L’agricultura regenerativa: cap a una terra més viva

En un context d’emergència climàtica, amb sequeres prolongades, degradació del sòl i pèrdua accelerada de biodiversitat, cada cop més veus reclamen un canvi profund en la manera com produïm aliments. L’agricultura regenerativa es presenta com una alternativa ambiciosa i transformadora. Més que una tècnica, és una filosofia agrícola que busca restaurar, i no només conservar, la salut dels ecosistemes agraris.

A diferència de l’agricultura ecològica convencional, l’agricultura regenerativa no es limita a eliminar productes químics, sinó que va més enllà i activa processos naturals com els cicles del carboni, l’aigua i els nutrients per fomentar un sòl viu i resilient. Això es tradueix en pràctiques com la cobertura vegetal permanent, la diversificació de cultius, la integració de la ramaderia als conreus i la creació d’hàbitats per a fauna auxiliar i pol·linitzadora.

Com explica Javier Retana, catedràtic d’Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) i coordinador del projecte RegeneraCat: “El que fa l’agricultura regenerativa és mantenir la vida: la del sòl, però també la de plantes, animals, insectes i pol·linitzadors. No hi ha cap pràctica que elimini la vida, sinó que la potencia.” Retana també subratlla el potencial d’aquesta pràctica com a eina climàtica:“El sòl, actualment empobrit, pot passar a ser un captador net de carboni. Si augmentem la matèria orgànica, estem emmagatzemant CO₂ de forma natural.”Així, l’agricultura i la ramaderia —tradicionalment fonts d’emissions— també poden esdevenir aliades en la lluita contra el canvi climàtic.

Les dades: el projecte RegeneraCat

El projecte RegeneraCat, coordinat pel CREAF i finançat pel Fons Climàtic del Departament de Territori, analitza els beneficis de l’agricultura regenerativa a Catalunya. El programa s’aplica a quatre finques representatives de diversos conreus i zones agroclimàtiques, mitjançant pràctiques com la coberta vegetal, la diversificació dels cultius, la integració ramadera i la millora de la vida del sòl. Les dades recollides en el primer any provenen de la comparació entre parcel·les gestionades amb agricultura regenerativa i d’altres que segueixen un model convencional, basat encara en l’ús de pesticides, fertilitzants químics i maquinària pesant per al treball del sòl.

Planeses és una granja regenerativa situada a la Garrotxa (Girona) on es crien pollastres, gallines i vaques a la pastura per regenerar el sòl i produir aliments sense petroli ni agroquímics. A la granja s’ha comparat el cost de la pastura directa amb el de les bales de fenc, i s’ha vist que el primer sistema redueix a més de la meitat la despesa econòmica. També s’hi cultiva un hort sense llaurar ni fertilitzants externs demostrant millores clares en fertilitat, biodiversitat i captura de carboni. La matèria orgànica del sòl gairebé s’ha triplicat, amb una clara millora de la fertilitat i la capacitat de retenció d’aigua entre un 15-20%.

A Pomona  Fruits S.L a Ivars d’Urgell (Lleida), un projecte familiar amb una mirada respectuosa cap al territori, han substituït part de la maquinària per ases que regulen la coberta herbàcia i incorporen fems al sòl. Les franges de mostassa i facèlia afavoreixen insectes útils i, amb l’ajuda d’aromàtiques i rosers, el control biològic de plagues ha guanyat protagonisme. El balanç és clar: més biodiversitat, menys plagues, un sòl més ric en matèria orgànica i arbres que, fins i tot en plena sequera, aguanten millor que a les parcel·les convencionals.

A la finca de n’Ernest Mas, Verdcamp Fruits a Cambrils (Tarragona), la transició cap a l’agricultura regenerativa no va començar amb manuals ni formacions, sinó des de l’observació i el sentit comú. “Bàsicament, vam començar a fer agricultura regenerativa sense saber que ho era”, explica. En lloc d’aplicar productes per matar plagues o fongs, van començar a buscar solucions que connectessin amb els processos naturals: “Ens vam adonar que intentar eliminar-ho tot generava un desequilibri que ens obligava a intervenir cada cop més, encara que fossin productes ecològics”.

Aquest canvi de mirada va portar-los a entendre que calia fomentar la biodiversitat, no combatre-la. “El sòl és d’on neixen i es sostenen les plantes; ens vam començar a fixar en com millorar-lo, no només evitar químics”, explica. Això implica augmentar la matèria orgànica i dinamitzar la microbiologia, dues peces clau per a la fertilitat a llarg termini. “Venim d’un model on tot el que no era cultiu era considerat mala herba o risc. Ara sabem que moltes d’aquestes plantes atrauen insectes útils o milloren la vida del sòl.”

Mas també destaca l’impacte de deixar flors i herbes espontànies al camp. Deixar flors espontànies, atrauen insectes útils com els sírfids, un tipus de mosca amb larves depredadores del pugó, reduint així la necessitat d’insecticides. El sòl cobert, a més, fa que el camp sigui més fresc”, diu Mas, i afavoreix la retenció d’aigua. “Inclús algunes ‘males herbes’ tenen una funcionalitat ecosistèmica, i si no fan competència directa, les deixem”.

A aquesta finca han passat de seguir criteris estrictament ecològics a recuperar activament els cicles naturals. Els horts florals han multiplicat per sis la presència de pol·linitzadors, s’ha assolit un estalvi del 30% en costos gràcies a la reducció de fertilitzants, pesticides i ús de maquinària i s’ha mantingut la producció. 

El cas de Família Torres 

Aplicar el model agrícola regeneratiu en sistemes de monocultiu no és gens fàcil. Sovint, hi ha barreres estructurals, tècniques i econòmiques que dificulten aquest canvi, ja que suposa trencar amb dinàmiques molt arrelades en aquest tipus d’explotacions. Malgrat això, hi ha casos que demostren que és possible fer el pas cap a una viticultura més sostenible. La família Torres, per exemple, sembla tenir molt clar que el futur exigeix regenerar els sòls, fomentar la biodiversitat i adaptar-se als reptes ambientals sense renunciar a la qualitat del producte.

La Família Torres treballa en viticultura ecològica des del 2008, però l’any 2020 va fer un pas més enllà adoptant el model d’agricultura regenerativa com a resposta als efectes creixents del canvi climàtic. Mireia Torres, directora de Innovació i Coneixement de Familia Torres ens explica:“Necessitàvem un nou model per garantir la resiliència”.

A la finca Mas La Plana, al Penedès (Barcelona), l’aposta per la regeneració s’ha traduït en accions concretes i integrades: la introducció de ramats d’ovelles per gestionar la coberta vegetal de forma natural, l’aplicació de compost orgànic elaborat a la mateixa finca, la instal·lació de galliners mòbils, la plantació d’arbres per afavorir l’ombra i la biodiversitat, i la col·locació d’hotels d’insectes per potenciar la fauna auxiliar.

Els primers resultats són prometedors, tot i que reconeixen que caldran entre 7 i 10 anys per arribar al punt d’equilibri i avaluar plenament l’impacte. De moment, han detectat una millor retenció d’aigua al sòl, menys erosió superficial i un augment notable de la vida fúngica beneficiosa. Destaquen diversos tipus de fongs amb funcions essencials per a la salut del sòl i de la vinya. També han observat una resistència més gran de les plantes a les malalties, cosa que ha permès reduir l’ús de productes químics.

Tanmateix, el context de sequera persistent dels darrers anys ha tingut un impacte clar: la productivitat ha disminuït en general, excepte en les parcel·les amb reg. Aquest fet evidencia que, malgrat els beneficis del model regeneratiu, l’accés a l’aigua continua sent un factor crític. La Mireia afegeix “sobretot els primers anys de transició, per tal d’evitar un estrès addicional i una baixada de producció i, en casos extrems, de qualitat”.

Pel que fa a la qualitat del producte, ja es comencen a percebre canvis positius. “És massa aviat per extreure conclusions definitives, però hi ha indicis clars d’una complexitat aromàtica superior i més cos en els vins negres de les parcel·les regeneratives”, asseguren.

Barreres i reptes per al canvi

Tot i el potencial demostrat, la transició no és fàcil. La inversió inicial, la incertesa productiva durant els primers anys, la manca de formació específica i l’absència d’un marc legal clar són obstacles importants. Encara no hi ha un segell oficial per a l’agricultura regenerativa, i els ajuts públics sovint es dissenyen pensant en models convencionals. També calen assegurances i línies de finançament adaptades a aquest tipus d’agricultura.

“Partim d’un sòl com una caixa buida i volem omplir-la de vida. Això no passa en un mes. És un procés que pot trigar un mínim de 2-3 anys”, recorda Javier Retana. Assegura que necessitem que durant aquest temps, cal suport institucional i convicció social perquè el canvi sigui viable. Que la societat entengui els beneficis reals d’aquest enfocament i valori la qualitat ambiental i alimentària dels productes obtinguts. I, sobretot, que més agricultors i ramaders s’animin a fer el pas, tot i les dificultats inicials. Ernest Mas afegeix que la transició no és un procés amb final clar, diu: “Un cop comences, veus que mai s’acaba. És una millora contínua. Però la mirada ha de ser clara: millorar la fertilitat del sòl”. Com conclou Retana:“El sistema actual no és viable: és car, depèn de combustibles, empobreix el sòl i genera emissions. En canvi, el sistema regeneratiu és sostenible i més resilient.”

Una altra gran pregunta és si aquest model es pot aplicar més enllà de finques petites. Algunes tècniques —com les cobertes vegetals— són adaptables a cultius extensius. El repte és més logístic i econòmic que no pas tècnic. Com resumeix Mas:“No es tracta de dominar la natura, sinó de seure a taula amb ella i arribar a un acord.”

Davant un futur incert, l’agricultura regenerativa s’albira com una via esperançadora per recuperar no només la fertilitat del sòl, sinó també la relació entre la pagesia i els ecosistemes que l’envolten. Com conclou Javier Retana “El futur serà amb agricultura regenerativa o no serà”.

Dra. Núria Coll Bonfill, divulgadora científica i directora de 7Ciències