Isaac Newton, llums i ombres (II)

La figura de Newton ha estat sempre acompanyada d’una aura de geni solitari, introspectiu, aïllat del seu món, que, per inspiració divina, es va convertir en un mite de la ciència. Aquesta visió té una part de certa, el jove Newton, no es va casar mai, no era gaire sociable i era un professor espès, amb pocs alumnes a les seves classes. A més, era antitrinitari, no creia en la Trinitat divina, però, en canvi, formava part del Trinity College de Cambridge, fet que sembla va alimentar el seu aïllament. Però a aquesta visió se li poden fer molts matisos.  

Per començar, en els últims vint anys de la seva vida, Newton es va traslladar a Londres, on va ser polític, director de la Casa de la Moneda, un càrrec amb molta importància econòmica, i, finalment president de la Royal Society. En morir, va ser una persona extremadament coneguda a Anglaterra, tant que va ser enterrat a Westminster Abbey, fins llavors gairebé exclusivament reservada per enterraments reials. Després, Darwin també va rebre aquest honor.

La visió de Newton com un geni aïllat del seu món va començar a canviar l’any 1931. En el Segon Congrés Internacional d’Història de la Ciència a Londres, l’historiador soviètic Boris Hessen va presentar l’article “The Socio-Economic Roots of Newton’s Principia” en el que desgranava com la inspiració divina de Newton estava també condicionada per les necessitats econòmiques, industrials i tècniques de la seva època, per exemple en millores en la balística de pistoles i canons. Malgrat estar influenciat pel seu propi context històric, Hessen posar una primera pedra per investigar l’altre Newton.

Tot va tornar a canviar el juliol de 1936 quan es van subhastar a Londres un conjunt de documents manuscrits de Newton inèdits. El conegut economista John Maynard Keynes va adquirir bona part d’aquests documents, convertint-se en un expert en Newton. Keynes, i després altres historiadors, van constatar que Newton tenia altres interessos més enllà del que avui anomenem ciència.

Es calcula que es coneixen al voltant de tres milions i mig de paraules escrites per Newton. D’aquestes, un terç, al voltant d’un milió de paraules estan dedicades al que avui coneixem com a ciència, fonamentalment física i matemàtiques. Però de què parlava Newton en els altres dos milions i mig de paraules?

En primer lloc, en gairebé un milió de paraules, com molts altres estudiosos de la seva època, Newton es va dedicar l’alquímia. L’alquímia van ser un conjunt de pràctiques i coneixements que van arribar a Europa a partir de les traduccions àrabs, i que bàsicament consistia realitzar diferents tipus d’operacions, des de barrejar, escalfar, destil·lar diferents materials amb l’objectiu de trobar la “Pedra Filosofal” i l’”Elixir de la Vida”. És a dir, els alquimistes feien experiments, que els historiadors han mostrat com a molt influents en l’aparició del mètode experimental i del que serà més tard la química moderna. Newton va fer tot això en secret, sense publicar-ne ni una paraula. Hi ha debat sobre la influència de l’alquímia en els seus altres experiments, en òptica, per exemple, però queda clar que la mateixa persona feia les dues coses en la mateixa època. 

Ens manca encara un milió i mig de paraules. Newton les va dedicar a la teologia: estudi de profecies, càlculs del judici final, establiment de cronologies bíbliques, mesures del Temple de Salomó… Bona part de la seva vida, Newton va ser teòleg. Això se sabia, però sovint s’ignorava quan s’estudiava Newton. Ara bé, estudis més recents han mostrat com les creences i estudis religiosos de Newton van ser cabdals per la seva investigació. Newton creia en un Déu creador d’un Univers perfecte amb unes lleis perfectes que es podien desxifrar. Va ser aquesta creença religiosa el que va permetre pensar en la gravetat com una força invisible en contra dels filòsofs mecànics de la seva època.

En definitiva, Newton va ser un geni científic, però no només això. Newton també va ser un home del seu temps, un polític, un alquimista i un teòleg. Totes aquestes facetes ens ajuden a dibuixar un Newton molt més complex, interessant, i històricament acurat, que la visió simple de “mite de la ciència”.

Dr. Miquel CarandellBaruzzi, historiador de la ciència