En un món hiperconnectat, els creuers concentren durant setmanes persones de desenes de països en espais tancats, amb interaccions constants, mobilitat internacional i exposició simultània a ecosistemes radicalment diferents. Fa pocs dies, el creuer immobilitzat a Bordeus per un brot gastrointestinal tornava a evidenciar fins a quin punt aquests vaixells funcionen com autèntics “experiments epidemiològics” involuntaris. Tant si es tracta d’un norovirus relativament habitual com el d’un hantavirus extraordinàriament rar, aquests episodis mostren com els creuers poden convertir-se en laboratoris flotants que permeten observar la propagació d’agents infecciosos quan la globalització, el turisme d’expedició i la biologia coincideixen en un mateix espai. Avui parlarem sobre el brot que, durant les darreres setmanes ha anat escalant silenciosament fins a ocupar titulars arreu del món.
L’1 d’abril de 2026, el MV Hondius, un vaixell d’expedició batejat en honor del cartògraf que va batejar l’estret de Drake, va sortir d’Ushuaia (Argentina) cap a l’Antàrtida. A bord, 147 persones de 23 països: passatgers privilegiats que s’endinsen en ecosistemes que la majoria dels humans mai veurà. Un d’ells, probablement durant una excursió d’observació ornitològica, va entrar en contacte amb un rosegador infectat. El pacient zero d’un brot que, setmanes després, hauria d’implicar organismes sanitaris de quatre continents.
El primer mort es va produir l’11 d’abril. El cos va ser desembarcat a Santa Helena el dia 24. Dos dies més tard, la seva dona moria en un hospital de Johannesburg. Un tercer passatger moria a bord. Arran de l’arribada del vaixell a Tenerife el 10 de maig, després que a Cap Verd li neguessin l’entrada, les autoritats ja havien confirmat onze casos, nou dels quals positius. Tres morts. Pacients hospitalitzats a Sud-àfrica, els Països Baixos, Alemanya, Santa Helena, Espanya, França i Suïssa.
El virus que viu als marges del món
L’hantavirus no és nou. No és una amenaça emergent en el sentit clàssic. Els científics el coneixen des de fa dècades i el seu comportament és, en termes generals, ben documentat. Pertany a una família de virus transmesos principalment per rosegadors: les persones s’infecten quan entren en contacte amb orina, saliva o excrements d’animals infectats. La transmissió entre humans és, en la majoria de les variants, pràcticament inexistent. El que fa especial el brot del MV Hondius és que la variant identificada no és qualsevol. És el virus Andes, endèmic de Sud-amèrica i amb una característica que el distingeix de gairebé tots els altres hantavirus: és l’única variant en la qual s’ha documentat, en determinades circumstàncies, transmissió de persona a persona. No de manera eficient, no per l’aire de manera casual, en principi cal un contacte estret i prolongat amb una persona. Això ho canvia tot, en termes de gestió del brot.
Els efectes de la infecció per l’hantavirus impressionen. La síndrome pulmonar per hantavirus (HPS), la forma que afecta els pulmons i que és la més prevalent al continent americà, té una taxa de mortalitat aproximada del 38% entre les persones que desenvolupen símptomes respiratoris greus, segons la CDC i l’OMS. A Europa i Àsia, els hantavirus provoquen principalment la febre hemorràgica amb síndrome renal (HFRS), que afecta els ronyons i la mortalitat pot arribar al 10–12% segons informes de ECDC.
Un virus amb una mortalitat alta, però una transmissió baixa és epidemiològicament més fàcil de contenir.
Els símptomes inicials de l’HPS semblen una grip forta: febre, cansament, dolors musculars, mal de cap, problemes gastrointestinals. El problema és que, en alguns pacients, al cap de pocs dies apareix una fase molt més greu: els pulmons s’omplen de líquid i la situació es deteriora ràpidament. Aquesta evolució sobtada és una de les raons per les quals la malaltia pot ser tan perillosa, i per les quals la detecció precoç és tan important.
La gran diferència amb la COVID-19
El punt de comparació inevitable és la pandèmia del coronavirus. I cal abordar-lo, perquè tant la por irracional com la tranquil·litat excessiva poden ser perilloses. Un dels aspectes més rellevants del brot del MV Hondius és precisament la resposta coordinada. El brot va implicar immediatament organismes de salut pública d’almenys quatre continents, i s’està abordant amb cooperació entre governs de colors polítics molt diversos.
Una altra diferència principal entre l’hantavirus i el SARS-CoV-2 no és la mortalitat que també. El coronavirus tenia una mortalitat molt inferior per cas, si no l’eficiència de la transmissió. El coronavirus es transmetia per l’aire, fins i tot des de persones sense símptomes, en qualsevol espai interior. Això li permetia propagar-se de manera exponencial abans que ningú sabés que estava malalt. L’hantavirus, fins i tot en la seva variant més transmissible entre humans, el virus Andes, requereix un contacte estret i prolongat o això és el que es coneix fins al moment.
Un virus amb una mortalitat alta, però una transmissió baixa és epidemiològicament més fàcil de contenir. El risc d’una pandèmia rau en la combinació de transmissió eficient i mobilitat global, no en la mortalitat per cas aïllat. La COVID-19 tenia la primera condició en grau extrem. L’hantavirus no.
La lliçó de fons: One Health
La pandèmia del coronavirus va posar de manifest la connexió entre la salut humana, la salut animal i la salut dels ecosistemes. El brot del MV Hondius ho reafirma. El Consell General de Col·legis de Biòlegs de l’Estat ha emès un comunicat demanant que s’avanci cap a protocols preventius basats en l’enfocament One Health (una sola salut), que entén la salut humana, animal i ambiental com una mateixa realitat biològica.
El turisme d’expedició, les visites a ecosistemes remots i el canvi climàtic estan modificant de manera accelerada la interacció entre persones, animals i medi ambient. El contacte amb fauna silvestre en entorns on els animals no han coevolucionat amb la presència humana constant crea oportunitats per a salts interespecífics que en altres circumstàncies no es produirien. El que sí que caldria és aprendre la lliçó de fons: la prevenció de les futures zoonosis no depèn únicament d’hospitals o sistemes sanitaris. Depèn de com gestionem la relació amb els ecosistemes, de quins espais humans decidim endinsar-nos i de com ho fem. El MV Hondius no és una anomalia. És un avís.
Dra. Núria Coll Bonfill, divulgadora científica i directora de 7Ciències
Deixa un comentari