Quan el reactor de Txernòbil va explotar l’any 1986, el món va imaginar una regió condemnada durant segles. Però quaranta anys després, aquella zona s’ha convertit en un dels experiments ecològics més sorprenents de la Terra.
La imatge més habitual que ens ve a tots al cap, és la d’un paisatge devastat per la catàstrofe, però si mirem entre línies, veurem que sense la vida humana, la natura sembla que s’ha obert camí.
La natura ha guanyat la batalla
Tot i la contaminació radioactiva persistent en alguns sectors, la retirada de la major part de la població humana ha permès la recuperació d’alguns animals com llops, senglars, cérvols, linxs, aus rapinyaires i fins i tot un tipus de cavall salvage dins la zona.
En molts casos, la reducció de l’activitat humana sembla haver tingut més impacte positiu sobre la fauna que no pas els efectes negatius de la radiació si ho mirem a escala poblacional. L’absència de caça, l’agricultura i/o la urbanització han propiciat bones condicions perquè moltes espècies prosperin, demostrant que la pressió humana pot ser, en alguns contextos, més destructiva ecològicament que la contaminació radioactiva a llarg termini.
Hi ha evidències de danys genètics a la zona d’exclusió radioactiva però sorprenentment la biodiversitat sembla prosperar més del que molts esperaven
Això però, no significa que la radiació sigui innòcua. Hi ha evidències de danys genètics, alteracions reproductives i efectes locals en certes espècies. Però globalment, la zona d’exclusió radioactiva sembla funcionar avui dia més com una reserva involuntària, on sorprenentment, la biodiversitat pot prosperar més del que molts esperaven.
De fet, han aparegut casos d’adaptació molt curiosos: granotes més fosques, probablement protegides per nivells elevats de melanina; plantes amb mecanismes millorats de reparació cel·lular; i llops que podrien haver desenvolupat una resistència superior als danys moleculars, en són només alguns exemples. Txernòbil s’ha convertit així en un laboratori viu per estudiar l’evolució sota l’estrès ambiental d’ una radiació extrema.
Els mites i les veritats dels habitants més estranys de la zona d’exclusió
Entre els habitants més emblemàtics de la zona hi ha els centenars de gossos descendents dels animals domèstics abandonats durant l’evacuació de 1986. Aquests gossos viuen prop de reactors, punts de control i antics nuclis urbans. Estudis genètics han confirmat que formen poblacions diferenciades respecte d’altres gossos de la regió. Tanmateix, els científics adverteixen que aquestes diferències no demostren necessàriament adaptacions causades directament per la radiació. Factors com l’aïllament geogràfic, la deriva genètica, la selecció natural convencional o les condicions ecològiques particulars també poden explicar aquests canvis.
Cal destacar que aquesta població de gossos, però, res té que veure amb les imatges de diversos gossos amb el pelatge tenyit de blau intens que van circular massivament a xarxes socials a finals de l’any 2025, generant especulacions sobre mutacions radioactives. No obstant això, veterinaris i equips de camp del programa Dogs of Chernobyl van aclarir que el color probablement provenia de substàncies químiques externes, com colorants industrials o líquids d’un antic lavabo portàtil. És a dir, els “gossos blaus” no són una nova espècie mutant, sinó un cas de contaminació superficial accidental. Tot i l’aparença espectacular, els animals observats semblaven sans.
De tota la biodiversitat que trobem a Txernòbil, però, cal destacar un dels fenòmens més emblemàtics i que s’ha pogut documentar fins al moment. Aquest correspon a la presència de fongs melanitzats capaços de créixer en ambients altament radioactius. Espècies com Cladosporium sphaerospermum han despertat gran interès perquè la seva melanina podria ajudar a captar energia de la radiació ionitzant, en un procés comparat de vegades amb una mena de “radiosíntesi”. Aquest fenomen, sovint simplificat com “fongs que s’alimenten de radiació”, ha despertat interès real en camps com la medicina, la protecció radiològica i fins i tot la investigació espacial.
Sense saber-ho, el desastre nuclear ha obert inesperadement un camp en la recerca dels efectes de la radiació en els éssers vius, ja que la zona d’exclusió de Txernòbil no és exactament un paradís natural ni tampoc un desert mort. És un ecosistema híbrid, marcat tant pels efectes de la radiació com per l’absència humana, on la vida ha trobat formes de persistir. El que és innegable és que Txernòbil continua sent un símbol de desastre nuclear, però també s’ha convertit en un laboratori viu sobre resiliència ecològica i adaptació biològica. La seva història ens recorda que, fins i tot en els entorns més extrems, la natura pot sorprendre amb formes de supervivència que desafien moltes expectatives humanes.
Dra. Núria Coll Bonfill, divulgadora científica i directora de 7Ciències
Deixa un comentari