altres animals frugívors no migratoris —com guineus, fagines o primats— solen dispersar les llavors a menys de 10 km. Fins i tot els elefants africans, els mamífers terrestres més grans del planeta, rarament superen els 100 km. Només alguns ocells aquàtics migratoris, com ànecs i oques, poden competir amb els tords en aquesta cursa de llarga distància.

Tot plegat demostra que la migració d’ocells és un dels motors més potents per connectar ecosistemes separats per centenars de quilòmetres.

No totes les plantes tenen les mateixes oportunitats

Un altre descobriment clau de l’estudi és que no totes les plantes es beneficien igual d’aquest servei. La mida de les llavors és determinant: les llavors petites romanen més temps dins del sistema digestiu dels ocells i, per tant, tenen més probabilitats de ser transportades durant els grans vols migratoris.

Això genera grans diferències entre espècies. En el cas del teix, només un 0,1 % de les llavors poden arribar a més de 50 km de distància. En canvi, en l’arboç —amb llavors més petites— aquesta mateixa fracció pot viatjar més de 138 km. Aquest desequilibri pot influir decisivament en com es configuraran les comunitats vegetals del futur.

Segons el biòleg Claudio A. Bracho-Estévanez, autor de la tesi doctoral en què es basa part de l’estudi, “les espècies amb trets favorables per ser dispersades a llarga distància tenen més possibilitats d’arribar a noves regions i colonitzar futurs hàbitats òptims”.

Clau en l’era del canvi climàtic

En un context d’escalfament global, aquest mecanisme adquireix una rellevància extraordinària. A mesura que les temperatures augmenten, moltes plantes depenen dels ocells migratoris per desplaçar les seves llavors cap a zones més fredes i potencialment favorables. Les espècies que fructifiquen coincidint amb la migració cap al nord i que tenen llavors petites parteixen amb avantatge en aquesta cursa climàtica.

Tanmateix, arribar a un nou territori no garanteix l’èxit. Les llavors encara han de germinar, sobreviure als depredadors i superar condicions ambientals sovint adverses. Així i tot, sense aquests “ponts aeris” biològics, moltes plantes no tindrien cap possibilitat de resposta davant els canvis ràpids del clima.

A més, la dispersió a llarga distància ajuda a mantenir la connectivitat genètica entre poblacions vegetals aïllades en paisatges cada vegada més fragmentats per carreteres, agricultura intensiva i urbanització.

Malgrat el seu paper fonamental, els ocells frugívors migratoris continuen sent grans desconeguts. “Tords, merles, pit-rojos, tallarols o papamosques són essencials per a la resiliència dels ecosistemes, però sovint són ignorats en les polítiques de gestió, restauració i conservació”, denuncia Juan P. González-Varo, investigador principal del projecte Migrantseeds i professor de la Universitat de Cadis.

Aquest estudi aporta dades sòlides que reforcen una idea clau: protegir els ocells migratoris no és només conservar biodiversitat animal, sinó garantir també el futur de boscos, matollars i paisatges sencers. Cada tardor i cada primavera, milions de petites llavors creuen continents dins d’uns cossos amb ales. Sense aquest viatge, ben segur, molts ecosistemes simplement no podrien existir tal com els coneixem.

Dra. Núria Coll Bonfill, divulgadora científica i directora de 7Ciències